Dues setmanes després, acabem la cobertura del Festival de Sitges 2017 amb la última entrega de crítiques exprés per part del Breixo i un servidor. De nou, repassem la que es podria considerar com “classe mitja” d’aquesta edició, i que en alguns casos ha passat una mica sense pena ni glòria. En total, completem un total de 35 pel·lícules comentades del que ha estat el 50è aniversari del festival, i quedem ja esperant l’edició de l’any que ve. Hi tornarem!
A Special Lady (Lee An-Gyu, 2017)
Un dels mals que presenten certs thrillers coreans és la tendència a farcir la seva història de personatges i subtrames que poc a poc es van entrellaçant, però que al final acaben fent anar de bòlit l’espectador. A Special Lady és un d’aquests casos. El film de debut de Lee An-Gyu es presenta com un relat obscur de corrupció, xantatge i influències de tota mena entre polítics, empresaris i càrrecs del poder judicial. Enmig de tot això, el focus es situa teòricament en una dona d’actitud implacable, però que de cop veu afegida una especial implicació personal que la condiciona. I dic “teòricament” perquè fins ben bé la meitat del film no es desenvolupa el personatge amb una mínima força o, si més no, mostrant aquells trets que expliquen el títol d’A Special Lady per a la pel·lícula.
Lee An-Gyu dóna sempre un toc d’elegància a tot el que passa, cuidant escenaris i atmosferes a l’estil Michael Mann. Les ombres projectades i les tonalitats fredes omplen la pantalla i ens distancien emocionalment d’uns personatges que no tenen cap mena de dignitat. Potser per això, precisament, costa fer aquest exercici d’empatia amb la protagonista que proposa A Special Lady. D’entrada, no hi ha massa raó per la qual ens hauria d’importar més que la resta, tot i que és veritat que al tram final és la única que mostra unes prioritats una mica més humanes. Potser la vaig enganxar en un mal moment, però el cert és que A Special Lady ho posa massa difícil per a implicar-nos en la seva història. (Martí)
