UN HOMBRE SOLTERO

Posted by Martí on 19 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 11 comentaris

A Single Man

Director: Tom Ford

Intèrprets: Colin Firth, Julianne Moore, Nicholas Hoult, Matthew Goode, Jon Kortajarena.

Gènere: Drama. USA, 2009. 100 min.


George és un professor de literatura anglesa en un institut de Los Angeles que viu commocionat per la mort de Jim, la seva parella, fa uns mesos. En una societat en què l’homosexualitat és considerada poc menys que el diable i poca gent es preocupa per ell, a George li queden poques forces i il·lusió per viure, només aquelles que li dóna la seva millor amiga, Charley, amb qui va arribar a Estats Units des de Gran Bretanya.

Sens dubte, una de les petites joies de l’any. El debut cinematogràfic del dissenyador Tom Ford, tant a la direcció com al guió, sembla firmada per algun veterà del gremi, ja que mostra una immensa qualitat darrere la càmera i un brillant treball de posada en escena. Ford aconsegueix que una història curta, senzilla i sense excessives particularitats es gaudeixi de principi a fi gràcies al treball refinat que hi ha darrere de cada pla, cada diàleg i cada mirada. A vegades, fins i tot acostant-se al límit d’arribar a carregar una mica, però, en tot cas, evidenciant que cada enquadrament, cada entrada de la banda sonora i cada canvi de tonalitat de la imatge té un sentit determinat i un gran pes alhora de transmetre el que vol el director. Afegim una ambientació “seixantera” tan subtil com ben aconseguida i un protagonista estel·lar, i tenim un exemple més que no fa falta complicar-se gaire la vida per construir un bon film.

Un Hombre Soltero comença amb una genial presentació del protagonista, un muntatge narratiu que ens permet saber de seguida com se sent per dins i quines són les seves intencions. A partir d’aquí, pocs són els plans on no apareix George i les seves generoses ulleres de pasta. La pel·lícula està molt ben compassada, aturant-se en les escenes més importants i significatives i allargant els diàlegs que ho requerien (un aspecte que em van agradar especialment de la peli), i fent el·lipsis temporals en els impassos que no aportarien res. Llàstima d’una escena que trenca aquesta precisió i es converteix en un autèntic pedaç sense cap mena de sentit, concretament aquella en què apareix Jon Kortajarena, cosa que porta a pensar que “l’amiguisme” va jugar una mala passada a Tom Ford. El fragment, completament prescindible, fa riure i tot de la seva desentonació amb la resta de la peli. No obstant, sempre es pot atribuir a un error de principiant (l’únic en tota la peli, que ja té mèrit).

Colin Firth és l’ànima indiscutible de Un Hombre Soltero. Amb un encant clàssic al més pur estil Cary Grant, però amb un posat quasi sempre depressiu i melancòlic, molts cops amb la mirada perduda, l’actor britànic ofereix la millor actuació que li he vist, sobretot gràcies a la proximitat i la immensa empatia que transmet el seu personatge. Sense necessitat de canviar gaire l’expressió de la seva cara, aconsegueix comunicar un munt de coses, fet gens fàcil amb un paper com aquest. Merescudíssima nominació a l’Oscar per a ell. Pel que fa a Julianne Moore, té una aparició curta, però molt intensa i contrastada amb Firth, i aconsegueix una actuació molt sofisticada, però també efectiva. Finalment, Matthew Goode i Nicholas Hoult compleixen molt bé el seu contrapunt jove amb el protagonista, a banda que il·lustren perfectament un perfil molt concret de la societat americana d’aquells anys.

I és que Tom Ford no situa Un Hombre Soltero als anys 60 i a Los Ángeles perquè sí. En aquell temps, un homosexual era vist com poc menys que el diable al país del “Tío Sam” i la capital californiana va esdevenir el centre de la rebel·lió de les generacions joves contra la mentalitat conservadora que els envoltava. Tot i no ser el centre de la història, Ford ens acosta a aquest ambient de desinhibició sexual, en què els joves busquen allò que estigui més mal vist perquè odien el camí que els fan portar (el mateix que trobem, per exemple, a la gran novel·la “Menos que Cero” de Bret Easton Ellis). També s’insisteix amb la crisi dels míssils de Cuba, fet que va apareixent de forma reiterativa, massa i tot, als diferents televisors que apareixen al film. Globalment, l’ambientació dels anys 60 presenta una gran veracitat.

