The King’s Speech

Director: Tom Hooper

Intèrprets: Colin Firth, Geoffrey Rush, Helena Bonham Carter, Guy Pearce, Jennifer Ehle, Derek Jacobi.

Gènere: Drama, històric. Gran Bretanya, 2010. 120 min.

Quan tothom esperava que La Red Social arrasaria en les recents nominacions als Globus d’Or 2011, una pel·lícula britànica de la qual se n’havia parlat ben poc va acabar emportant-se el nombre més alt de nominacions, amb un total de set, i postulant-se així com una de les favorites als Oscars. Un cop vista, tinc la sensació que El Discurso del Rey apunta clarament a convertir-se en la pel·lícula sobrevalorada d’aquest any. A banda de les interpretacions dels seus dos protagonistes, que són per entregar-los l’Oscar directament, es tracta d’un film que no passa de correcte, amb una història d’estructura molt arquetípica i previsible, i una falta d’equilibri en el ritme que li resta força interès. Una trama que ja hem vist un munt de cops abans i que sembla feta per encàrrec amb l’objectiu d’acumular nominacions als principals premis de Hollywood.

I és que la recorrent història de superació personal d’algú que presenta un impediment i ha de lluitar contra ell per poder aconseguir l’èxit ja ens la sabem de memòria. De seguida sabem el paper que jugarà cada personatge i quan una pel·lícula perd aquest efecte sorpresa, només li queda oferir quelcom de diferent en el contingut, i El Discurso del Rey només ho aconsegueix a mitges. Basada en fets reals, la pel·lícula presenta una atractiva contextualització històrica en ple període d’entreguerres i també un interessant, però benèvol, retrat de la monarquia britànica, però descuida en excés el que realment li dóna vida, que és la relació entre els dos protagonistes, tan antagònics com a la vegada complementaris. Això fa que el ritme sigui molt irregular, i que les bones dosis d’humor que aquesta relació provoca quedin desaprofitades i massa espaiades. Tom Hooper tenia un filó i el deixa escapar per centrar-se en altres coses.

La direcció de l’experimentat cineasta britànic és més que notable, ja que és capaç d’enquadrar i simbolitzar la relació entre els dos protagonistes de forma precisa. També aconsegueix donar força a quelcom aparentment tan simple com la presència d’un micròfon. Els títols de crèdit inicials ja ho posen de manifest. D’altra banda, resulten una mica estranys els paisatges i entorns de les escenes exteriors al llarg de la pel·lícula, amb una boira exagerada i estranyament assolellada, i un disseny de decorats que no resulta gaire creïble. També la banda sonora m’ha resultat una mica incòmode; tot i que comença de forma subtil, acaba massa pendent de dramatitzar de forma descarada segons quina escena. Globalment, El Discurso del Rey té un cert aspecte de prefabricada, de no presentar variables o riscos que trenquin amb allò previsible i li donin un toc diferencial.

Si la història i el ritme presenten diversos elements criticables, no me’n surt cap per referir-me a les actuacions de Colin Firth i Geoffrey Rush, probablement la millor parella de protagonistes que hem vist aquest any. Firth construeix un rei George VI amb una humilitat increïble, i aconsegueix no exagerar ni sobreactuar amb la tartamudesa, un error on era fàcil caure. Al seu costat, Geoffrey Rush aporta el contrapunt perfecte amb un personatge irreverent, irònic a més no poder, però entranyable. L’evolució de la relació entre els dos, com s’influeixen mútuament i la complicitat que acaben agafant és, de llarg, el millor del film. Tant Colin Firth com Geoffrey Rush seran nominats a l’Oscar, no en tinc cap dubte, i crec que el primer ja quasi el té a la butxaca (per trajectòria ja li tocaria, tot s’ha de dir). En canvi, Helena Bonham Carter decep com a reina Elizabeth, ja que, a banda de sortir terriblement poc agraciada, té una actuació totalment plana. Guy Pierce tampoc encaixa gaire amb el seu paper.

Lluny de ser una mala pel·lícula, El Discurso del Rey ha acabat sent el que m’esperava i, en certa manera, em temia. Notable en l’execució i brillant en les interpretacions, però previsible en la trama i mancada de ritme. Tampoc hi ajuda gaire aquest estil tan britànic de voler solemnitzar-ho tant tot. No puc dir que surto decebut del cinema, però sí amb la sensació que no he vist, de cap manera, una de les millors pel·lícules de l’any, per molt que em diguin les nominacions de Hollywood. A banda de corroborar que Colin Firth és un actor immens i fer oblidar Geoffrey Rush com a dolent de Piratas del Caribe, el film no m’ha aportat gran cosa de nou ni m’ha emocionat com pretén fer. No n’hi ha per tant.