M.A.Confidential

Twin Peaks

Creadors: David Lynch i Mark Frost

Intèrprets: Kyle MacLachlan, Sheryl Lee, Michael Horse, Chrysta Bell, Miguel Ferrer, David Lynch, Robert Forster, Naomi Watts, Al Strobel, Laura Dern, Don Murray, James Belushi, Robert Knepper, Tim Roth, Jennifer Jason Leigh.

Gènere: Drama, intriga. USA, 2017. 18 capítols de 55-60 min.

25 anys després de la investigació de la mort de Laura Palmer, el poble de Twin Peaks segueix amb la peculiar realitat dels seus personatges. Mentrestant, l’agent de l’FBI Dale Cooper, fins ara atrapat a la lògia negra, reapareix encarnat en dos personatges diferents: Dougie Jones, un agent d’assegurances de Las Vegas que no recorda res de la seva vida, i un “doppelgänger” del propi Cooper dominat per l’esperit malvat de Bob. Per la seva banda, la unitat de l’FBI liderada pel subdirector Gordon Cole s’activa quan és informada que l’agent Cooper ha tornat a aparèixer.

“Som com el somiador que somia i després viu dins del somni. Però, qui és el somiador?”.

L’escena onírica en què el personatge de Cole Gordon té una breu trobada amb Monica Bellucci pot semblar, com tants altres aspectes, més un capritx personal de David Lynch que cap altra cosa, però és probable que contingui una de les frases clau per a entendre les raons de ser d’aquest retorn de Twin Peaks. Qui és el somiador? L’agent Cooper? Laura Palmer? El propi Lynch? Els espectadors? La veritat és que es podrien trobar arguments per a recolzar totes les opcions, i precisament la gràcia és que cadascú es faci seva aquesta resposta. Al capdavall, enfrontar-nos a una sèrie com Twin Peaks és com participar d’un somni aliè i fer-nos-el nostre. David Lynch i Mark Frost han aconseguit que aquest somni (o malson, o una mica de cada) es reactivi i que, un cop acabats aquests 18 nous capítols, es mantingui ben latent. Tot plegat, regit per les desconcertants i sovint indesxifrables regles narratives del director de Montana.

Lynch era del tot conscient que aquesta 3a temporada de Twin Peaks arribava enmig de la voràgine de retorns i reciclatges de pel·lícules i sèries que estem vivint durant els últims anys, però ha deixat ben clar que ell seguiria un altre camí. El director fuig de la nostàlgia com a recurs còmode i planteja un nou escenari argumental (tot i que, en el seu cas, aquest terme sempre és relatiu) en què els personatges i elements de les primeres temporades van variant el seu nivell d’incidència, mentre Lynch i Frost introdueixen conceptes completament nous. Twin Peaks demostra una enorme ambició des de l’inici, i de ben segur que ha descol·locat més d’un espectador que esperava continguts i situacions relativament familiars. La sèrie vol que tornem a trencar-nos el cap i demostra que Lynch té coses noves a plantejar i noves reflexions a satisfer. I com és evident, en el cas d’aquest director no hi ha reflexions fàcils.

A pesar de tots els espais en blanc que deixa per a emplenar, la sèrie no deixa de ser una continua interpretació de la lluita entre el bé i el mal. El seu màxim exponent és el desdoblament de l’agent Cooper: d’una banda, trobem el personatge emblema de la temporada, Dougie Jones, i de l’altra en una versió malèvola que busca frustrar qualsevol bona intenció de la gent que el rodeja. Els focus principals de la història es completen amb el seguiment de la unitat de l’FBI liderada per Gordon Cole i amb les vivències al propi poble de Twin Peaks, especialment a l’oficina del xèrif. De totes formes, cada capítol d’aquesta 3a temporada de Twin Peaks ha estat imprevisible, ja que Lynch hi ha anat introduint tota aquesta capa sobrenatural i simbòlica amb què representa tota la maquinària oculta de la sèrie, i segurament també de la realitat actual, tal com ell la veu. Capítols com el vuitè, en què Twin Peaks desplega una dantesca representació de la gènesi d’aquesta lluita entre bé i mal, seran molt difícils d’oblidar.

Tots aquests fragments, alguns dels quals força inaccessibles per a l’espectador mitjà, es debaten entre un estrany magnetisme i un punt d’empatx quan Lynch s’entesta en allargar i allargar aquestes representacions. Però Twin Peaks no només és això, ja que també és capaç de parlar-nos de la vida quotidiana o fins i tot de jugar amb algun que altre running gag. La sèrie conté un munt de minihistòries o conflictes puntuals que tant poden aportar alguna cosa com acabar no conduint enlloc, cosa que mica en mica cal anar assumint per a no acabar frustrat una i altra vegada. De fet, David Lynch també es pren la llibertat de recórrer al deus ex machina per a resoldre nombroses situacions, conscient que juga amb un munt de comodins a la seva baralla i que ningú anirà a demanar-li explicacions. Cal dir, però, que no totes funcionen de la mateixa manera; que per molt geni que sigui, no estem perquè ens ho coli una i altra vegada.

Però el veritable comodí, o -ara sí- cop de geni, arriba en els dos últims episodis de Twin Peaks. És evident que una sèrie com aquesta podia acabar de qualsevol manera, i que en realitat el seu èxit no depenia d’això, però Lynch i Frost han aconseguit construir dues hores en què equilibren a la perfecció la informació amb què ens acomiadarem de la història i els personatges. A més a més, és una conclusió completament autorreferencial (amb aparició estel·lar de cert personatge inclosa), de mode que afecta a tot allò que hem estat veient fins llavors. És aquí on la frase amb què iniciava el text pren més significat que mai, ja que Twin Peaks es replanteja la seva pròpia veracitat i la seva pertinença a un món fictici “real”. Pot ser que tot formés part d’un somni? Pot ser que tot torni a començar? Potser la mort de Laura Palmer no era tan important com a crim que calia resoldre, sinó per tot el que comportava al seu voltant i per com activava totes aquestes forces paral·leles que intentaven condicionar el que passava a nivell terrenal. Les respostes a tot plegat ja són cosa de cada espectador.

David Lynch realitza una maniobra mestra, ja que probablement troba el millor final/no final que podia oferir. El comodí perfecte per a ell, però també la millor garantia que Twin Peaks no morirà mai. Requereix digestió, però sobretot requereix un repàs mental de tota la temporada, i realment dóna un sentit especial als aspectes més rellevants d’aquests 18 capítols. De totes formes, segueix sent evident que la comprensió narrativa de la sèrie és inabastable, i que ens hem empassat dèries i capritxos de Lynch a punta pala. Amb tot, és complicat d’explicar la relació que un estableix amb Twin Peaks, però el que no es pot negar és que el seu carisma és únic, tant per la genuïnitat dels personatges com per la seva capacitat de fer-te explotar la meitat de les neurones quan li ve de gust. La televisió actual necessitava un retorn com aquest, i necessitava que Lynch donés el millor de si mateix. A partir d’aquí, ens quedarà seguir somiant, cadascú a la seva manera.