Finalment, és imprescindible destacar el treball que Tom Ford fa del color de la pel·lícula. Cada escena té una tonalitat concreta, adequada pel que ens està explicant i generalment sempre lligada directament a l’estat d’ànim del protagonista. Fins i tot, a la meitat d’alguna escena, el contrast i la intensitat de color canvien per complet quan algun fet fa variar per complet els sentiments de George. Probablement, aquesta és la faceta de dissenyador que més ha explotat (i amb gran resultat) Tom Ford darrere la càmera. Gràcies a això, Un Hombre Soltero s’afegeix a les recomanacions especials del blog, amb la intenció que, si més no, la gent sàpiga que a la cartellera hi ha una gran pel·lícula que probablement no hi durarà gaire.

LOST – 6a TEMPORADA CAP.8

Posted by Martí on 18 de Març de 2010
Posted in: Lost. Tagged: . 5 comentaris

Arribem a la meitat de la temporada amb sensacions oposades i pensant si feien falta tants capítols per explicar les diverses coses importants que porten explicades, si realment estan aprofitant el temps per després poder dir que els n’ha faltat… En fi, seguirem confiant fins el final, però crec que a ningú se li escapa que, qui més, qui menys, esperava saber moltes més coses a 8 o 9 capítols del final. Sí, sí, només queda això…

GREEN ZONE

Posted by Martí on 14 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , . 4 comentaris

Green Zone

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: Matt Damon, Greg Kinnear, Brendan Gleeson, Amy Ryan, Yigal Naor, Khalid Abdalla.

Gènere: Bèl·lic, acció, thriller. USA, 2010. 100 min.


En plena guerra d’Iraq, el subtinent Roy Miller dirigeix un equip de l’exèrcit americà que té la missió de trobar les armes de destrucció massiva que suposadament s’amaguen arreu del país. No obstant, després de la tercera localització consecutiva on acudeixen i no troben res, Miller posa en dubte el treball que fan els serveis d’intel·ligència, ja que els fan arriscar les seves vides per després descobrir que en realitat havia estat per res. Els alts comandaments militars li recriminen aquesta acció, però un agent de la CIA s’acosta per parlar amb ell i ajudar-lo a investigar sobre aquests fets contradictoris.

Cada gènere cinematogràfic requereix una tècnica i una sensibilitat especial darrere la càmera. En el cas del gènere d’acció, Paul Greengrass respondria actualment a la figura de director ideal. Després de sorprendre’ns amb una de les millors pel·lícules d’acció comercial dels últims anys, El Ultimátum de Bourne (2007), el director anglès torna amb un altre producte notable i plenament efectiu, també amb Matt Damon com a protagonista. Sembla que actor i director s’entenen a la perfecció, ja que Green Zone manté en gran mesura la solidesa i brillantor d’aquella tercera part de la trilogia Bourne. A més a més, ens narra una història força valenta, no tan perquè sigui una novetat o ens expliqui quelcom revelador (que no ho és), sinó pel fet de presentar-nos-la com una ficció quan tothom sap que les diferències amb el que realment va passar deuen ser mínimes. No hi ha dubte que a Estats Units deu haver resultat controvertida.

A United 93 (2006), Greengrass ja deixava en evidència les autoritats americanes en la seva gestió durant els atacs de l’11-S, i a Green Zone torna a enviar una fletxa enverinada als responsables de la invasió i guerra a Iraq, perpetrades, precisament, amb aquells atemptats com a fet inductor. No obstant, el transfons polític de Greengrass no és tendenciós, ja que construeix una situació i una atmosfera tan convincents que l’espectador ho associa ràpidament amb les condicions reals que molt probablement es van viure durant aquella etapa. El director no t’imposa les seves idees, deixa que tu facis l’associació o no dels fets ficticis del film amb la realitat i, el més important, prioritza l’objectiu de fer un bon thriller d’acció abans que fer política. I ho aconsegueix, perquè el resultat funciona a la perfecció i ofereix un ritme trepidant i grans dosis d’acció i suspens sense necessitat d’excessos ni adornaments.

