M.A.Confidential

Potser no és el que presenta les estrenes mundials més importants de l’any, ni tampoc el que fa desfilar les principals estrelles per la seva catifa vermella, però no hi ha dubte que el de Sitges és un festival inigualable. Ja sigui instal·lant-se temporalment al poble, o –com un servidor– recorrent una i altra vegada les costes del Garraf, la cita és obligada per a milers de cinèfils que volem viure d’una forma diferent el millor cinema de gènere. Aquest any, les dates són del 5 al 15 d’octubre, i la programació és tot un maldecap, ja que està a petar de títols atractius. Aquí deixo una primera selecció de què s’hi podrà veure:

Brawl in Cell Block 99 (S. Craig Zahler, 2017)

Fa un parell d’anys, S. Craig Zahler ens va fer caure la mandíbula després que el classicisme del western Bone Tomahawk desemboqués a uns brutals 15 minuts finals. Ara, el director nord-americà torna a prometre contundència amb Brawl in Cell Block 99, un thriller carcerari sobre un exboxejador que es troba enmig d’una batalla campal en una perillosa presó. La pel·lícula, de la qual ja s’ha destacat el seu alt grau de violència, compta amb Vince Vaughn com a protagonista i es postula com una de les candidates més destacades dins de la secció oficial del festival.

La Villana (Jung Byung-Gil 2017)

L’acció sud-coreana també és un d’aquells ingredients sense els quals no s’explicaria l’essència del festival, i aquest any arriba amb una proposta més que ambiciosa. La Villana és un thriller de venjança que sembla encreuar les sagues Bourne i John Wick, ja que presenta una jove assassina a sou que vol emprendre una nova vida després de treballar per al govern, però que no ho tindrà fàcil per a deixar enrere la seva condició. Amb una direcció impressionant i la ja coneguda habilitat coreana per les coreografies d’acció, La Villana promet emocions fortes.

Musa (Jaume Balagueró, 2017)

Tenint en compte que el nom de Jaume Balagueró va estretament lligat a les últimes dues dècades de la història del Festival de Sitges, era obligat que el director lleidatà presentés Musa, el seu últim títol de terror sobrenatural. La pel·lícula sembla un retorn a l’essència de Darkness i s’endinsa a un univers oníric per a narrar la història d’un estrany assassinat que ja havia estat somiat per dos persones abans que succeís. Conexient el bagatge de Balagueró dins del gènere, cal esperar grans coses de Musa, que a més compta amb un vistós repartiment format per Christopher Lloyd, Franka Potente i Leonor Watling.

Leatherface (Julien Maury i Alexandre Bustillo, 2017)

En l’anunci de les primeres confirmacions, a mitjans de juliol, Angel Sala va expressar les dificultats que hi havia per a dur Leatherface al festival, però al final ho han aconseguit. Una pel·lícula sobre els orígens de l’icònic assassí en sèrie de La Matanza de Texas havia de passar per Sitges, i més quan la dirigeixen Julien Maury i Alexandre Bustillo, dos francesos ja habituals al festival. A més de rememorar un títol cabdal del gènere de terror, Leatherface promet bones dosis de sang i també un apropament a la ment d’un dels personatges clau del cinema dels anys 70. Llàstima que només s’hagi programat en maratons nocturnes.

Thelma (Joachim Trier, 2017)

Els danès Joachim Trier i el noruec Eskil Vogt es troben sens dubte a la llista de noms més destacats de l’escena escandinava. A Thelma, es retroben per a trepitjar els gèneres del terror i la ciència ficció, i presenten la història d’una dona que descobreix que té poders sobrenaturals associats a les seves emocions, sobretot quan comença a enamorar-se. El film ha estat valorat per la seva obscuritat i també per la càrrega psicològica, elements que ja són habituals en aquests dos directors, però que sembla que a Thelma porten una mica més enllà. S’haurà de veure.

The Killing of a Sacred Deer (Yorgos Lanthimos, 2017)

El seu pas pel Festival de Cannes va despertar de tot menys indiferència, i el seu component de thriller psicològic amb apunts sobrenaturals ja la convertia en una de les favorites per a aterrar a Sitges. A més, el seu director Yorgos Lanthimos (Langosta, Canino) ja ha estat premiat al festival. Així doncs, The Killing of a Sacred Deer, que explica la història d’un reputat cirurgià que veu trontollar la seva vida familiar per culpa d’un pacient força particular, serà un dels títols de més potència de la secció oficial d’aquesta edició de Sitges.

La Forma del Agua (Guillermo del Toro, 2017)

Padrí de la 50a edició del festival, estrena de nova pel·lícula programada per a finals de tardor… era força evident que Guillermo del Toro no deixaria passar l’ocasió de portar La Forma del Agua a Sitges, i té tota la lògica que ho faci a la inauguració del festival, on serà un dels grans protagonistes. La pel·lícula proposa una història d’amor entre una dona i un home amfibi, en un context de Guerra Freda i òbviament trepitjant el terreny del gènere fantàstic que tant agrada al director mexicà. Amb el Lleó d’Or del Festival de Venècia sota el braç, La Forma del Agua serà, sens dubte, un dels títols de més prestigi d’aquesta edició.

Happy Death Day (Christopher B. Landon, 2017)

Jugar amb els clixés del gènere de terror és una pràctica molt habitual en els últims anys, normalment per a afegir-hi un component còmic i també un punt de complicitat extra amb l’espectador. Happy Death Day n’és un dels exemples més recents, i per tant no podia faltar a Sitges. La pel·lícula introdueix la seva protagonista en un loop temporal com el d’Atrapado en el Tiempo, i l’obliga a viure una i altra vegada el dia del seu assassinat fins que no aconsegueixi evitar-lo. Així doncs, Happy Death Day assegura mala llet, crits i molta sang, però de ben segur que buscarà divertir més que no pas terroritzar.

The Little Hours (Jeff Baena, 2017)

Bona part de la pols que es va aixecar al passat Festival de Sundance va ser per cortesia de The Little Hours, una comèdia irreverent i gamberra que es trasllada a un convent de monges on els comportaments no són, per dir-ho d’alguna manera, massa “propers” a la comunitat religiosa. A base d’insults, sortides de to i fins i tot un cert fervor sexual, el director Jeff Baena s’atreveix a transgredir un entorn tan suposadament sagrat com aquest, i promet una bona dosi de rialles amb un humor totalment desenfrenat. La pel·lícula que Trump desitjaria censurar.

Tota la programació del 50è Festival de Sitges, aquí.