Festival de Sitges 2017

All posts tagged Festival de Sitges 2017

FESTIVAL DE SITGES 2018 – Primer avanç

Posted by Martí on 7 de Juny de 2018
Posted in: Avanços, Sitges 2018. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Encara queden quatre mesos perquè arribi, però el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges ja ha començat a caminar, i de quina manera. A banda de presentar el magnífic póster d’aquesta 51a edició, dedicada a 2001: Una Odisea del Espacio de Kubrick, el festival ha avançat una desena de títols que formaran part de la programació d’aquest any. I el resum que se’n podria fer és que el director Àngel Sala i companyia es van emportar un bon botí del passat Festival de Cannes, ja que bona part dels noms que es van erigir com a protagonistes aterraran a Sitges del 4 al 14 d’octubre. De moment, doncs, ja hi ha un bon nombre de plats forts que van directes a les llistes de prioritats de qualsevol cinèfil. Son aquests:

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2017 – Crònica (part V)

Posted by Martí on 1 de Novembre de 2017
Posted in: Sitges 2017. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Dues setmanes després, acabem la cobertura del Festival de Sitges 2017 amb la última entrega de crítiques exprés per part del Breixo i un servidor. De nou, repassem la que es podria considerar com “classe mitja” d’aquesta edició, i que en alguns casos ha passat una mica sense pena ni glòria. En total, completem un total de 35 pel·lícules comentades del que ha estat el 50è aniversari del festival, i quedem ja esperant l’edició de l’any que ve. Hi tornarem!

A Special Lady (Lee An-Gyu, 2017)

Un dels mals que presenten certs thrillers coreans és la tendència a farcir la seva història de personatges i subtrames que poc a poc es van entrellaçant, però que al final acaben fent anar de bòlit l’espectador. A Special Lady és un d’aquests casos. El film de debut de Lee An-Gyu es presenta com un relat obscur de corrupció, xantatge i influències de tota mena entre polítics, empresaris i càrrecs del poder judicial. Enmig de tot això, el focus es situa teòricament en una dona d’actitud implacable, però que de cop veu afegida una especial implicació personal que la condiciona. I dic “teòricament” perquè fins ben bé la meitat del film no es desenvolupa el personatge amb una mínima força o, si més no, mostrant aquells trets que expliquen el títol d’A Special Lady per a la pel·lícula.

Lee An-Gyu dóna sempre un toc d’elegància a tot el que passa, cuidant escenaris i atmosferes a l’estil Michael Mann. Les ombres projectades i les tonalitats fredes omplen la pantalla i ens distancien emocionalment d’uns personatges que no tenen cap mena de dignitat. Potser per això, precisament, costa fer aquest exercici d’empatia amb la protagonista que proposa A Special Lady. D’entrada, no hi ha massa raó per la qual ens hauria d’importar més que la resta, tot i que és veritat que al tram final és la única que mostra unes prioritats una mica més humanes. Potser la vaig enganxar en un mal moment, però el cert és que A Special Lady ho posa massa difícil per a implicar-nos en la seva història. (Martí)

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2017 – Crònica (part IV)

Posted by Martí on 30 d'Octubre de 2017
Posted in: Sitges 2017. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

El Breixo torna a col·laborar en aquesta quarta (i penúltima) part de la macrocrònica del Festival de Sitges 2017. Gèneres i tipologies per donar i vendre: des d’un slasher repetitiu en clau d’humor, passant per un dels títols d’autor que més ha sorprès en aquesta edició del festival. Això sí, també ens quedem a gust a l’hora de criticar algunes de les pel·lícules menys convincents, perquè no sigui dit allò que “al públic de Sitges us agrada tot”.

The Ritual (David Bruckner, 2017)

En un Sitges escaso de propuestas de terror puro, The Ritual supuso un agradable reencuentro con una variante bastante clásica del género. Planteada casi como una Bruja de Blair en la que de verdad podemos ver qué está pasando sin marearnos por culpa de los movimientos de cámara, la película juega muy bien sus cartas aprovechando el escenario del bosque para crear un terror atmosférico y contenido; puntuado, eso sí, con momentos de locura, e incluso gore, repartidos a intervalos regulares (quizás demasiado regulares, hasta el punto de que uno puede predecir el punto exacto en el que llegarán).

