Amb prou feines han passat quatre dies per a recuperar-nos de l’empatx cinèfil del Festival de Sitges ha començat a calmar-se, però per a no oblidar-nos-en encara, cal recuperar i valorar tot el que hi hem pogut veure, que no ha estat poc. Potser no ha assolit el grau d’anys recents, però en general es pot dir que ha estat un 50è aniversari de qualitat notable quant a les pel·lícules. En aquesta primera crònica (en vindran unes quantes més), hi incloc ja alguns dels títols que més han triomfat segons el criteri d’un servidor.
La Forma del Agua (Guillermo del Toro, 2017)
Minuts abans de començar la projecció, Guillermo del Toro ens va confessar que La Forma del Agua és la pel·lícula que més aprecia de totes les que ha fet. I la veritat és que, un cop vista, queda clar que al director mexicà hi ha posat l’ànima. Enmig d’una mescla considerable de gèneres i temàtiques, La Forma del Agua va trenant una història en què l’amor acaba transcendint tot tipus d’entrebancs i circumstàncies; i ho fa de forma natural, sense que ens surti el sucre per les orelles i sense suavitzar un entorn que, en realitat, és d’allò més obscur i descoratjador. Hi ha una gran història amorosa, però també un thriller d’espies, una crítica social i uns tocs de comèdia que encaixen perfectament.
La pel·lícula es centra en la peculiar relació entre una netejadora muda (brillant Sally Hawkins) i un ésser amfibi que Estats Units vol utilitzar per al seu programa espacial, però Guillermo del Toro hi amaga un potent retrat sobre la soledat i les fortes desigualtats socials en l’enganyós somni americà dels 60. També fa tota una oda al cinema, en aquest cas com a via d’escapament per als qui no tenen res més. La Forma del Agua recorda a Eduardo Manostijeras de Tim Burton, però també a El Laberinto del Fauno del propi Del Toro, i fins i tot evoca al cinema negre amb la Guerra Freda pel mig. Amb un fantàstic ús de la música i la fotografia, i una direcció plena de delicadesa, el film sap tocar la fibra sense atacar-nos el llagrimer, i ens retroba amb l’essència del cinema clàssic. Un d’aquells contes cinematogràfics que caldrà preservar al cap dels anys.
Martí
