M.A.Confidential

Margin Call

Director: J.C. Chandor

Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany, Zachary Quinto, Penn Badgley, Jeremy Irons, Simon Baker, Stanley Tucci, Demi Moore.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 105 min.

La conjuntura social i econòmica sempre ha tingut força pes a l’hora de definir temàtiques predominants en el cinema durant una època concreta de la història, i com no podia ser d’altra forma, l’actual crisi financera s’ha convertit en un pretext força recorrent en diversos títols que han anat apareixent aquests últims anys. Més d’una persona ha definit Margin Call com la part que complementaria a Inside Job, el brillant documental que desemmascara els causants d’aquesta recessió mundial, però amb la diferència que aquí estem davant d’una cinta de ficció. Jo no diria tant, bàsicament perquè l’alarmant denúncia global d’Inside Job aquí queda un clar segon pla, relegada per uns objectius molt més centrats específicament en el món empresarial. Amb un bon ritme narratiu i una loquacitat meritòria, i ajudat per un repartiment de campionat, J.C. Chandor firma un debut com a director que molts voldrien.

Chandor, que a més de dirigir també ha escrit el guió, presenta una història intensa i amb les idees clares. Tot i la complexitat dels termes financers en certes parts del film, que d’altra banda tampoc eviten que l’espectador mitjà comprengui mínimament de què va tot plegat, l’acció rarament es fa espessa o avorrida gràcies al bon pols narratiu i a la qualitat dels diàlegs de Chandor. La trama gira estrictament al voltant del que passa l’edifici d’oficines de l’empresa, amb comptades sortides a l’exterior, durant un període de temps real que no sobrepassa les 12 hores, un fet que contribueix a aquest dinamisme del film. Els diferents “duels” entre personatges també hi posen gran part de l’atractiu, tot i que no sempre amb la mateixa eficàcia. La sensació és que Margin Call sap explotar bé els seus recursos, però que també fuig de grans riscos i de mullar-se excessivament, per això el resultat final és bo, però no entusiasmant.

Tot i que es tracta d’una obra de ficció, Margin Call ens dóna una idea que de ben segur és bastant fidel sobre el que va passar dins d’aquestes companyies d’inversions poc abans que esclatés la crisi. Sense fer ni una referència explícita a la realitat en què es basa (ni tan sols es dóna a conèixer el nom de l’empresa en cap moment del film), la pel·lícula sap fer arribar el seu missatge amb claredat gràcies a la credibilitat dels fets i a l’escàs posicionament per part del director. En aquest sentit, la pel·lícula no juga a demonitzar els protagonistes ni tampoc a justificar-los, sinó que deixa que l’espectador assisteixi als seus raonaments i decisions, sense voler ser descaradament didàctica. Això sí, aquest excés de correcció o el no voler anar un pas més enllà comporta que el film acabi sent massa neutre i fins i tot un pèl ingenu, un aspecte difícil d’acceptar tenint en compte les conseqüències que van causar els fets que explica.

Sembla, doncs, que el context sigui secundari per a un J.C. Chandor que el que vol és explicar un conflicte empresarial del més alt nivell. I per fer-ho compta amb un repartiment realment impressionant, però al mateix temps ben equilibrat. Noms com Kevin Spacey, Demi Moore o Jeremy Irons (qui portava dos anys sense fer cap pel·lícula), donen un gran prestigi a la pel·lícula, però resulten relativament secundaris al costat de Zachary Quinto, Simon Baker o Paul Bettany, els veritables motors de l’acció. Això no treu que les converses entre Irons i Spacey tinguin una entitat per sobre de la resta, sobretot per la inigualable presència en pantalla que tenen els dos. Exceptuant una Demi Moore molt discreta i que sembla afegida amb calçador a la història, el nivell global de les actuacions és veritablement notable. Dubto que el tal J.C. Chandor torni a tenir un càsting com aquest en la seva filmografia.

Tot i la seva voluntat intrínseca de treure a la llum uns fets que resulten reveladors i il·lustratius d’una realitat que estem vivint, a Margin Call no trobarem un exercici anticapitalista ni tampoc un atac directe contra ningú. J.C. Chandor basa el seu talent en la capacitat de convertir una història aparentment grisa i carregada de tecnicismes en un autèntic thriller en què la tensió es manté fins el final. Tot i la desafortunada última escena, totalment fora de lloc, el film regala diàlegs especialment profunds i contundents en la seva part final, si més no, per entendre la mentalitat dels responsables que estiguem on estem. Si voleu saber per què hem entrat en aquesta crisi, el títol imprescindible segueix sent Inside Job, però si busqueu un bon drama que, a més a més, ofereixi paral·lelismes ben treballats de com es deuria viure aquella situació des del punt de vista empresarial, Margin Call és una bona elecció.