La verdadera fuerza de la propuesta reside, sin embargo, en la decisión de unir este terror más clásico con el desarrollo de los conflictos que se dan en un grupo de viejos amigos marcados por la tragedia, al estilo de Reencuentro o Los Amigos de Peter. Lástima que al llegar al tercer acto, The Ritual parezca sabotearse a sí misma y deje en segundo plano a los personajes, su conflicto y el trauma del protagonista, para empezar a introducir elementos ajenos que casi no se desarrollan y ni siquiera tenemos tiempo a asimilar. El arco del grupo de amigos y sobre todo el de su protagonista se quedan sin cerrar en un clímax confuso que parece sacado de otra narrativa bastante menos interesante que la que teníamos entre manos. (Breixo)

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2017 – Crònica (part III)

Posted by Martí on 26 d'Octubre de 2017
Posted in: Sitges 2017. Tagged: , , , , , , , , . 1 comentari

Tercera ració de ressenyes del Festival de Sitges, demostrant de nou que la “classe mitja” ha donat molt bons fruïts: des de l’animació més rocambolesca fins una de les seqüeles “casolanes” més esperades pel públic assidu al festival. A l’altre costat, algunes de les decepcions que ens ha deixat aquesta edició, sobretot en el cas d’una de les grans superproduccions asiàtiques d’aquest any.

The Killing of a Sacred Deer (Yorgos Lanthimos, 2017)

Confrontar una pel·lícula de Yorgos Lanthimos mai ha estat una tasca fàcil, i The Killing of a Sacred Deer en cap moment es postula com a excepció. Al contrari, possiblement és la que expressa el seu missatge de la forma menys explícita, i la que acaba resultant més contundent en el seu desenllaç. Enfocada en un prestigiós cirurgià empès a prendre una terrible decisió per culpa d’un antic pacient a qui va perdre, la història porta Lanthimos a explorar de nou l’obscuritat i l’egoïsme del ser humà, però amb una aparent parsimònia que acaba sent el que realment esgarrifa. Apropant-se un pèl al cinema de Haneke, The Killing of a Sacred Deer juga amb la nostra implicació emocional respecte el que veiem, i sap perfectament que ens deixarà amb un bon turment mental.

The Killing of a Sacred Deer presenta dues meitats força marcades: la primera, inquietant i misteriosa, dóna pas al veritable fet inductor, i a partir d’aquí ens adonem de l’aberració que amaga la història. Lanthimos planteja una pel·lícula de personatges gairebé robotitzats, mancats d’emocions o empatia, i incapaços de veure més enllà dels seus propis interessos; inclús quan és la seva pròpia família la que està en joc. No ens aplana el camí quant a ritme, dinàmica o apartat sonor (la BSO no ens deixa tranquils), però The Killing of a Sacred Deer genera un estrany magnetisme. La pel·lícula deixa exposada una enorme baixesa moral i un descoratjador retrat de l’autoprotecció davant els errors. I de pas, també ens regala un dels personatges més pertorbadors dels últims anys.

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2017 – Crònica (part II)

Posted by Martí on 22 d'Octubre de 2017
Posted in: Sitges 2017. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Amb l’ajuda del Breixo, repassem alguns dels títols de gènere més importants d’aquesta edició del festival de Sitges. Zombis, slasher, rape-revenge… a més d’una de les grans estrenes que vam poder veure a l’Auditori. De nou, una bona collita de pel·lícules de nivell que defineixen a la perfecció què espera veure el fan de Sitges a un festival d’aquest tipus.

Revenge (Coralie Fargeat, 2017)

Las historias de rape revenge han sufrido un descrédito importante en los últimos tiempos. Lo que en su día se vendió como un giro feminista frente a los vehículos para machos del estilo de las películas de Charles Bronson, ha pasado a ser considerado un ejemplo más de mirada masculina que se recrea en un cuerpo femenino siendo vejado y humillado para dar luego rienda suelta a la venganza y al gore y hacernos así sentir bien con lo que acabamos de contemplar. ¿Consigue evitar estos tics la destilación postmoderna del género que hace Revenge? Me gustaría pensar que sí, que la directora, Coralie Fargeat, que además se ha llevado premio en Sitges, es muy consciente del terreno pantanoso que pisa, pero es difícil de decir.

