M.A.Confidential

Verónica

Director: Paco Plaza

Intèrprets: Sandra Escacena, Bruna González, Claudia Placer, Iván Chavero, Ana Torrent.

Gènere: Terror. Espanya, 2017. 100 min.

Amb només 15 anys, la Verónica combina la seva vida d’adolescent amb la responsabilitat d’ocupar-se dels seus tres germans petits. El seu pare ja no hi és, i la seva mare, propietària d’un bar, es veu obligada a treballar hores i hores per a poder mantenir la família. Un dia, coincidint amb una eclipsi de lluna, la Verónica i dues amigues decideixen fer una ouija a un soterrani de l’escola per a intentar parlar amb el pare d’ella, però el joc acaba provocant una estranya reacció a la Verónica, que a partir d’aquí comença a canviar el seu comportament.

Més enllà de l’evident propòsit d’acollonir l’espectador durant una bona estona, tota pel·lícula de terror realment memorable es caracteritza per comptar amb una història sòlida darrere. No cal que sigui brillant o revolucionària, però almenys que doti de sentit a tot el conjunt i doni explicació a cadascuna de les situacions. Una de les primeres coses que es poden apreciar un cop vista Verónica és, precisament, la debilitat d’aquest pal de paller. Paco Plaza deixa detalls de qualitat i demostra bones idees i intencions, i fins i tot arriba a inquietar en escenes puntuals, però no pot evitar la sensació que el seu film estira més el braç que la màniga. Degut a això, i en un context en què el terror està revivint gràcies a directors emergents i la seva capacitat d’introduir nous llenguatges, Verónica queda com una obra massa mediocre que potser pot tenir un lloc dins del gènere a nivell espanyol, però que en realitat no aporta res de nou.

La pel·lícula s’encarrega de recordar-nos, tant al principi com al final, que es tracta d’una història inspirada en una investigació policial real i no resolta de principis dels anys 90. I al final sembla que aquesta circumstància serveixi d’excusa per a la seva poca concreció a l’hora de tancar les diferents portes que obre. I mira que aquestes portes són interessants, ja que els diversos elements narratius que entren en joc durant la primera meitat de Verónica són prou prometedors. La mateixa Verónica, una adolescent marcada per l’absència paterna i amb l’obligació d’exercir de mare tot i no haver madurat encara a nivell fisiològic, és un personatge prou potent per a extreure’n una lectura relacionada amb l’apartat sobrenatural del film. També podria haver tingut el seu què la relació entre l’educació religiosa que reben les noies i la seva incursió a pràctiques diabòliques associades a fenomens astrològics.

El problema és que Verónica no acaba aprofundint ni resolent bona part de tot aquest contingut. Què és el que realment pertorba a la protagonista? Per què vol parlar amb el seu pare? Quina correlació hi ha entre la seva situació personal i totes les conseqüències paranormals que li provoca la ouija? La sensació és que tot plegat serveix a Paco Plaza per a crear diverses situacions terrorífiques o inquietants, però que en realitat el relat no va massa enlloc ni es preocupa de contestar preguntes tan bàsiques com aquestes. A més a més, elements com el personatge comodí de la monja cega o algunes costures de guió exposades amb molt poca traça evidencien que Plaza no sap molt bé què fer amb tota la història plantejada a Verónica. I aquests dubtes es materialitzen en el pitjor que podia passar: que al final la pel·lícula necessiti verbalitzar-ho tot per a assegurar-se que es fa entendre; un gir en fals que pretén sorprendre, però en realitat desvetlla una obvietat.

Així doncs, són diversos els obstacles que dificulten que Verónica t’arrossegui al seu terreny amb la suficient força per a ficar-te la por al cos. Tot i que Paco Plaza demostra perícia en certes ocasions (el bon ús del fora de camp, el joc amb el compte enrere cantat per Héroes del Silencio…), la pel·lícula també conté plans que es perceben massa prefabricats, sobretot aquells que busquen un cert simbolisme. D’altra banda, és fàcil –massa, potser– detectar la inspiració de Plaza en exponents recents del gènere de terror com la saga The Conjuring, Sinister, Babadook o fins i tot It Follows, i la veritat és que el resultat final no assoleix el mateix nivell. Quan es fa de nit, es tanquen els llums i la protagonista es fica el llit, Verónica inicia una maquinària que inquieta i ens manté alerta, però després la manifestació d’aquest terror resulta una mica descafeïnada. Al capdavall, el film mai no arriba a fer-nos passar una veritable mala estona.

Ja que el títol està dedicat completament a ella, és una llàstima que Verónica no aprofundeixi una mica més en tot allò que rodeja la seva protagonista. Si haguéssim conegut una mica millor les respostes als “perquès” plantejats anteriorment, potser hauríem pogut viure el seu terror d’una forma més intensa (tal com passava amb la mare de Babadook o l’adolescent d’It Follows, per exemple). També queda la sensació que la pel·lícula desaprofita un repartiment força meritori. No només la debutant Sandra Escacena fa un bon paper, sinó que els tres més petits (Bruna González, Claudia Placer i Iván Chavero) sorprenen per la seva naturalitat al llarg de tota la història. Tots ells se sumen a uns punts positius de Verónica que ningú nega que existeixin, però que queden superats per unes mancances massa significatives. L’entusiasme amb què havia estat rebuda la pel·lícula tampoc ha fet cap favor per les expectatives generades, ja que aquestes han acabat en decepció.