M.A.Confidential

Aquest dubte constant de si el que presenciem és veritablement real o un muntatge és la gran arma de The Endless, sobretot perquè és un punt de vista que compartim amb els dos protagonistes. Justin Benson i Aaron Moorhead juguen en tot moment amb aquesta incògnita; per exemple, introduint tocs d’humor quan alguna escena es va posant massa seriosa, o realimentant la interpretació del caràcter sobrenatural dels fets quan menys ens ho esperem. És com si la pel·lícula ens estigués mirant de reüll i amb un somriure maliciós tota l’estona, però sense caure en l’engany a l’espectador. Hi ha qui pot assumir tot el que veu i entendre The Endless com un autèntic thriller de terror, i qui, des de la suspicàcia, prendre’s-ho com un “joc” de ciència ficció i decidir participar-hi. Tot això fa que s’arribi al tram final amb una gran expectativa, i que aquest adopti una especial potència; i realment és aquí on el film acaba de despuntar del tot.

The Endless no necessita grans recursos visuals (suposo que tampoc pot aspirar a més) per a manifestar el seu univers propi i deixar-nos imatges d’allò més impactants gravades a la retina. Es nota que els efectes especials estan reservats per a moments concrets, però quan apareixen no deceben mai. En tot cas, Benson i Moorhead aconsegueixen que la pel·lícula no depengui d’aquests efectes, sinó que siguin un complement més dins d’una direcció molt acurada i treballada. La pel·lícula, a més, s’aprofita d’un guió que resulta bàsic per a fer avançar la història. El inquietants diàlegs d’Aaron i Justin amb el cap de la comunitat, les històries que els expliquen alguns dels altres personatges, els propis dubtes i discrepàncies que van sorgint entre els dos protagonistes… tot influeix en l’evolució de The Endless, i també en com varia la nostra percepció de “què carai està passant”.

Més enllà de la narració que ocupa la pel·lícula en si, The Endless activa tota una lectura psicològica i existencialista que resulta realment aterradora. I probablement no estem en condicions de digerir-la fins que no ha passat un cert marge de temps un cop acabat el film, quan hem pogut aclarir una mica les idees. La proposta de Justin Benson i Aaron Moorhead és d’aquelles que pot arribar a remoure les neurones si un comença a donar-hi voltes (mai millor dit). Al capdavall, els caps que la història deixa per lligar o els viratges de més que hagi pogut fer fins arribar a la conclusió no fan més que alimentar aquesta sensació final gairebé vertiginosa. Que potser tot plegat no era més que una passada de rosca mental que no duu enlloc? Podria ser una reacció vàlida, però quedar-se amb aquesta concepció de The Endless seria desaprofitar un dels títols de ciència-ficció més estimulants dels últims anys.