La escena de violación, por ejemplo, está tratada con el horror necesario y a la vez respeta el cuerpo de la mujer, eso es indudable. El arco de la protagonista, además, está construido como uno de toma de conciencia y empoderamiento femenino con episodios épicos que levantan a la platea, como el de la auto-cicatrización. Sin embargo, hay varios momentos sueltos en los que la obsesión esteticista se diría que le juega una mala pasada y ese goce plástico que se deleita en el sufrimiento femenino va contra las intenciones de la realizadora. En todo caso, llega un momento que incluso el espectador más feminista comprende que Revenge se disfruta mejor apagando el cerebro y dejándose llevar por una montaña rusa de muerte que llega a su paroxismo en un clímax divertidísimo teñido de rojo y absurdo, que no decepciona. (Breixo)

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2017 – Crònica (part I)

Posted by Martí on 18 d'Octubre de 2017
Posted in: Sitges 2017. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

Amb prou feines han passat quatre dies per a recuperar-nos de l’empatx cinèfil del Festival de Sitges, però per a no oblidar-nos-en encara, cal recuperar i valorar tot el que hi hem pogut veure, que no ha estat poc. Potser no ha assolit el grau d’anys recents, però en general es pot dir que ha estat un 50è aniversari de qualitat notable quant a les pel·lícules. En aquesta primera crònica (en vindran unes quantes més), hi incloc ja alguns dels títols que més han triomfat segons el criteri d’un servidor.

La Forma del Agua (Guillermo del Toro, 2017)

Minuts abans de començar la projecció, Guillermo del Toro ens va confessar que La Forma del Agua és la pel·lícula que més aprecia de totes les que ha fet. I la veritat és que, un cop vista, queda clar que el director mexicà hi ha posat l’ànima. Enmig d’una mescla considerable de gèneres i temàtiques, La Forma del Agua va trenant una història en què l’amor acaba transcendint tot tipus d’entrebancs i circumstàncies; i ho fa de forma natural, sense que ens surti el sucre per les orelles i sense suavitzar un entorn que, en realitat, és d’allò més obscur i descoratjador. Hi ha una gran història amorosa, però també un thriller d’espies, una crítica social i uns tocs de comèdia que encaixen perfectament.

La pel·lícula es centra en la peculiar relació entre una netejadora muda (brillant Sally Hawkins) i un ésser amfibi que Estats Units vol utilitzar per al seu programa espacial, però Guillermo del Toro hi amaga un potent retrat sobre la soledat i les fortes desigualtats socials en l’enganyós somni americà dels 60. També fa tota una oda al cinema, en aquest cas com a via d’escapament per als qui no tenen res més. La Forma del Agua recorda a Eduardo Manostijeras de Tim Burton, però també a El Laberinto del Fauno del propi Del Toro, i fins i tot evoca al cinema negre amb la Guerra Freda pel mig. Amb un fantàstic ús de la música i la fotografia, i una direcció plena de delicadesa, el film sap tocar la fibra sense atacar-nos el llagrimer, i ens retroba amb l’essència del cinema clàssic. Un d’aquells contes cinematogràfics que caldrà preservar al cap dels anys.

Continue Reading

FESTIVAL DE SITGES 2017 – Prèvia (2 de 2)

Posted by Martí on 30 de Setembre de 2017
Posted in: Avanços, Sitges 2017. Tagged: , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Després d’oferir una primera selecció de les pel·lícules que es podran gaudir al Festival de Sitges, amplio la llista amb un altre grapat de títols que ens posen les coses difícils als qui voldríem veure-ho tot. Com es pot comprovar, torna a haver-hi propostes per a qualsevol tipus d’espectador. A escassos cinc dies de l’inici del festival, ja esperem impacients la peregrinació cap a l’Auditori Melià, el Retiro i el Prado. Ens veiem allà!

Continue Reading