M.A.Confidential

Després d’oferir una primera selecció de les pel·lícules que es podran gaudir al Festival de Sitges, amplio la llista amb un altre grapat de títols que ens posen les coses difícils als qui voldríem veure-ho tot. Com es pot comprovar, torna a haver-hi propostes per a qualsevol tipus d’espectador. A escassos cinc dies de l’inici del festival, ja esperem impacients la peregrinació cap a l’Auditori Melià, el Retiro i el Prado. Ens veiem allà!

Les Affamés (Robin Aubert, 2016)

Tot i que la seva oferta s’ha ampliat cada vegada més, anar a Sitges equival a cinema de gènere, i evidentment els zombis no hi poden faltar. Aquest any, la pel·lícula que més crida l’atenció en aquest sentit és la canadenca Les Affamés, que vol oferir una visió amb segell propi de l’amenaça dels zombis en un entorn apocalíptic. El film es trasllada a un ambient rural i busca un gran realisme, però a la vegada un punt de surrealisme còmic. Si l’any passat ja vam poder celebrar el dinamisme de Train to Busan, ara esperem trobar un nou punt de vista amb Les Affamés.

Blade of the Immortal (Takashi Miike, 2017)

No seria estrany que Takashi Miike tingués ja una residència estable a Sitges, ja que rarament hi ha edició del festival sense, com a mínim, un títol del director japonès. També és veritat que rodant de dues a tres pel·lícules l’any, com fa Miike, les probabilitats són més altes. En el cas de la 50a edició, tot apunta que el nom del director apareixerà per partida triple a la programació, i personalment destaco aquesta Blade of the Immortal, una història de venjança que duu el gènere dels samurais a l’extrem a nivell d’acció i violència, i que probablement farà les delícies de l’espectador de Sitges.

The Brink (Jonathan Li, 2017)

L’acció arribada des de Hong Kong sempre mereix un racó al Festival de Sitges, i sembla que The Brink té tots els ingredients que l’espectador demana a aquest tipus de pel·lícules. Es tracta del debut del director Jonathan Li, deixeble de figures com Johnnie To o Tsui Hark, i òbviament es presenta en forma de persecució policial; en aquest cas, entre un detectiu i un contrabandista. Tot apunta que l’espectacularitat està assegurada. Els qui l’any passat ja vam vibrar amb la també hongkonguesa Operation Mekong confiem que The Brink, almenys, ens hi recordi durant algun moment.

Wind River (Taylor Sheridan, 2017)

Taylor Sheridan encara és un nom relativament desconegut, però per poc temps. El guionista de Sicario i Hell or High Water debuta a la direcció amb la que aspira a ser la successora d’aquesta segona, molt celebrada a la passada edició del festival. Wind River és un thriller policíac en què una agent de l’FBI (Elizabeth Olsen) i un experimentat caçador local (Jeremy Renner) s’uneixen per a investigar un intrigant assassinat en una reserva de natius americans. De nou, Sitges torna a obrir les portes al gènere indie nord-americà més prometedor, i fa anys que no falla.

La Pell Freda (Xavier Gens, 2017)

Un dels grans best sellers de la literatura catalana compta per fi amb la seva adaptació cinematogràfica. I ja que La Pell Freda, d’Albert Sánchez Piñol, es tracta d’una novel·la pertanyent al gènere fantàstic, el lloc idoni per a la seva estrena mundial no podia ser altre que el Festival de Sitges. Dirigida pel francès Xavier Gens, la pel·lícula relata la història d’un exmembre de l’IRA arriba a una diminuta illa on només hi ha un far, i on periòdicament ha de patir l’atac d’unes estranyes criatures que surten de l’oceà. Veurem si la pel·lícula sap plasmar amb el gust necessari les pàgines que han devorat milers de lectors.

Sweet Virginia (Jamie M. Dagg, 2017)

Gràcies a la secció Òrbita, arriben a Sitges títols tan estimulants com Sweet Virginia. A mig camí entre el thriller de venjança i el western, aquesta pel·lícula independent apunta a agafar el testimoni que ja han deixat al festival noms com Cold in July o Hell or High Water. La història es trasllada a Alaska, on el propietari d’un motel es veurà obligat a reaccionar després d’un brutal atracament que acaba en tragèdia. I atenció que el repartiment té força nivell: Jon Bernthal, Imogen Poots i Christopher Abbott.

Mutafukaz (Shoujirou Nishimi i Guillaume Renard, 2017)

L’apartat d’animació també es presenta d’allò més atractiu. Sense anar més lluny, el director Àngel Sala va assegurar que “el millor de 2017 en aquest gènere es veurà a Sitges”. D’entre els primers títols, en destaco Mutafukaz, probablement perquè és l’aposta més particular i arriscada. El film barreja amb un aire rebel els estils japonès i europeu, i s’endinsa en un món paranormal des dels ulls d’un adolescent que comença a tenir visions després de patir un accident de moto. El tràiler ja deixa ben clara la qualitat visual de Mutafukaz, i també que el seu ritme pot ser trepidant.

Dave Made a Maze (Bill Waterson, 2017)

Per aquells qui pensen que el Festival de Sitges és tot terror, sang, monstres i robots, no hi ha millor pel·lícula que Dave Made a Maze per a demostrar-los que no és així. Aquesta comèdia d’aventures, feta amb quatre duros, segueix a un jove bastant desastre que un dia construeix un laberint de cartró al seu menjador i s’hi perd, amb la conseqüent missió de rescat per part dels seus amics. El director debutant Bill Waterson sembla combinar les textures creatives de Michel Gondry amb l’esperit del cinema d’aventures, i el resultat pot ser realment divertit.

Tota la programació del 50è Festival de Sitges, aquí.