M.A.Confidential

A Most Violent Year

Director: J.C. Chandor

Intèrprets: Oscar Isaac, Jessica Chastain, Albert Brooks, David Oyelowo, Christopher Abbott, Peter Gerety

Gènere: Thriller, drama, policíac. USA, 2014. 120 min.

Una pel·lícula que incorpora les paraules “més violent” al seu títol podria suscitar perfectament una reacció primària en forma d’estimació del nombre de morts o litres de sang que s’hi podran veure. No obstant, la violència no només fa referència al contacte físic més directe i salvatge; també pot tenir una incidència més conjuntural i psicològica, però no per això menys ferotge en les seves conseqüències. El Año Más Violento, tercera pel·lícula del director i guionista J.C. Chandor (Margin Call) retrata precisament això: el calvari en què es pot convertir la vida del qui pretén avançar amb la dignitat i la correcció per bandera en el si d’un negoci i una societat on la violència i la corrupció en són parts inherents. En aquest cas, l’escenari és Nova York i l’any és 1981, considerat el més violent de tota la història de la ciutat nord-americana.

En un entorn com aquest, guanyar-se la vida comerciant amb petroli et dóna totes les butlletes per a convertir-te en poc menys que un gàngster si vols sobreviure, però és exactament això el que vol evitar Abel Morales, protagonista d’El Año Más Violento. Interpretat per un Oscar Isaac que segueix guanyant-se el prestigi a cada pel·lícula que fa, el personatge d’Abel és una escletxa de llum entre la foscor, disposat a demostrar que no cal caure a les urpes de les màfies i les extorsions per a sobreviure en un hàbitat com aquest. És un home que camina entre la ingenuïtat i la fortalesa de les seves conviccions, una víctima que es nega a acceptar la llei bruta dels seus botxins i rebaixar-se així al seu mateix nivell; en una pel·lícula de Scorsese, probablement no hi tindria cabuda, o en seria el clar perdedor, però aquí J.C. Chandor el situa com un rebel que marca el camí correcte a seguir.

Però tan important resulta la figura del protagonista Abel com la de la seva dona Anna, qui és sens dubte el personatge més magnètic i versàtil del film. En el seu cas, s’hi troba una potent i complicada confluència de la seva herència familiar –marcada per la pertinença a l’antiga generació mafiosa– amb el recolzament als ideals i els mètodes del seu marit; un rol que li pertoca com a responsable de la comptabilitat de l’empresa. El seu perfil varia entre el d’àngel de la guarda a l’ombra que s’encarrega de mantenir l’equilibri i el de ‘femme fatale’ capaç de fer virar els successos cap on ella vol, i aquesta doble cara es beneficia de la gran actuació de l’omnipresent Jessica Chastain, a qui el director de la pel·lícula sap extreure el vessant més afilat i incisiu. Aquest xoc de mentalitats entre el matrimoni protagonista conforma un dels grans atractius d’El Año Más Violento.

Com apuntava al principi, J.C. Chandor no planteja la seva història amb el focus encarat als episodis de violència o les maniobres mafioses com a principals reclams, sinó que aprofundeix molt més en totes les conseqüències legals, empresarials i financeres que se’n deriven. Això propicia un ritme narratiu que en ocasions pot resultar un pèl feixuc, sobretot durant la fase central d’El Año Más Violento, però queda neutralitzat pel gran control de la tensió i el dramatisme que el director demostra en tot moment, una qualitat que ja va posar de manifest a Margin Call. La pel·lícula fins i tot ens sorprèn amb una fantàstica persecució –primer sobre rodes i després a peu– rodada i muntada amb un nervi que aconsegueix disparar les pulsacions i que culmina en un dels moments clau per al protagonista.

De la mateixa manera que Una Historia de Violencia de David Cronenberg jugava a buscar les pessigolles per a fer aflorar la violència interior que tota persona porta dins, per molt que alguns ho neguessin o creguessin tenir-la neutralitzada, El Año Más Violento posa a prova la resistència de les bones pràctiques en un entorn on la força bruta és el camí fàcil (i generalment també impune) per a assolir els objectius. Un altre director hauria caigut en la temptació de delectar-se amb la major vistositat del gènere de gàngsters, però J.C. Chandor busca l’excepció i es decanta per la sobrietat i l’elegància. Sí, a El Año Más Violento hi ha lloc per la sang, els trets i les agressions, però la veritable violència és la que provoca la impotència de no poder tirar una vida endavant de forma honesta i meritòria, i que, a més, aquesta postura sigui percebuda com un signe de debilitat. Viure en pau hauria de ser més fàcil.