Paul Greengrass presenta una direcció molt fidel al seu estil. La càmera no para de moure’s en les escenes d’acció i descansa, però tampoc molt, en la resta; sempre es comporta en sintonia amb l’atmosfera que es respira a cada escena i gairebé diria que amb les pulsacions del protagonista. Això i un ritme de la narració que va per feina fan que el film es visqui amb una intensitat molt alta i amb una gran implicació. A més a més, la trama que hi ha darrere està força ben explicada, dintre de la seva major o menor credibilitat, i no deixa que l’espectador es perdi. Un altre encert és el de deixar qualsevol posicionament a part, ja que a Green Zone és difícil definir els bons i els dolents de la pel·lícula. Com ja he dit, Greengrass evita el discurs partidista descarat i es centra en presentar una trama on, qui vulgui, es pot sentir al·ludit.

Les actuacions, sense destacar de forma extraordinària, es caracteritzen per mantenir totes un bon nivell. Matt Damon pràcticament disfressa Jason Bourne de militar, ja que el paper és molt semblant, però demostra un cop més que funciona a la perfecció per aquest tipus de papers i que li cal molt poc per complir el seu objectiu. Els secundaris, com Greg Kinnear, Brendan Gleeson i Amy Ryan, estan molt correctes, igual que la part iraquiana. D’altra banda, cal fer menció al gran desplegament de mitjans per ambientar el Bagdad ocupat, aconseguint un entorn amb un enorme realisme i veracitat. Això sí, últimament no entenc la moda de situar de nit totes les seqüències finals o més importants, ja que els plans són molt més difusos i l’acció en general és més difícil de percebre (a En Tierra Hostil també és així). En fi, un petit retret sense més importància.

Tot i que els no amants del cinema d’acció poden acabar una mica empatxats, Green Zone és un valor segur d’entreteniment de qualitat, amb el valor afegit d’aquest missatge que porta adjuntat. A un servidor la peli li ha passat volant i no s’hagués queixat en cas d’haver-hi afegir un quart d’hora més. Paul Greengrass segueix a un nivell molt alt en el seu terreny i no decep les expectatives, al contrari, quasi les supera explicant uns fets que són molt més rellevants del que pot semblar. Diuen que la pel·lícula arriba tard en el temps i que es queda curta en el seu missatge, però jo li veig tota la vigència del món i crec que no hagués canviat ni arreglat res en cas d’estrenar-se fa sis o set anys. En el fons, el que ens mostra ja fa temps que havia quedat en evidència.

MashUp: LOST VIGILANTES DE LA PLAYA

Posted by Martí on 13 de Març de 2010
Posted in: Lost. Tagged: , , . 1 comentari

Després de presentar alguns MashUp en forma de fals tràiler, arriba el primer remix entre sèries de televisió (segurament no el primer que es fa, sinó el primer que poso al blog). I si dues sèries no poden ser més oposades, aquestes són Lost i Los Vigilantes de la Playa. Amb aquest curiós i efectiu muntatge, qualsevol que no l’hagi vist mai, pensaria que la sèrie que porta de cap a mig món és en realitat una superficial història de surfistes a les paradisíaques platges de Hawaii.

LOST – 6a TEMPORADA CAP.7

Posted by Martí on 11 de Març de 2010
Posted in: Lost. Tagged: . 3 comentaris

Una mica de tot, però en general clara millora respecte l’anterior. Alguns diàlegs en concret a tenir molt en compte…

PRECIOUS

Posted by Martí on 9 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , . 5 comentaris

Precious

Director: Lee Daniels

Intèrprets: Gabourey Sidibe, Mo’Nique, Paula Patton, Mariah Carey, Lenny Kravitz, Chyna Layne.

Gènere: Drama. USA, 2009. 110 min.


Clareece Precious Jones és una adolescent de 16 anys analfabeta, embarassada del seu segon fill i amb un pronunciat sobrepès que viu al barri de Harlem amb la seva mare, que l’odia i la maltracta. Quan a l’escola s’assabenten que tornarà a ser mare, decideixen expulsar-la i enviar-la a un centre d’educació especial, on es troba amb un grup de noies en una situació semblant per diversos motius. Allà, la seva nova professora intentarà ajudar-la.

