M.A.Confidential

L’altre clar focus temàtic de Cold War és la música. D’una banda, proporciona el leit motiv de la història en forma de la cançó “Dwa serduszka” (traduït seria “dos cors”), que evoluciona al mateix temps que ho fa la relació amorosa. En primer lloc, és la culpable que Wiktor es fixi en Zula per primer cop, però després passa a ser una obra de cant coral i fins i tot arriba a convertir-se en una peça de jazz que reflecteix l’estat d’ànim de la noia. Precisament, la música com a expressió dels canvis socials i també de les emocions és l’altra vessant que Pawlikowski tracta a Cold War. La irrupció dels gèneres arribats des d’Estats Units, i l’obertura cultural en general, influeix clarament en la parella. Per exemple: l’escena en què Zula es desferma ballant al so de “Rock Around the Clock”, i la càmera la segueix mentre Wiktor es queda parat, és realment brillant.

Aquest joc d’apropament i distanciament entre els dos protagonistes s’accentua gràcies a les el·lipsis que Pawel Pawlokowski utilitza per a ampliar la línia temporal de Cold War. Òbviament, aquí no només entra en joc el que passa en cada nou episodi, sinó tot el que es pot deduir que ha passat durant la transició. Els protagonistes canvien, però el món també, i la Guerra Freda avança; en tots els sentits. És en aquest tram on la pel·lícula es debilita una mica, sobretot perquè un no arriba a sentir la necessitat que Wiktor i Zula estiguin junts, tot i que el director segueixi mostrant que en el fons no poden viure l’un sense l’altre. No obstant, encara que es creï aquesta relativa distància amb la història, Cold War no defalleix. I es recupera del tot gràcies a una enorme escena final; tan senzilla en la construcció com potent per tot el que significa.

La impressió global és que a Pawel Pawlikowski no li surt una pel·lícula tan rodona com Ida, potser perquè en aquest cas el concepte de la trama principal és un pèl més recurrent i tot plegat resulta una mica més explícit. Això no treu, però, que Cold War segueixi sent una pel·lícula plena de matisos i capaç de combinar continguts en diferents nivells amb una facilitat molt meritòria. I en hora i mitja pelada. A més, la càmera de Pawlikowski aprofita tan bé el format 4:3 i la qualitat fotografia en blanc i negre és tal, que resulta molt difícil no quedar atrapat per les seves imatges. Veurem si el director polonès arriba a les mateixes cotes d’èxit que amb la seva predecessora (de moment, Polònia ja l’ha seleccionat per a aspirar de nou a l’Oscar), però en tot cas és molt probable que Cold War acabi sent una de les grans pel·lícules europees d’aquest any.