Triple Frontier
Director: J.C. Chandor
Intèrprets: Oscar Isaac, Ben Affleck, Charlie Hunnam, Pedro Pascal, Garrett Hedlund, Adria Arjona, Sheila Vand.
Gènere: Thriller, acció. 2019. 120 min.
Després de rebre informació crucial sobre l’amagatall de Gabriel Lorea, un dels grans capos de la droga de Colòmbia, el militar Santiago “Pope” García torna a Estats Units per a reunir quatre excompanys seus de diferents cossos de l’exèrcit. La seva proposta és clara: assaltar la casa de Lorea, robar-li la fortuna valorada en centenars de milions de dòlars i repartir-se-la en parts iguals. Tot i les reticències d’alguns d’ells pel caràcter clarament il·legal de la proposta, “Pope” els acaba convencent per a participar en una missió que podria canviar les seves vides.
Hi ha pel·lícules que tenen l’estranya capacitat d’enganxar-te a pesar de ser una autèntica prova de foc per al sentit comú. Triple Frontera n’és un exemple paradigmàtic. Presentat com un dels projectes més ambiciosos de la branca cinematogràfica de Netflix, amb un director de prestigi i un repartiment d’alçada considerable, el film barreja elements de thriller d’acció amb detalls que pràcticament s’acosten a l’aventura de supervivència. I ho fa recolzat en una història gairebé absurda, però que convida a passar per alt les seves inconsistències per a seguir-li el joc. El carisma del quintet protagonista i la perícia de J. C. Chandor (Margin Call, El Año más Violento) s’uneixen a l’espectacularitat visual de la producció, fent de Triple Frontera una d’aquelles pel·lícules que als anys 90 ens hauria omplert l’estómac de crispetes en una sala de cinema, però que ara toca gaudir des del sofà. Un fet que no l’ajuda precisament a realçar els seus punts forts.
És evident que la història de Triple Frontera no s’origina pel pes de les motivacions dels protagonistes. De fet, ens empeny a la missió sense haver construït un rerefons clar i sense entendre massa per què tots han acceptat amb una facilitat tan aparent. La recompensa econòmica és important i tots estan necessitats en aquest aspecte, i també s’entén que el passat militar de tots ells els fa aptes per a córrer aquest risc, però poca cosa més. Aquesta manca de context sobrevola tota la pel·lícula, en què és recurrent preguntar-se quina necessitat tenien de ficar-se en aquest merder. A la vegada, fa difícil identificar-se amb ells, ja que en el fons estan actuant al marge de la llei i de forma totalment egoïsta; és a dir, no hi ha una bona causa que ens faci desitjar el seu èxit. En tot cas, Triple Frontera aposta per un progressiu desplegament de les personalitats de cadascú, que poc a poc ens ajuda a conèixer-los una mica millor.
És curiós com J.C. Chandor basa aquesta evolució en els errors que cometen els propis protagonistes. De fet, l’argument de Triple Frontera es podria descriure com una successió de males decisions i la necessitat d’arreglar-les el millor possible. Això funciona per a fer avançar la història i mantenir l’interès, però també costa de creure que aquests suposats experts en el terreny militar cometin descuits tan bàsics. El concepte de “l’avarícia trenca el sac” és vàlid, però fins a cert punt. Això, i la inexistència d’un missatge polític, social o fins i tot ètic que doni una mica més de substància al conjunt, fa que la narració no vagi gaire més enllà del que veiem ara i aquí. Això sí, quan s’enfoca des d’aquest angle, no es pot negar que Triple Frontera se’n surt amb molta efectivitat, ja que transmet la creixent tensió -externa i interna- que viu el grup protagonista a mida que es va complicant el seu objectiu.
Triple Frontera convida a pensar en Narcos (durant el pròleg, bàsicament), Sicario o fins i tot Los Mercenarios, però la sensació és que no accentua prou cap tret característic i això la fa quedar-se a mig camí de totes. L’acció queda reservada per moments molt puntuals, la incursió en el món del narcotràfic és molt superficial i, com ja he dit, la seva vessant política és força escassa. Pel que fa a tota la resta, com a pur blockbuster, compleix amb bastanta efectivitat. A més, la presència de noms com Oscar Isaac, Ben Affleck, Pedro Pascal o Charlie Hunnam l’ajuda a guanyar en carisma. Si bé és cert que Triple Frontera no passarà a la història com un abans i un després dins de la producció cinematogràfica de Netflix, tampoc no desentona gens dins del seu gènere. De la mateixa manera, no es pot negar que, després de tota la promoció prèvia, n’esperàvem una mica més.
Martí
