M.A.Confidential

Argo

Director: Ben Affleck

Intèrprets: Ben Affleck, Bryan Cranston, John Goodman, Alan Arkin, Victor Garber, Michael Cassidy, Clea DuVall, Rory Cochrane, Tate Donovan, Christopher Denham, Adrienne Barbeau.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2012. 115 min.

Ben Affleck segueix entestat en passar-nos la mà per la cara a tots els qui hem criticat sistemàticament les seves limitades qualitats com a actor. Si bé es veritat que pel que fa a aquesta vessant res ha canviat, el seu treball com a director ha aconseguit sorprendre tothom i consolidar-se de forma admirable en tan sols tres pel·lícules. Primer va ser l’estremidora Adiós Pequeña, Adiós, una de les millors pel·lícules de 2007; després va saber gestionar ritmes més accelerats al thriller The Town, fa un parell d’anys; i ara arriba amb un drama de suspens que funciona com un rellotge i es postula com un dels títols més destacats d’aquest any. Argo combina de forma exemplar una rigor narratiu impecable, una gran capacitat per a generar tensió en les seves escenes clau i fins i tot un enfoc relativament humorístic i autoreferencial que alleugera la trama quan ho necessita. Un film de manual, tant en el bon sentit, com en el dolent.

Després d’una contextualització històrica un pèl feixuga, però del tot necessària per a situar l’acció, Argo té un inici frenètic, en què Affleck ja mostra gran part del seu talent com a realitzador gràcies a una direcció brillant i un muntatge complex que contribueix a donar un enorme realisme als fets. Aquesta és una tònica que es manté al llarg de la pel·lícula, gràcies no només a la senzilla, però fantàstica ambientació de finals dels anys 70, sinó a la credibilitat que transmeten tots els personatges. La sensació de sinceritat i rigor és present en tot moment. Tot i que el film s’ajuda d’escenes puntuals per realçar el seu dramatisme, no hi ha floritures ni efectismes, tot flueix amb una naturalitat admirable i això propicia que l’espectador no perd l’interès en cap moment. Bona part de culpa hi té la intel·ligència de la narració i també del muntatge, que infligeixen un ritme sense davallades i que sap accelerar en el tram final.

Un altre gran mèrit d’Argo és la seva capacitat per mesclar de forma equilibrada les diferents vessants del seu argument. D’una banda, l’apartat més històric ajuda a entendre el perquè de la situació actual de molts països del Pròxim Orient, i també mostra el funcionament de la diplomàcia i interessos polítics entre països; d’una altra, el clima de tensió de la trama dels refugiats funciona amb una gran efectivitat i sap generar grans moments de suspensa; finalment, el seu costat més humorístic fa una caricatura brillant i molt irònica del funcionament de la maquinària de Hollywood a l’hora de crear i vendre cinema comercial. Tot un retrat del més pur “show business”. Affleck també fuig de la designació de bons i dolents, que en aquest cas podria ser fàcil tractant-se d’Estats Units i Iran, i fa un enfoc des de fora i sense posicionar-se, tot i que el públic lògicament desitgi que el pla arribi a bon port.

La poca popularitat dels actors que interpreten els refugiats també és un gran encert, ja que dóna molta més humilitat i versemblança als personatges. Tots ells aporten el seu gra de sorra i fan un gran paper, a banda de la molt bona caracterització d’aquella època. Pel que fa al propi Ben Affleck, sense novetats respecte la seva habitual inexpressivitat i escassos recursos com a actor, però en aquest cas tot això ja li convé per a un personatge gris i impassible. Això sí, el rerefons personal que hi introdueix porta a escenes que desafinen per tot arreu. Entre els secundaris, destaquen l’infal·lible Bryan Cranston (es fa estrany veure’l amb cabell i sense perilla) i sobretot la parella formada per John Goddman i Alan Arkin, que ofereixen els moments més divertits de la pel·lícula i demostren una química força especial. Els dos posen el toc distès necessari per a una història que, de no ser així, hauria estat massa sòbria.

A nivell tècnic, Argo també és exemplar. El tractament de fotografia està molt cuidat i la gran banda sonora d’Alexandre Desplat és un element clau per a l’efectivitat de l’acció, sobretot quan aporta dinamisme als trams de més tensió. Com he dit al principi, la conclusió global és que surts d’una molt bona pel·lícula de cine, però al mateix temps Argo deixa certa sensació a que li ha faltat alguna cosa, quelcom que li afegís un punt més per a deixar un impacte més notori del que deixa. Possiblement, era un film on no tocava arriscar-se a anar més enllà, i això és positiu en el sentit que es manté fidel a si mateix, però potser evitaria aquesta estranya sensació de no plenitud que deixa. Com una cirereta del pastís que no acaba d’arribar. En tot cas, és indubtable que estem davant d’un exemple de cinema de molta qualitat i que Ben Affleck ha tornat a demostrar que el seu èxit com a director no ha estat cosa d’un o dos dies. Que segueixi així.