La gran triomfadora del passat festival de Sundance es presentava com la gran referència del cinema independent d’aquest últim any (tot i que el terme “independent” cada cop es posa amb més llibertat) i disposada a remoure les nostres consciències amb una història plena de realisme i dramatisme. En el meu cas, el fet que aquestes pel·lícules s’autoproclamin tantes coses abans d’arribar (el tràiler així ho feia) fa que les encari amb un cert recel, perquè tinc la sensació que t’estan dient que t’has d’emocionar amb ella per nassos o seràs una mala persona. Un cop vista, i tot i aquest condicionant, haig de dir que el resultat potser no ha respost del tot als meus temors, però també que Precious tampoc aconsegueix tot el que vol i no s’escapa de la seva condició de pretensiós i reiteratiu.

La història de Precious parteix de posar la seva protagonista en la més negativa de les situacions. Tots els mals van cap a ella: Obesa, pobra, maltractada, mare adolescent de dos fills -un amb Síndrome de Down-, analfabeta, víctima de certs abusos, traumatitzada. El problema principal d’això és que, de tant exagerar el dramatisme a l’entorn del personatge, la recerca de compassió per part de l’espectador acaba caient en certa incredulitat. En tot cas, no nego que hi pugui haver algú que aglutini totes aquestes dificultats (el guió està basat en un llibre que relata fets reals), però la sensació és que estem davant d’un cas massa extrem, que no pot ser que absolutament tot vagi tan, tan malament. Tot i aquest plantejament tan fatalista, s’ha de dir que l’evolució del film no està malament i que encara es pot digerir fins el final. De totes formes, sempre de forma més distant que el que voldria la peli.

Quan dic distant, vull dir que Precious acaba sent una història intensa, dura, però que no et deixa tocat, ni conscienciat pel seu realisme. I crec que la culpable és la pròpia peli i el seu excés de ganes de fer-ho. Perquè al final ja no et prens seriosament les sobrereaccions de la mare o l’aparició d’un nou problema pel camí. Sincerament, penso que, per sentir-se completament atret per Precious fa falta tenir una certa dosi de morbositat cap a les desgràcies de la protagonista que jo no tinc. D’altra banda, quan el film pot agafar un camí diferent, sobretot en les escenes de teràpia de grup de Precious amb les altres noies, no s’acaba de decidir i acaba sent un aspecte desaprofitat del film (això, sense tenir en compte que és una còpia descarada de El Club de los Poetas Muertos).

Les actuacions són, decididament, el millor de Precious. La recent guanyadora de l’Oscar a millor actriu secundària, Mo’Nique, deixa una descàrrega de talent brutal al llarg de tot el film i construeix un dels personatges més odiosos que he vist en força temps. La seva última aparició ja val el premi per si sola. No hi ha dubte que es menja amb patates a la debutant Gabourey Sidibe, que està més que correcta en un paper gens fàcil per ser el del seu salt a la gran pantalla, tot i que l’expressivitat no seria precisament el seu punt fort, però que en ocasions no se la veu natural. D’altra banda, esmentar els petits papers de dos cantants famosos com Lenny Kravitz, purament testimonial, i Mariah Carey, la qual no ho fa malament però que, si per alguna cosa destaca, és per com de lletja surt.

En resum, Precious és un film que requeria una mica més de moderació en el seu conjunt per funcionar millor. Per implicar el públic, per emocionar-lo, no es tracta de bombardejar-lo amb tots els motius de cop, sinó proporcionar-los de forma mesurada i amb criteri. Crec que la pel·lícula corre massa risc de generar rebuig per part del públic i que, tot i estar ben feta i tenir bon ritme, és víctima dels seus excessos. No me la carrego del tot, però tinc bastant clar que no és la peli imprescindible que ens venen.

