M.A.Confidential

Kingsman: The Golden Circle

Director: Matthew Vaughn

Intèrprets: Taron Egerton, Colin Firth, Julianne Moore, Mark Strong, Halle Berry, Pedro Pascal, Channing Tatum, Jeff Bridges, Elton John, Bruce Greenwood, Emily Watson.

Gènere: Acció, comèdia. Regne Unit, 2017. 140 min.

Ja consolidat com a agent Kingsman i ocupat en tirar endavant la seva relació amb la princesa sueca Tilde, el jove Eggsy veu com tot el seu entorn s’esfondra quan un antic aspirant a aquest cos secret britànic, que ara treballa per a un perillós càrtel de droga, aconsegueix infiltrar-se al sistema. Després de veure com la seu de Kingsman queda completament destruïda, una pista porta Eggsy i Merlín a un destil·leria de whisky a Kentucky, on buscaran la forma de reactivar els Kinsgsman i també respostes sobre aquest nou enemic.  

Conscient de no comptar amb la frescor inicial i de tenir davant un públic ja familiaritzat amb el producte, Kingsman: El Círculo de Oro ha apostat per a reproduir de nou la seva fórmula guanyadora i afegir com a al·licients una vistosa ampliació del repartiment i un canvi d’escenari principal. I la veritat és que al director Matthew Vaughn l’estratègia no li ha sortit malament, tot i que no arribi a aconseguir el mateix efecte que Kingsman: Servicio Secreto. La pel·lícula busca afegir voltes de rosca dins del seu propi univers paròdic amb la generació d’escenes d’acció impossibles i la inclusió de constants elements còmics, i de nou aconsegueix un gran nivell de diversió. A la vegada, però, Kingsman: El Circulo de Oro accentua les llicències narratives que ja li havíem permès a la seva predecessora, i descuida per complet qualsevol mínima explicació sobre els personatges o qualsevol intent de sostenir mínimament la seva trama.

Plantejar una seqüela com aquesta requeria l’enginy de no caure en una excessiva repetició de la jugada. En aquest sentit, la decisió de traslladar l’acció a terreny nord-americà –tot i carregar-se en bona part l’elegància i flema britànica que definia l’univers dels Kingsman– resulta prou dràstica i serveix per a introduir un bon nombre d’elements novedosos. Les conyes a base de contrastar clixés entre anglesos i americans del sud dóna els seus fruits, i l’aparició de noms tan potents com Jeff Bridges, Pedro Pascal, Channing Tatum o Halle Berry afegeix una gran presència a Kingsman: El Círculo de Oro. El que no acaba d’estar a l’alçada és el nou enemic a combatre: una espècie de “senyora de la droga” sense cap gràcia en particular, i que a sobre està encarnada per una Julianne Moore que no encaixa de cap manera en el paper. Aquí, l’ombra de Samuel L. Jackson es fa massa allargada.

De fet, el mal que pateix personatge de Moore és el mateix que es pot aplicar pràcticament a tota la resta. El film no mostra cap voluntat per a explicar-nos els motius pels quals és qui és, simplement es limita a dir-nos que li encanten els anys 50. Res més. Tampoc hi ha massa profunditat en cap dels nous personatges; alguns dels quals són, fins i tot, força prescindibles. És més, el protagonista Eggsy no experimenta cap mena d’evolució. Aquesta lleugeresa narrativa de Kingsman: El Círculo de Oro es trasllada també a un argument que, a pesar de la seva autoconsciència, es converteix en un festival de llicències i capritxos al servei de l’espectacle. D’acord que la primera pel·lícula ja va deixar ben clar que el component festiu passava per sobre de qualsevol rigor, però la sensació és que a Kingsman: El Círculo de Oro Matthew Vaughn se n’aprofita de forma una mica excessiva. No calia que tot fos tan aleatori.

Més enllà del gran disbarat en què s’acaba convertint la trama, no es pot negar que Matthew Vaughn explota amb força efectivitat el material de què disposa. Tornen les persecucions i tiroteigs impossibles, i torna una càmera que, a pesar dels moviments clarament digitalitzats, és un autèntic espectacle per als nostres ulls. Kingsman: El Círculo de Oro no perd ni un gram de la vistositat que tenia la seva antecessora, i torna a oferir una esbojarrada versió del gènere d’acció i espies amb situacions i coreografies de tota mena que permeten el lluïment del director. A nivell d’humor, aquesta voluntat d’anar un pas més enllà fa que Kingsman: El Círculo de Oro fins i tot arribi a caure en l’absurd, el qual toca sostre amb les aparicions estel·lars –i completament gratuïtes– d’Elton John. S’ha de dir que, a pesar que la inèrcia de la pel·lícula afavoreix l’encaix d’aquests gags, no tots funcionen de la mateixa manera.

Com a seqüela, Kingsman: El Círculo de Oro compleix amb força efectivitat i assegura una bona dosi de diversió durant el visionat. Ara bé, també s’ha de dir que, a banda que els 140 minuts de durada resulten excessius, la seva història no aporta res de nou a la saga, ja que a nivell narratiu no hi ha cap evolució transcendent, ni tampoc es detecta un rumb concret per als personatges. Pensant-ho bé, una hipotètica tercera entrega podria començar de mil maneres diferents, ja que Kingsman: El Círculo de Oro no ha deixat cap condicionant de pes a tenir en compte; al contrari, en certa manera ha acabat restablint l’ordre inicial. Està clar que Vaughn i companyia eviten complicar-se massa la vida amb aquesta saga, i que al capdavall els riscos que corren són mínims. Tot i que com a cinema-espectacle ningú li treu cap mena de valor, caldria plantejar-se si aquesta saga seguirà funcionant quedant-se només a la superfície. Potser alguna capbussada aniria bé.