Aquest diumenge va finalitzar la que es podria definir com a primera edició “confinada” del D’A Film Festival, que, a la pràctica, s’ha convertit en una versió online del certamen gràcies a la col·laboració amb la plataforma Filmin. Tot i no podeu trepitjar els cinemes Aribau i el CCCB com era costum, aquest nou format ha permès accedir de forma més lliure a una seixantena de pel·lícules i curts que conformaven el cartell d’aquest any, i de nou ha permès descobrir propostes notables que difícilment haurien arribat a les sales comercials. En el meu cas, n’he pogut veure aquestes vuit:
festival
All posts tagged festival
La Xina ja és aquí, també a nivell cinematogràfic. Tot i que la tardor és una època febril quant a festivals i esdeveniments culturals de tota mena, el gegant asiàtic ha trobat el seu espai per a inaugurar el Lychee Film Festival, el primer certamen de cinema xinès a la ciutat de Barcelona. És un inici humil, però també ambiciós, en què es projectaran un total de 15 llargmetratges i 6 curtmetratges durant una setmana: del 15 al 22 de setembre. La majoria de projeccions tenen lloc als Cinemes Texas, però també hi participen espais com la sala Phenomena Experience, la Filmoteca de Catalunya i les Cotxeres de Sants. D’altra banda, altres punts de la ciutat albergaran trobades i xerrades per a acostar una mica més el cinema i la cultura xineses a la capital catalana. A més, aquest festival té un altre component especial, ja que un servidor formarà part del jurat de la crítica que atorgarà el premi a la millor pel·lícula.
S’allunya ja el D’A 2017 i comencem a mirar a l’edició de l’ant que ve, però abans encara hi ha temps per a repassar els últims títols que hi vaig poder veure. Hi destaca una de les joies del festival en forma de drama romanès, la relativa decepció que ens deixa la última pel·lícula d’Olivier Assayas, però sobretot cal subratllar el que probablement ha estat el títol més polèmic i discutit de tot el festival. Ara, a esperar el D’A 2018, que ja ha confirmat les seves dates: del 26 d’abril al 6 de maig de l’any que ve.
Després de repassar els primers títols vistos al D’A Film Festival, arriba una segona tongada amb algunes propostes d’allò més interessants de la mà de Mike Mills i Kiyoshi Kurosawa, i també una petita sorpresa arribada des d’Estònia. Una mostra més que el D’A 2017 ha tingut material per a qualsevol paladar cinèfil:
Diumenge va finalitzar una nova edició del D’A Film Festival, que ha tornat a demostrar que el cinema d’autor contemporani té un gran potencial de públic a la ciutat de Barcelona. De nou, una ocasió immillorable per a poder gaudir de pel·lícules destinades a passar de llarg de les nostres sales si no fos per certamens com aquest. En general, bon nivell i moltes coses a descobrir. Aquest és un primer balanç del que hi he pogut veure:
Amb el Festival D’A 2016 ja acabat, completem les cròniques dels títols que hi hem pogut veure, amb alguns dels títols més interessants d’aquesta edició segons un servidor, com són els de Hong Sang-Soo o Marco Bellocchio, a més d’un parell de comèdies molt “sui generis” però també intel·ligents. Així, doncs, deu dies i una dotzena de pel·lícules després, toca quedar-nos esperant ja l’edició 2017 del D’A, que tornarà a celebrar-se entre finals d’abril i principis de maig. Si tot va bé, allà hi tornarem a ser!
Passats els primers dies del Festival D’A 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les pel·lícules que s’hi han pogut veure. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però les propostes demostren en tots els casos buscar una personalitat pròpia i, a la seva manera, sorprendre l’espectador. Aquestes en són les meves impressions.
Un festival de cinema que destaca els noms del directors presents a la seva programació abans que els títols de les pel·lícules en qüestió és clarament un festival que aposta pels autors per sobre de tot. Una coherència absoluta, doncs, la que segueix el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, conegut ja com a D’A, que aquest any arriba a la seva sisena edició. Un cop més, bona part del que hi veurem possiblement no arribarà a les sales comercials, així que els cinèfils més empedernits tenen deu dies per explorar mirades cinematogràfiques força diferents i particulars. Del 21 d’abril a l’1 de maig, el D’A 2016 projectarà més de setanta pel·lícules als Cines Aribau, el CCCB, la Filmoteca de Catalunya i la seu de la SGAE Catalunya, i també a altres sis seus repartides per Catalunya.
Ha arribat el dia marcat amb vermell al calendari de tots els cinèfils del país. La 46a edició del Festival de Cinema de Sitges arrenca, tot i les dificultats que afecten actualment el sector cultural, amb el mateix esperit de sempre: aquesta fidelitat mútua entre el festival i els seus fans que rarament es troba en qualsevol altre. Tampoc perd ni un bri de prestigi, ja que torna a presentar algunes de les propostes més importants del moment del cinema fantàstic, de terror i, en realitat, de tota mena. Deu dies (un menys del que és habitual, això sí que ho perd) per gaudir de valent del cinema i també, per què no dir-ho, de tot el frikisme que l’envolta. Aquesta és una petita –repeteixo, petita– selecció del que s’hi podrà trobar de l’11 al 20 d’octubre.
Del 8 al 17 d’abril, s’està celebrant el MECAL 2011, la 13a edició el Festival Internacional de Curtmetratges de Barcelona. Tot i presentar obres no dirigides al gran públic i de digestió no sempre fàcil, l’assistència a alguna de les seves sessions pot oferir projectes curiosos i interessants, especialment si són a càrrec de realitzadors amb més renom, com són en aquest cas Michel Gondry (director de La Ciencia del Sueño o Rebobine, Por Favor) o Romain Gavras (més especialitzat en videoclips i publicitat). Aquest és un petit tast del que es pot veure al MECAL.
One Day, de Gondry, explica la història d’un home que és perseguit per… una part molt orgànica del seu cos, per dir-ho finament. Protagonitzat pel mateix director francès, es basa en un humor força absurd i surrealista, i expressa de forma molt particular la impossibilitat d’escapar-se d’un mateix.
Easy Pizza Riderz, de Gavras, és un dinàmic relat d’històries encreuades que mescla estils de Tarantino i Ritchie, amb personatges bastant pintorescos i continus girs de trama que desemboquen en un final, si més no, inesperat. Tot plegat força surrealista també, però realment divertit.