OSCARS 2010

Posted by Martí on 8 de Març de 2010
Posted in: General. Tagged: . 9 comentaris

Millor pel·lícula

Millor director

  • James Cameron (Avatar)
  • Kathryn Bigelow (En Tierra Hostil)
  • Quentin Tarantino (Malditos Bastardos)
  • Lee Daniels (Precious)
  • Jason Reitman (Up in The Air)

Millor actor

  • Jeff Bridges (Corazón Rebelde)
  • George Clooney (Up in The Air)
  • Colin Firth (Un Hombre Soltero)
  • Morgan Freeman (Invictus)
  • Jeremy Renner (En Tierra Hostil)

Millor actriu

  • Sandra Bullock (The Blind Side)
  • Helen Mirren (The Last Station)
  • Carey Mulligan (An Education)
  • Meryl Streep (Julie y Julia)
  • Gabourey Sidibe (Precious)

Millor actor secundari

  • Woody Harrelson (The Messenger)
  • Matt Damon (Invictus)
  • Christopher Plummer (The Last Station)
  • Stanley Tucci (The Lovely Bones)
  • Christoph Waltz (Malditos Bastardos)

Millor actriu secundària

  • Maggie Gyllenhaal (Corazón Rebelde)
  • Penélope Cruz (Nine)
  • Vera Farmiga (Up in The Air)
  • Anna Kendrick (Up in The Air)
  • Mo’Nique (Precious)

Millor guió original

  • En Tierra Hostil
  • Malditos Bastardos
  • The Messenger
  • Un Tipo Serio
  • Up

Millor guió adaptat

  • District 9
  • An Education
  • In The Loop
  • Precious
  • Up in The Air

Millor pel·lícula estrangera

  • La Cinta Blanca (Alemanya)
  • Ajami (Israel)
  • Un Profeta (França)
  • El Secreto de Sus Ojos (Argentina)
  • La Teta Asustada (Perú)

Millor pel·lícula d’animació

  • Up
  • Los Mundos de Coraline
  • Fantastic Mr. Fox
  • Tiana y el Sapo
  • The Secret of Kells

LOS HOMBRES QUE MIRABAN FIJAMENTE A LAS CABRAS

Posted by Martí on 7 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , . 2 comentaris

The Men Who Stare at Goats

Director: Grant Heslov

Intèrprets: George Clooney, Ewan McGregor, Jeff Bridges, Kevin Spacey, Stephen Lang, Waleed Zuaiter.

Gènere: Comèdia, bèl·lic. USA, 2009. 90 min.


La vida del periodista Bob Wilton sembla ensorrar-se quan la seva parella l’abandona, per això decideix fer un canvi complet i marxar a Iraq en busca d’emocions fortes, i de pas per intentar impressionar-se. Allà, en un hotel de Kuwait i a l’espera de creuar la frontera, es troba amb Lyn Cassidy, un estrany individu que diu pertànyer a una unitat especial de l’exèrcit americà: l’Exèrcit de la Nova Terra. Bob ja n’havia sentit parlar, per això decideix enganxar-se a Lyn i així poder saber més coses.

Arriba un moment en què tot actor consagrat es pot permetre el luxe de prendre’s un petit capritx i alliberar-se, gaudir d’un petit plaer culpable, treballar per a divertir-se, fins i tot desmadrar-se una mica. Dubto que la mentalitat de George Clooney, Jeff Bridges, Kevin Spacey i Ewan McGregor, en acceptar els seus papers per aquesta pel·lícula s’allunyés gaire del que he dit. I és que Los Hombres Que Miraban Fijamente a las Cabras és un film on el més evident és que els actors es deurien divertir una barbaritat mentre el rodaven, qui sap si més inclús que els espectadors que ara l’anem a veure. Tot i partir d’una idea tan excèntrica com hilarant i ser construït amb certa gràcia i bon ritme, no deixa de ser una peli que viu dels seus gags individuals i del poc sentit del ridícul dels seus protagonistes, ja que narrativament acaba caient pel seu propi pes.

Com sempre dic, hi ha pel·lícules que requereixen certa predisposició per part de l’espectador en el sentit d’asseure’s disposat a esperar qualsevol cosa i deixar-se la capacitat d’anàlisi crítica a casa. Bàsicament, perquè, si no, no gaudirà del que va a veure. Los Hombres que Miraban Fijamente a las Cabras és d’aquells productes desintoxicants, idonis pel dia en què tens el riure fluix o no et ve de gust pensar gaire. També s’ha de dir que, d’aquest tipus, n’he comentat de força millors al blog. Això sí, crec que no es pot negar que el film és força conscient del que és, una absurditat, amb la qual cosa no intenta buscar humor intel·ligent o altres recursos que no li pertoquen i t’ofereix el que pots esperar d’ell en tot moment. Les situacions còmiques es van succeint, combinant humor visual i narratiu (sobretot el primer), amb una efectivitat que, globalment, em sembla que no arriba al nivell desitjat pels seus creadors.

