The Company Men

Director: John Wells

Intèrprets: Ben Affleck, Tommy Lee Jones, Chris Cooper, Kevin Costner, Maria Bello, Rosemarie DeWitt, Craig T. Nelson.

Gènere: Drama. USA, 2010. 95 min.

Fer una pel·lícula sobre la crisi econòmica en els temps que corren pot ser vist com una decisió massa oportunista i una “pujada al carro” d’un gran nombre de títols que ja han tractat el tema, però adquireix cert interès quan la història presenta un punt de vista poc habitual dins del gènere social. The Company Men vol demostrar que les classes més altes de la societat també poden tenir problemes seriosos per culpa del context en què ens trobem, i que el seu impacte es basa en la nul·la previsió per part dels afectats que això els podria passar. El plantejament resulta interessant, però també arriscat i controvertit. D’una banda, fuig del recurs més fàcil (i ja molt utilitzat), que hauria estat posar un “mileurista” de protagonista i mostrar les seves extremes dificultats per sobreviure, però de l’altra, pot ser considerat un punt de vista frívol i poc apropiat sobre els grans problemes pels que travessa la societat mundial.

En cap cas la pel·lícula de John Wells és malintencionada, al contrari, ofereix una visió força sincera i veraç dels efectes de la crisi en un sector de la població que potser molta gent no és conscient que també en són víctimes. No obstant, resulta difícil que cali entre la gran majoria de públic aquest missatge que vol transmetre en referència a que “els rics també tenen problemes”, bàsicament perquè no ens identifiquem amb una persona a qui acaben d’acomiadar de la feina i la seva gran pena és haver de vendre el Porsche, prescindir dels jets privats o abandonar els sopars a restaurants de 300 dòlars. És per això que, sense voler ser cruels amb els personatges, la sensació és que ja els està bé passar per una situació com aquesta, que els dóna una lliçó d’humilitat i els fa veure que han portat una vida massa còmoda i confiada que ara els està passant factura. En resum, que és difícil apiadar-se d’ells, tal com pretén el film.

Tot i la rigorositat d’aquest enfoc que The Company Men fa sobre la crisi, s’ha de dir que no es tracta d’una mala pel·lícula. John Wells demostra una bona tècnica darrere la càmera en la que és la seva òpera prima al cinema i posa de manifest el bon bagatge televisiu que té a la seva esquena (productor i guionista, entre moltes altres, de El Ala Oeste de la Casa Blanca). El ritme narratiu és molt viu al llarg de l’hora i mitja de duració del film i els diàlegs tenen força qualitat, tot i que no pot evitar caure en força tòpics propis del guió estàndar de Hollywood i acaba resultant un pèl previsible i benevolent. Segurament, i tot i que existeixen dificultats per part dels diferents protagonistes, les coses no són tan fàcils a la vida real. Tampoc s’escapa de ser una mica massa efectista i superficial en segons quines ocasions. En tot cas, la història que explica està ben executada i ben dirigida, fins i tot amb alguns plans puntuals força atractius.

Les actuacions són el pilar principal de The Company Men. Tot i no ser-ne un adepte precisament i qüestionar la seva qualitat com a actor, haig de dir que Ben Affleck rendeix força bé en el paper de protagonista. Sap aportar l’arrogància inicial del personatge i anar transformant-se poc a poc i posant els peus a terra; ens caurà millor o pitjor, però està ben aconseguit. Pel que fa a Tommy Lee Jones i Chris Cooper, poques coses queden per dir d’aquests dos grans veterans del cinema, amb personatges d’evolucions molt diferents i perfectament interpretats, en especial el segon, un dels meus secundaris preferits. D’altra banda, Kevin Costner mereix una menció especial, ja que, tot i les seves discretes aparicions en cartellera dels últims anys, aquí ofereix un molt bon paper, poc habitual en ell, i un gran contrapunt a Ben Affleck. Així doncs, s’ha d’aplaudir el gran treball de càsting realitzat.

The Company Men és d’aquelles pel·lícules que es poden encaixar des de diverses perspectives, que generarà opinions força oposades, i m’atreviria a dir que majoritàriament negatives per aquesta consideració de pel·lícula frívola i elitista, però això també la converteix en un producte interessant. Amb ella no aprendrem la problemàtica social a Estats Units per culpa de la crisi, però sí que en copsarem una porció que fins ara no havíem vist gaire. Era necessari mostrar-la? Crec que sí, perquè encara que no compartim la implicació de John Wells amb les suposades desgràcies dels seus protagonistes i encara que realment hi ha molta gent que ho està passant molt pitjor que ells (limitar-nos a aquesta visió seria una mica demagògic), la pel·lícula genera “feedback” i suscita opinions de tota mena; i això ja és un bon motiu. Sense anar més lluny, n’acabo d’escriure cinc paràgrafs.