Napszállta
Director: László Nemes
Intèrprets: Juli Jakab, Vlad Ivanov, Susanne Wuest, Uwe Lauer, Christian Harting, Levente Molnár, Urs Rechn.
Gènere: Drama. 2018. 140 min.
Budapest, 1910. La jove Irisz acaba de tornar a la ciutat i es dirigeix a la barreteria de luxe que regentava la seva família perquè la contractin. Quan esmenta la seva identitat, però, rep la recomanació de marxar de la ciutat. No obstant, el descobriment de l’existència d’un germà que desconeixia fa que Irisz decideixi quedar-se i investigar el seu passat familiar.
En la primera imatge d’Atardecer, la protagonista Irisz duu un vistós barret que incorpora un vel negre que li tapa la cara. Tot seguit, una dependenta l’aixeca poc a poc per a deixar al descobert la mirada de la noia, que per uns segons sembla entre hipnotitzada i desorientada. El director László Nemes ja sembla indicar-nos així que la història que vindrà després no respondrà a una mirada clara. I realment ho acaba complint. La pel·lícula ens trasllada a una època convulsa per a Europa, que no sabia que era a les portes d’una guerra que canviaria la seva naturalesa per complet, i ho fa marcada per un aposta formal que fomenta la confusió per davant de la revelació. Enlloc d’explicar-nos els motius o els origens del conflicte, Atardecer ens situa en el desconcert de qui es veu immers en un conflicte que el sobrepassa pels dos costats, i deixa que siguem nosaltres els que acabem completant l’equació. I la jugada li surt… a mitges.
László Nemes venia de deixar-nos una empremta considerable amb El Hijo de Saúl, i la veritat és que Atardecer no triga en evidenciar que comparteix part del seu ADN. Si bé aquí el director ens deixa respirar una miqueta més -el format de la imatge guanya amplitud i el muntatge inclou més varietat de plans-, el camp de visió per a l’espectador sempre està limitat d’una manera o altra, i el clatell de la protagonista Irisz torna a agafar un protagonisme destacat. De la mateixa manera, el fora de camp que a El Hijo de Saúl s’erigia com l’element més esgarrifós de tota la pel·lícula aquí rebaixa el seu impacte i es converteix en un impulsor més del desconcert general que vivim juntament amb la protagonista. En tot cas, la sensació és que l’aposta formal que László Nemes repeteix a Atardecer no té tanta raó de ser com a la seva antecessora.
Un altre dels aspectes que recupera el director és la presència del leitmotiv que guia les passes del personatge protagonista. Si a El Hijo de Saúl era la recerca del cos d’un fill que acabava de morir, a Atardecer és el retrobament amb un germà desconegut el que impulsa Irisz a perseverar en la seva recerca. De nou, Nemes fa servir la tàctica d’anar difuminant aquesta meta que en un principi semblava tan concreta per a mirar de donar un sentit més ampli a la història. En aquest cas, però, també és la naturalesa de la pròpia protagonista la que poc a poc es torna més confusa. Tot plegat no hauria de comportar un problema perquè sí, però la veritat és que és complicat esclarir tot el desconcert en què ens submergeix Atardecer. Per molt evident que sigui el fet de no prendre’ns literalment la mirada de la protagonista (el vel de l’inici ja ho avisava), el film pot arribar a ser una mica frustrant.
El context històric té un pes molt important a la història, sobretot en el context de la caiguda de l’Imperi Austrohongarès com a preludi de l’inici de la 1a Guerra Mundial. Sempre seguint les passes de la protagonista, Atardecer ens passeja pels diferents estrats socials: des del luxe de la botiga de barrets o les grans residències de l’aristocràcia fins a locals clandestins a les afores de la ciutat on els obrers comencen a forjar una revolució. És admirable com la càmera de László Nemes s’adequa a cada situació per a contextualitzar-nos no només l’espai, sinó l’atmosfera que s’hi viu. I és en aquells moments de més tensió i més multitud en què la seva direcció aconsegueix els seus millors efectes d’angoixa i desorientació. En aquest sentit, Atardecer torna a posar de manifest l’enorme tasca de planificació que hi ha darrere de cada seqüència i cada enquadrament; un mèrit impossible de negar al director hongarès.
Enmig d’aquest clima de revolta que poc a poc arriba al seu punt d’ebullició, la pel·lícula va jugant amb el suposat misteri que envolta Irisz des de l’inici de la història. Se suposa que els personatges amb qui es creua i els diàlegs que hi intercanvia -molts d’ells enigmàtics o sense cap sentit aparent- contenen pistes sobre el veritable sentit d’Atardecer, però la impressió final és que no hi ha un puzle concret per a formar amb les peces que ens ha proporcionat el director. O, si més no, requereix d’un bagatge de coneixement històric que sembla difícil d’aplicar al gran públic. Això no treu que, a nivell cinematogràfic, el trajecte que proposa Atardecer sigui força apassionant, i que precisament aquesta manca d’una mirada específica generi un repàs mental dels fets que sempre pot ser enriquidor. Potser al final el triomf principal de la pel·lícula és fer-nos sentir tal com es sent Irisz: perduts enmig d’uns fets que ens canviaran la vida i dels quals hem estat partícips sense ser-ne conscients.
Martí
M.A.Confidential 