M.A.Confidential

Man of Steel

Director: Zack Snyder

Intèrprets: Henry Cavill, Michael Shannon, Amy Adams, Russell Crowe, Kevin Costner, Diane Lane, Lawrence Fishburne.

Gènere: Fantàstic, acció, drama. USA, 2013. 135 min.

En un dels monòlegs finals de Kill Bill vol.2, David Carradine explicava a Uma Thurman què és el que diferencia Superman de la resta de superherois, el que el fa únic, i és precisament que la seva naturalesa no és la d’un humà, sinó la del superheroi. Clark Kent és la disfressa que utilitza Superman per mesclar-se entre nosaltres, és la seva forma de “rebaixar-se” per poder ocultar el seu veritable jo i passar desapercebut. El Hombre de Acero és la història de tot el que passa fins que Superman entén aquesta responsabilitat i entén que ha de dur aquesta disfressa, de tot el que hi ha darrere del personatge que després ha de salvar el món. A pesar d’això, i també del que ens havien venut als quatre vents, la pel·lícula no resulta tan profunda ni introspectiva com es podia esperar i s’acaba decantant més cap a un film de superherois que, com a tal, resulta espectacular, intens i molt efectiu al llarg de les seves dues hores i quart de durada.

Decepció? Doncs depèn molt del que cadascú esperés de El Hombre de Acero. Els qui esperaven un retrat “batmanitzat” de Superman, considerant la presència de Christopher Nolan darrere de la producció i el guió, probablement s’hauran sentit del tot insatisfets, mentre que els qui volien bàsicament acció de superherois hauran gaudit més, però potser els sobra mitja hora de pel·lícula. Pels qui hi anàvem sense l’expectativa gaire definida, el resultat és una mescla de tot plegat, però la sensació final, ni entusiasta ni incendiària, és bastant positiva. No ens enganyem, el discurs de “descuida la trama en favor de l’estètica” quasi ja es podia tenir escrit amb antelació si coneixem una mica la trajectòria de Zack Snyder (300, Sucker Punch) i la mentalitat de Nolan, i si bé és veritat que hi ha cert desequilibri entre el fons i la forma, aquest tampoc resulta tan descarat. Tot i els seus punts criticables, el conjunt és prou sòlid.

Sí, El Hombre de Acero és excessiva en molts sentits, començant per la continua presència d’una banda sonora (es troba a faltar la melodia de John Williams, no ho podem evitar) que vol engrandir-ho tot i forçar una èpica que sovint no necessita ser forçada. D’altra banda, les escenes d’acció són trepidants, però a vegades un pèl exagerades quant a destrucció i estridència. També és cert que aspectes de la trama com la relació entre Clark i Lois queden força descafeïnats, tot i que no podem oblidar que estem a l’inici de la saga i que la seva etapa més important encara ha d’arribar. En tot cas, i sense obviar que el film és criticable en més d’una vessant, El Hombre de Acero té un sentit de l’èpica i un respecte cap a la història del personatge que la lloen, així com una bona capacitat narrativa per mantenir un ritme força dinàmic i un interès constant en la història a mida que aquesta avança i es torna més complexa.

Una de les grans incògnites d’aquest nou començament de saga era el paper de Henry Cavill com a nou Superman, i el resultat és meritori. Cavill no és el súmmum de l’expressivitat, però dóna al personatge la humilitat i al mateix temps la fortalesa que requereix. També li aporta humanisme (i no ho dic pels pèls del pit) i el fa evolucionar de la inseguretat inicial a la convicció i valentia del final. Davant seu, el gran Michael Shannon confirma que és difícil que ho faci malament en pràcticament qualsevol paper, i quan és de malvat demostra que no necessita grans exageracions per atrapar-nos amb la seva mirada. Gran elecció de càsting. D’altra banda, el paper d’Amy Adams com a Lois encara és difícil d’avaluar en aquest primer film, però sí que cal destacar especialment dos veterans com Russell Crowe i Kevin Costner, que aporten a El Hombre de Acero una gran presència i solidesa.

Més enllà de detractors i incondicionals, de nostàlgics i flipats del 3D, de pros i contras, em pregunto si realment El Hombre de Acero tenia raó de ser, si la saga havia de ser modernitzada i valia la pena tot plegat. I la resposta, cenyint-me exclusivament en la pel·lícula que he vist, sense comparacions amb la saga original ni les d’altres superherois, és que ha estat un encert. D’acord, de moment no té el poder de la trilogia d’El Caballero Oscuro, però és que aquest tampoc havia de ser el seu objectiu, ni tampoc el dels espectadors a l’hora de veure-la. Vull que cada superheroi tingui la seva saga, que siguin distingibles, amb la seva pròpia personalitat, i crec que aquesta ha començat seguint un bon camí, tot i que tingui coses a polir. Així doncs, esperem amb ganes més notícies de l’home d’acer, encara que, per sobre de tot, costarà assimilar que ara porti els calçotets per sota.