M.A.Confidential

True Grit

Directors: Joel i Ethan Coen

Intèrprets: Jeff Bridges, Hailee Steinfeld, Matt Damon, Josh Brolin, Barry Pepper.

Gènere: Western, aventures. USA, 2010. 110 min.

Els germans Coen són capaços de tot. No serà cap novetat que rebin alabances des d’aquest blog, ja que formen part dels cineastes favorits del seu autor, però la seva versatilitat segueix resultant sorprenent i aparentment inacabable. El western era un dels gèneres que encara no havien tocat, i finalment s’hi han atrevit mitjançant Valor de Ley, un “remake” de la pel·lícula homònima de 1969 protagonitzada per John Wayne. El resultat torna a desprendre tota la qualitat d’aquests dos germans darrere la càmera, capaços d’adaptar-se al classicisme que requereix la història i fer-ne una lectura postmoderna impecable. La fidelitat a l’obra original i les particularitats del gènere limiten la presència de les singularitats pròpies dels Coen, però la qualitat de les interpretacions, la direcció i la fotografia neutralitzen qualsevol pega possible en aquest sentit. És un tros de pel·lícula.

El film manté una factura tècnica impecable de principi a fi, al mateix temps que respecta l’estil narratiu del western clàssic sense deixar que el ritme impacienti l’espectador en cap moment. Primer de tot, un simple pla per contextualitzar la història, després la presentació de la ciutat i la progressiva introducció de cadascun dels personatges i la seva respectiva personalitat, començant per la sorprenent jove protagonista, amb un enginy i una fredor capaç de fer suar al comerciant més vetarà en una negociació. Seguidament, l’ànima de la pel·lícula, el sheriff Cogburn, en una seqüència magistral que ja resulta suficient per conèixer com les gasta. Finalment, el ranger de Texas, aparentment poc imponent, però obstinat. Un western no pot anar directe al gra, i els Coen ho saben perfectament. A partir d’aquí, una història de venjança que pot ser considerada massa recorrent o típica, però que està executada a la perfecció.

Tot i la seva fama d’esperpèntics i surrealistes, es nota quan Joel i Ethan Coen es posen seriosos i Valor de Ley n’és un dels exemples. La bellesa dels plans i la importància de cada enquadrament en els moments clau demostra que els directors californians han cuidat la realització fins el mínim detall. Això, sumat a una fotografia espectacular i les imatges carregades de lirisme dels paisatges d’Arkansas, fa que el nivell visual sigui exquisit i recomanen fervorosament veure-la al cinema. També la banda sonora és imponent i aporta encara més èpica i caràcter emotiu a l’aventura, com no podia ser d’altra forma en un western com cal. Tot i la citada seriositat, els Coen no defugen introduir dosis d’humor en la seva vessant més irònica, tant en els diàlegs com en algunes escenes, a més de treure molt de suc del peculiar personatge de Cogburn i els efectes de l’alcohol i el mal caràcter. En tot cas, el converteixen en un personatge entranyable.

I és que quan l’actor és Jeff Bridges en el seu màxim esplendor, és difícil que un personatge no resulti memorable. Bridges és capaç de dotar a Cogburn d’un magnetisme increïble des del primer moment que apareix en pantalla i completa una actuació brillant, amb una veu difícil d’entendre a vegades, però que dóna encara més personalitat al personatge (imprescindible veure-la en V.O.). No li donaran l’Oscar perquè ja va guanyar l’any passat, però el mereixeria. Al seu costat, Hailee Steinfeld ens deixa la boca oberta (és el seu debut cinematogràfic) per la solidesa amb què es posa a la pell de l’atrevida i precoçment madura Mattie Ross, amb una barreja de convicció i innocència que convenç i combina a la perfecció amb Bridges. Pel que fa als secundaris, el tema baixa una mica per culpa d’un Matt Damon amb el mateix problema de sempre, privar de matisos als seus personatges, i un Josh Brolin sobre-actuat i un pèl decebedor després del bon record del seu treball amb els Coen a No Es País Para Viejos.

El desenllaç, emocionant tot i caure en algun gir previsible, manté el pols narratiu fins el final i clausura el film amb la mateixa elegància amb què aquest havia començat. No és la història més original mai explicada (començant pel fet que és un “remake”) ni tampoc la més trepidant, però Valor de Ley és d’aquelles pel·lícules que mereixen pagar una entrada de cinema, que evidencia que més enllà del 3D i aquestes tonteries hi ha gent que es preocupa de fer bon cinema. No ens enganyem, el western és un gènere que no tot el públic suporta amb la mateixa facilitat, però aquesta és una ocasió immillorable per donar-li una oportunitat. Si no és amb els Coen, amb qui si no?