M.A.Confidential

Wind River

Director: Taylor Sheridan

Intèrprets: Jeremy Renner, Elizabeth Olsen, Julia Jones, Graham Greene, Jon Bernthal, Matthew Del Negro, Kelsey Chow.

Gènere: Thriller, policíac. USA, 2017. 110 min.

En ple hivern, una noia apareix assassinada al mig d’una muntanya a la reserva indígena de Wind River, a l’estat nord-americà de Wyoming. L’FBI envia la jove agent Jane Banner per a dirigir la investigació, però quan aquesta arriba a la zona constata que mai podrà resoldre el cas si no compta amb l’ajuda de Cory Lambert, un experimentat caçador que coneix tots els racons i habitants de la zona. Poc a poc, l’agent Banner descobreix que la vida a aquella desconeguda regió és especialment dura.

L’any passat, Comanchería convertia una trama policíaca relativament convencional en un film de gran entitat gràcies a la dimensió dels personatges i al retrat de les particularitats de la vida a l’estat de Texas. Ara, el seu guionista Taylor Sheridan aconsegueix un efecte semblant posant-se darrere la càmera a Wind River, un thriller impregnat de la neu abundant i el fred gèlid de les muntanyes de Wyoming. La historia no només relata la investigació de l’assassinat que ho origina tot, sinó que ens descobreix un racó d’Estats Units on la vida és especialment difícil i cruel, fet que té una clara afectació als seus habitants. Mitjançant el contrast entre la visió de la jove agent de l’FBI acabada d’arribar de Las Vegas i la de l’experimentat caçador autòcton, Wind River ens permet anar aprenent les particularitats que regeixen la convivència en aquella regió. Uns condicionants que, tot i no anar sempre estrictament lligats a la llei, acaben sent determinants per a la resolució del cas i donen un aire especial a la pel·lícula.

Wind River es pot definir com un exercici global d’aproximació entre personatges i realitats que, en un principi, estan força allunyades; un procés que es trasllada de la mateixa manera a la mirada de l’espectador. A l’inici del film, la nostra posició s’assimila a la de l’agent de l’FBI: necessitem aclimatar-nos (en el seu cas, literalment) i descobrir com funcionen les coses en aquest racó de món. Poc a poc, anem veient la realitat d’una altra manera i ens anem sentint més propers al personatge autòcton de Jeremy Renner, i en última instància inclús ens podem posar a la pell del pare indígena. Aquest recorregut a base de comprensió i empatia és el gran mèrit de la història que Taylor Sheridan proposa a Wind River. Els mètodes i codis no escrits propis de la zona poden xocar, i fins i tot generen debats morals, però acabem la pel·lícula havent-los assimilat i acceptat. Per a això, és clau el brillant retrat que el director i guionista fa dels personatges, els quals van agafant cada vegada més dimensió i esvaeixen la distància entre l’espectador i ells.

Taylor Sheridan demostra que, a banda d’escriure d’allò més bé, també té un magnífic talent darrere la càmera. Wind River amaga escenes que són una petita joia, en què la pel·lícula parla per si sola, sense necessitat de verbalitzar gran cosa. El profund respecte amb què la càmera es passeja per la casa de la devastada família de la víctima assassinada o la delicadesa amb què tracta el pare en són alguns exemples; per no parlar d’un extraordinari pla final, carregat de contingut i magnífic per a sintetitzar el sentit de tota la història. Quan s’endinsa als gèlids boscos muntanyosos, la direcció de Wind River es torna més salvatge i aprofita l’hostilitat de l’entorn per a agitar-nos i fer-nos sentir incòmodes. El mateix passa en les trobades amb aquells personatges més problemàtics, els quals exterioritzen molt més les conseqüències psicològiques de la soledat, el fred i la monotonia que rodeja les seves vides.

Costa trobar grans entrebancs en el recorregut de Wind River, però si se n’hagués d’escollir un, potser hauria de ser la posició un tant efectista en què el director situa cert flashback. S’entén que Sheridan no vulgui utilitzar el recurs fàcil d’un personatge que de cop es posa a explicar la història, però el fragment –necessari, tot sigui dit–, arriba just abans d’un moment clau del film i el director sap perfectament que condicionarà per complet la nostra percepció a partir de llavors. Aquest és, però, l’única ocasió en què es veuen una mica massa les costures a les intencions de Taylor Sheridan. La resta presenta una solidesa admirable, i fins i tot evita molts altres recursos fàcils on hauria pogut caure; per exemple, pel que fa a la relació entre els dos protagonistes. Wind River és fidel als seus principis, de la mateixa manera que ho són els seus personatges.

D’aquesta manera, Taylor Sheridan converteix una trama policíaca que d’entrada no és el súmmum de l’originalitat en una història molt més profunda i plena d’esperit propi. Més enllà de la resolució del cas en qüestió, si Wind River aconsegueix tocar-nos la fibra durant el terç final de la pel·lícula és perquè entenem la implicació personal dels diferents personatges. La pel·lícula conté un evident missatge de defensa del poble indígena, però també hi ha una dura crítica al masclisme que impera en aquella regió. Això sí, el film no estableix rols concrets ni actituds exemplars, perquè en realitat no n’hi ha. A Wind River, la lluita per a sobreviure i el dol causat per la pèrdua acaben sent els motius de vincle, potser per això a vegades la llei de la naturalesa pot resultar molt més justa que no pas la creada pels homes.