The Killing

Creadora: Veena Sud

Intèrprets: Mireille Enos, Joel Kinnaman, Brent Sexton, Billy Campbell, Michelle Forbes, Kristin Lehman, Jamie Anne Allman, Eric Ladin.

Gènere: Policíac, drama, intriga. USA, 2011. 13 capítols de 45-50 min.

És possible que allò de “vista una sèrie policíaca, vistes totes” tingui certa validesa en relació a aquest gènere televisiu, però sempre fent referència a nivell d’estructura, de trucs narratius o de estereotips de personatges. A partir d’aquí, el que marca la diferència és la capacitat de sorprendre, de fer pujar l’espectador a la muntanya russa corresponent i fer-lo pujar, baixar i girar de forma que ens trobem el proper revolt sense esperar-nos-el. No ens enganyem, davant una sèrie policíaca, tots traiem el detectiu que portem dins i intentem avançar-nos a la resolució de cada escena o el futur de cada personatge, i The Killing sap jugar a la perfecció amb tots aquests elements per fer-nos anar de cap al llarg de 13 trepidants capítols. Gràcies al bon desenvolupament del cas i a la riquesa de les diferents trames, s’ha convertit en un dels productes estrella de 2011.

El lema de la sèrie, “Who killed Rosie Larsen?”, ens fa pensar inevitablement amb el “Who killed Laura Palmer?” de Twin Peaks, de David Lynch, i en efecte, les comparacions han estat constants. Tot i presentar elements més convencionals, la veritat és que The Killing presenta un escenari molt semblant, introduint poc a poc una sèrie de personatges dels quals cap s’escapa de la sospita d’assassinat. Tots podrien tenir els seus motius o la seva implicació, però només un d’ells és el culpable. Un cop aquí, la sèrie es dedica a donar totes les voltes que faci falta per despistar-nos, per fer-nos anar darrere d’un i després de l’altre, i tot i l’evident voluntat de dilatar la investigació i la introducció de constants trampes de guió, el resultat és realment efectiu. A pesar d’aquesta sensació que li sobren dos o tres driblatges just abans d’arribar a la resolució (hi ha un episodi sencer que ben bé es podria suprimir), The Killing t’enganxa inexorablement del primer a l’últim capítol i et fa frisar per arribar a la resolució del cas.

Com a particularitat, The Killing destaca per donar un pes molt important a l’apartat més dramàtic, centrat en la trama de la família de la noia morta. No escatima duresa en les escenes ni tampoc detalls en el seguiment del dol per part dels pares i germans, cosa que converteix aquesta trama en concret en l’apartat més emocional de la sèrie. Paral·lelament, la sèrie es submergeix als secrets, estratègies, males arts i conspiracions que hi ha darrere d’una campanya electoral per aconseguir l’alcaldia de la ciutat. Aquest component polític, en què les aparences no són el mateix que els sentiments, sense pietat davant la possibilitat d’obtenir el poder, posa un contrapunt perfecte a la trama familiar. La tercera trama és la pròpia de l’assassinat, l’evolució de la qual afecta directament les altres dues. La bona química entre la parella de detectius i el carisma que desprenen son elements clau, així com la importància de les respectives històries personals que arrosseguen darrere. El bon equilibri narratiu, i uns finals de capítol de manual per a castigar les ungles de l’espectador el fan un producte perfectament dissenyat per assolir el seu objectiu.

Els protagonistes també presenten peculiaritats, ja que la parella de detectius s’allunyen d’estereotips d’imatge; al contrari, no destaquen per un físic i un estilisme especialment vistós. Mireille Enos aconsegueix donar un atractiu especial a la detectiu Linden, però amb el pas dels capítols, ja que el seu posat fred, distant i un tant antipàtic fa que ens costi congeniar amb ell d’un bon principi. Al seu costat, Joel Kinnaman encarna el seu pol oposat, molt més impulsiu, bromista i relativament immadur, però la parella cada cop es va complementant més. Pel que fa a la resta de repartiment, cal subratllar el bon paper de tots els familiars de la noia morta, encapçalats per Brent Sexton i Michelle Forbes, probablement les interpretacions més complicades per la seva càrrega dramàtica, mentre que Billy Campbell (a qui alguns recordaran per ser Jordan Collier a Los 4400) posa cara al prototip de polític perfecte, però amb un costat obscur que el públic desconeix. Finalment, no es pot obviar el paper de la ciutat en l’ambientació de la trama; Seattle és coneguda pel seu mal temps, i realment la pluja està present en el 90% de les escenes de la temporada, cosa que influencia i molt en les sensacions que desprèn la sèrie i l’espectacularitat de certes escenes.

The Killing és d’aquelles sèries potencialment acusables de tramposes o inversemblants, i més tenint en compte la gran polèmica sorgida respecte la resolució d’aquesta primera temporada (que es va modificar quan es va oficialitzar que n’hi hauria una segona), però, tot i que estrictament seria així, no podem oblidar que estem davant d’un producte policíac amb un objectiu molt clar: oferir a l’espectador quelcom original, amb contingut i que satisfaci les seves expectatives. No té uns personatges especialment particulars, no tracta temes que no haguem vist repetidament fins ara, ni ofereix un estil trencador en cap sentit, però les cartes que ha de jugar, les juga amb molta intel·ligència i una gran eficàcia. Té molts asos a la màniga, i els va llançant en el moment adequat, aconseguint un efecte sorpresa que, lluny de frustrar l’espectador, alimenta les seves expectatives i l’anima a seguir la trama fins el final. El resultat, tot i les seves controvèrsies, és notablement satisfactori i demostra que no cal sortir-se d’allò convencional per construir una bona sèrie policíaca. Potser sí que The Killing s’assembla a moltes altres sèries d’aquest gènere, però poques s’assemblen a The Killing, la qual, com no pot ser d’una altra forma, ens deixa amb moltes ànsies per veure ja la segona temporada.