Kingsman: The Secret Service
Director: Matthew Vaughn
Intèrprets: Colin Firth, Taron Egerton, Samuel L. Jackson, Mark Strong, Michael Caine, Sofia Boutella, Jack Davenport, Mark Hamill, Sophie Cookson
Gènere: Acció, comèdia. Gran Bretanya, 2015. 125 min.
Davant l’emergent amenaça del retorçat multimilionari Valentine Richmond sobre tota la població mundial, l’agència britànica d’espionatge secret Kingsman necessita reclutar un nou membre. El veterà espia Harry Hart aposta per Eggsy, un jove conflictiu i immadur, però que resulta ser fill d’un antic membre del cos amb qui Harry està en deute. Mentre Eggsy comença el seu entrenament, Hart té la missió d’investigar més de prop a Richmond per a conèixer més detalls del seu pla.Dins de la voràgine de adaptacions cinematogràfiques de còmics de tota mena, Matthew Vaughn s’ha convertit en una espècie de figura a l’ombra i un tant rebel. Les seves incursions a la saga X-Men (director de la celebrada Primera Generación i coguionista de la recent Días del Futuro Pasado) van anar precedides d’una obra molt més anàrquica com Kick-Ass, que precisament desmitificava per complet el gènere dels superherois i a la vegada jugava a formar-hi part. Ara, Vaughn utilitza les mateixes armes a Kingsman: Servicio Secreto, on adapta un còmic de Mark Millar que té el cinema d’acció, espies i agents encoberts com a objecte de transgressió. El film n’agafa tots els tòpics haguts i per haver, i els centrifuga per a oferir-ne una versió extremada i autoparòdica, prioritzant en tot moment el seu efecte més primari i directe que no pas la originalitat o riquesa del seu fons. Una superficialitat totalment deliberada i executada amb gran enginy.
Kingsman: Servicio Secreto és un perfecte exemple de producte cultural ‘pop’ postmodern: un festival de referències a títols, personatges i esquemes narratius que la pel·lícula subratlla reiteradament fins al punt de banalitzar-los i posar-los al servei de la seva visió gamberra i desaforada. I no és precisament una inspiració camuflada, ja que els diàlegs no tenen cap inconvenient en citar de forma explícita James Bond, Jason Bourne o “la típica escena en què el dolent explica el seu pla a l’heroi”; una estratègia que encaixa amb el caràcter intertextual del film, però que en alguna ocasió queda un pèl forçada i ofereix una mena de recordatori que l’espectador ja no necessita. En tot cas, és important tenir en compte que l’exageració i la caricaturització són, al cap i a la fi, les principals finalitats de Kingsman: Servicio Secreto, i que la pel·lícula és totalment fidel a elles, fins i tot de forma progressivament creixent a mida que s’acosta al seu delirant terç final.
Kingsman: Servicio Secreto no només juga a manipular les seves fonts d’inspiració, sinó que també se n’alimenta. I ho fa de forma realment meritòria, mostrant una absoluta fidelitat als cànons que tothom espera d’una bona pel·lícula d’espies i acció. Així doncs, si bé el guió no és el punt on cal esperar més originalitat, el que no se li pot negar és l’espectacular desplegament visual -més lúdic que no pas excel·lent-, el dinamisme del muntatge i l’ambició de la direcció de Matthew Vaughn. Més enllà de les riallades i l’absurditat d’algunes de les seves situacions, el film ens permet gaudir de grans coreografies d’acció, on la funció i els moviments de la càmera són totalment immersius. Per la seva banda, els efectes especials supuren digitalització pels quatre costats, a vegades de forma descarada i inclús poc treballada, però la naturalesa paròdica del producte provoca que aquest fet no desafini; al contrari, contribueix a la poca seriositat del conjunt.
I si encara queda algú que dubta sobre el veritable objectiu de la pel·lícula, només cal veure les primeres intervencions de Samuel L. Jackson, que s’entrega totalment a la comesa de Kingsman: Servicio Secreto amb una actuació memorable en forma de paròdia de si mateix, i que obliga de forma especial a veure el film en versió original. Per si no era poc, el projecte compta amb una selecció del bo i millor del planter britànic actual, encapçalat per un versàtil Colin Firth, capaç de combinar la seva innata elegància amb una bona solvència en les escenes d’acció. Noms com Michael Caine o Mark Strong, més moderats en els seus respectius papers, no fan més que augmentar el prestigi del conjunt. Fins i tot el jove Taron Egerton, el suposat novell inexpert enmig de tant de talent, sap trobar el contrapunt necessari per a aportar i resol amb una molt bona convicció tot el tram on es carrega el pes principal de la pel·lícula a l’esquena.
L’efectivitat de Kingsman: Servicio Secreto va del tot lligada a la complicitat que l’espectador decideixi mostrar cap a la pel·lícula. Un cop establerta, el camí per on el porta és un divertiment pràcticament incessable. Cada escena, objecte o recurs utilitzat pot provocar un ‘dejà vu’ en relació a un bon grapat de pel·lícules d’espies vistes fins ara -començant per la saga 007 sencera-, però a la vegada suposa tot un homenatge que vol compartir amb nosaltres. Tot i les seves passades de rosca, el film troba una sèrie d’equilibris que en realitat no eren tan senzills d’assolir, com per exemple el de mantenir sempre un aroma de respecte darrere de tot allò que després converteix en una absurditat (una mentalitat molt britànica, en realitat). I és que Matthew Vaughn no pretén canviar els esquemes clàssics del cinema d’espies, ni tampoc provocar-ne una revisió; només els sacseja perquè, durant dues hores, puguem deixar de prendre’ns la vida tan seriosament.