Seven Pounds

Director: Gabriele Muccino

Intèrprets: Will Smith, Rosario Dawson, Woody Harrelson, Barry Pepper, Michael Ealy.

Gènere: Drama. USA, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No m’agraden les pel·lícules que des del principi volen imposar-te la forma com has de reaccionar envers elles, i Siete Almas és una d’aquestes pel·lícules. Reconec que pot tractar-se d’una opinió massa subjectiva i que potser em deixo portar excessivament pel fet que als deu minuts ja he clissat perfectament les intencions del film i d’aquí no hi ha qui em mogui, però estic segur que més d’un la compartirà amb mi. M’agraden els drames ben fets, que et facin emocionar (per això està el cinema), però vull que siguis tu el que s’emociona i no que “t’emocionin” descaradament. Per mi, Siete Almas busca això últim, cosa que a mi em tira enrere i em posa a la defensiva, no puc fer-hi més.

La peli, a més, presenta una estructura narrativa que crec que tampoc l’ajuda gens. El recurs de deixar per al final el principal “per què” de tot és una mala elecció, ja que difícilment convencerà al qui ja no s’ha cregut res des d’un bon inici. I és que resulta molt difícil prendre’s aquest film de forma racional, ja que només es deixa portar pel sentimentalisme pur i dur. Potser si ja ens ho plantegessin com una història que s’aparta de la realitat, llavors l’afrontaríem d’una altra forma, però s’empenya en ser extremadament realista i això fa que sigui tan difícil de creure’s el que passa. A més, els personatges amb qui interactua el protagonista tenen un comportament tan teledirigit que la història té una manca total d’efecte sorpresa.

Pel que fa a Will Smith, m’agrada aquest gir dramàtic que està portant a terme com a actor els últims anys, ja que deixa clara la voluntat de reivindicar-se com a actor i sortir de l’encasillament còmic, però a Siete Almas encarna un personatge que vol ser tan bona persona que fa ràbia. No pot ser que, a absolutament totes les escenes, la càmera es preocupi tant d’ensenyar-nos com li brillen els ulls. Potser el final de la peli posa explicació a tot el que fa, però anteriorment, un té la sensació que, de trobar-se amb un personatge com Ben Thomas, el primer que faria és desconfiar-ne completament, i amb raó. Dóna una aire tan transcendent a tot el que fa (a sobre amb la musiqueta facilona de fons), que es distancia massa de l’espectador i, per molt Will Smith que sigui, acaba sent massa, massa forçat.

Si per alguna cosa val la pena Siete Almas és per veure Rosario Dawson, que interpreta el que es podria dir l’únic personatge coherent de tota la peli. La veritat és que ha estat la millor actuació que li he vist (tot i que tampoc han estat moltes) i no és fins que no apareix ella que la peli ens fa sentir emocions de veritat. En realitat, la puntuació que puc donar a la peli és bàsicament per ella perquè, com ja s’ha notat sobradament, la resta no m’ha convençut gens ni mica. Sí, el final dóna certes explicacions, però és que també està explicat amb un dramatisme tan grandiloqüent que acaba carregant i desitjant que s’acabi ja d’una vegada.

No sé si serà una de les crítiques més impopulars que he fet, perquè en general he vist força acceptació de la peli, però realment no sé dir res mes d’ella. Siete Almas no és bonica i sensible, es creu bonica i sensible, i d’una forma il·limitada. Personalment, l’he trobat massa manipuladora, sentimentalista i pretenciosa. Com he dit a l’inici, sembla que la peli t’estigués obligant a emocionar-te; tot depèn de com ho encaixis, alguns es deixaran portar i altres, com jo, buscaran si realment hi ha raó per emocionar-se o no. A mi em costa trobar-la.