M.A.Confidential

Gone Girl

Director: David Fincher

Intèrprets: Ben Affleck, Rosamund Pike, Carrie Coon, Kim Dickens, Neil Patrick Harris, Tyler Perry, Emily Ratajkowski

Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2014. 150 min.

Imaginem una societat on la veracitat d’un fet ja no és una prioritat, on la cultura de masses i la velocitat de la informació anteposen el poder de la imatge, l’escàndol i el sensacionalisme al rigor, la investigació i la reflexió. Una simple frase o fotografia pot defenestrar la dignitat d’una persona amb la mateixa facilitat que la pot deïficar al cap de dos dies. Una societat on no sempre guanya qui diu la veritat, sinó qui la sap emmotllar i explicar de la forma adequada per a generar l’efecte desitjat. Un reflex de la nostra societat? Per desgràcia, no costa massa respondre afirmativament. I és aquest efecte desencoratjador, exposat per Gillian Flynn a la novel·la i traslladat a la pantalla per David Fincher, el que alimenta el magnetisme de Perdida, que t’atrapa des d’un bon principi i ja no et deixa escapar; no només durant les seves dues hores i mitja, sinó un cop vista, quan queden latents els seus efectes.

Perdida és una d’aquelles pel·lícules on la narració duu el timó en tot moment, i a David Fincher això li encanta. El text de Gillian Flynn li va com anell al dit per a demostrar un cop més la seva mestria narrativa, capaç de fer-nos anar d’una banda a l’altra i canviar el rumb de la història quan menys ens ho esperem. No hi ha cops d’efecte ressaltats, simplement una dosificació de la informació planificada de forma molt intel·ligent perquè el film no deixi d’evolucionar i enriquir-se, sense deixar que l’espectador s’avanci a les seves intencions. Un dels grans secrets per a executar aquesta estratègia és el magnífic muntatge de Kirk Baxter –qui repeteix amb Fincher després de guanyar l’Oscar per Los Hombres que No Amaban a las Mujeres (2011)–, que juga constantment amb la temporalitat per obrir i tancar portes dins de la complexitat de la història. La seva dimensió és molt més àmplia del que sembla, però s’exposa de forma exemplar.

Dins d’aquesta dimensió, Fincher combina la trama pròpiament policíaca sobre la desaparició d’Amy amb una ferotge i quasi paròdica crítica de la societat actual, dominada per complet pels mitjans de comunicació, i més en concret pels denominats “líders d’opinió”. La seva influència sobre la percepció pública i el seu poder per sobre de la veritat, superior fins i tot al de l’autoritat policial, resulten esfereïdors. Perdida ens presenta la societat malalta on vivim, ens la refrega i la porta a conseqüències extremes perquè en siguem conscients. A més a més, el film presenta un assaig força cruel sobre el matrimoni, també buscant el seu enfoc més extrem, enganyós i, fins i tot, un punt paròdic, encara que en aquest sentit tot queda condicionat pel comportament recargolat i fora mida que té la protagonista de la pel·lícula.

En tot cas, tot forma part d’una artificialitat de base que Fincher no dibuixa de forma casual. La poca credibilitat de la relació entre Nick i Amy –concebuda ja des del principi com una competició de personalitats, més que no pas una història romàntica– aconsegueix, per començar, que els dos ens caiguin força malament; especialment ella. A partir d’aquí, la falta d’empatia –i, per tant, de posicionament– envers ells dos ens permet veure les coses de forma neutra. On sí que hi ha diferència és en les interpretacions, ja que la freda i imprevisible Rosamund Pike dóna una lliçó a un Ben Affleck que tan sols funciona a estones, minvat com sempre per la seva incorregible falta d’expressivitat. Dramàticament, sobresurt la figura de les secundàries Carrie Coon i Kim Dickens, mentre que l’aparició de Neil Patrick Harris queda força diluïda per culpa un personatge fluix i a la vegada una mica discutible.

I és que també s’ha de dir que no tots els detalls de Perdida encaixen de forma impecable, sobretot perquè el guió mostra algun pedaç per a reconduir la història al seu favor, ja sigui per la falta de rigor en algun personatge, com per alguna autoconcessió en la resolució d’una escena puntual. A vegades, la sensació és que l’evolució natural dels fets hauria estat una altra. Són punts que no penalitzen en excés la gran qualitat de la pel·lícula, però resulta just apuntar-ho. En realitat, el propi Fincher sembla voler treure part de solemnitat al conjunt amb comptats tocs mitjanament humorístics en escenes importants. Això sí, del que ningú ens lliura és de les males vibracions que ens deixa Perdida, no només pels diàlegs finals, sinó per com ens mostra la immensa eficàcia d’una manipulació adequada de l’opinió pública. No ens trobem davant d’una obra que es mereixi un lloc a la part alta de la filmografia de Fincher, però sí d’una gran pel·lícula que demostra un cop més la intel·ligència i elegància d’aquest home darrere d’una càmera.

(Text original publicat a Gent Normal)