El paper de George Clooney i Jeff Bridges són els que sustenten pràcticament tot el film. Clooney ja va demostrar a Quemar Después de Leer que funciona perfectament en una comèdia absurda, i aquí ho repeteix, tot i que en menor mesura. Per cert, un detall curiós és que en aquests papers sempre va amb bigoti o barba, o a vegades amb un pentinat horrible (com és el cas), com si ens el volguessin diferenciar del Clooney seriós. Pel que fa a Bridges, és inevitable  que el seu paper en aquest film no ens faci recordar a El Gran Lebowski (sense ànim de comparar els dos films, faltaria més). El mateix dia en què s’estrena el film que probablement li doni l’Oscar per un paper extremadament dramàtic, demostra que aquest tipus de personatges també li van com anell al dit. El tercer en discòrdia seria Kevin Spacey, menys afortunat que els altres dos en la seva actuació, però també amb un personatge clarament menys atractiu. Ewan McGregor està simplement correcte.

Si us hi heu fixat, els dos films citats a l’anterior paràgraf comparteixin els mateixos responsables. No és cap casualitat, ja que, si a algun estil cinematogràfic ens pot recordar Los Hombres que Miraban Fiajamente a las Cabras, aquest és el dels germans Coen. L’humor absurd, els personatges excèntrics i anats de l’olla i també forces recursos narratius i de muntatge són heretats dels dos germans per part de Grant Heslov, el guionista de Buenas Noches, y Buena Suerte (dirigida per Clooney), que pràcticament debuta com a director. No obstant, estem parlant de dos nivells de qualitat molt diferents, ja que, si els Coen haguessin dirigit aquest film, el resultat segurament hauria estat molt més consistent i l’humor menys “facilón” i amb tocs més subtils. I és que el film arriba als minuts finals havent exprimit tot el que podia les seves possibilitats i deixa un desenllaç més que discret.

Los Hombres que Miraban Fijamente a las Cabras no fa mal a ningú, tot i que segurament serà dilapidada pels qui es posin d’esquena al seu tipus d’humor absurd, surrealista i “freaky”. Si se li segueix el joc, es passa una hora i mitja molt entretinguda i amb alguns moments realment divertits propiciats per uns quants actors enormes que han decidit posar-se a fer el pallasso una estona. No cal buscar-hi gran cosa més.

LOST – 6a TEMPORADA CAP.6

Posted by Martí on 3 de Març de 2010
Posted in: Lost. Tagged: . 3 comentaris

Mantenim la prudència i l’esperança, però la temporada ja comença a necessitar una empenteta… no sé si ha estat per culpa d’un visionat un pèl accidentat, però he trobat a faltar intensitat al capítol.

AN EDUCATION

Posted by Martí on 2 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , . 7 comentaris

An Education

Director: Lone Scherfig

Intèrprets: Carey Mulligan, Peter Sarsgaard, Alfred Molina, Dominc Cooper, Olivia Williams, Emma Thompson.

Gènere: Drama, romàntic. Gran Bretanya, 2009. 90 min.


A l’Anglaterra de principis dels anys 60, Jenny és una estudiant exemplar de 16 anys que està fent l’últim any d’institut i aspira a entrar a la Universitat de Harvard. Les estrictes normes del centre escolar i el conservadorisme dels seus pares xoquen amb la seva personalitat i els seus gustos, que es decanten sobretot per allò provinent de França, ja que signifiquen una mena d’alliberació del món on viu. Un dia que cau una forta pluja, Brit, un elegant home de 35 anys, s’ofereix a acompanyar-la.

Després que Slumdog Millionaire i Danny Boyle arrasessin en la passada edició dels Oscars, sembla que l’Academia de Hollywood ha volgut redimir-se d’aquesta insultant superioritat britànica (no tinc cap dubte que va fer mal a més d’un ianqui) i ha reduït les nominacions provinents de les illes pràcticament a un sol film. An Education, la qual, per més inri, està dirigida per una danesa, Lone Scherfig, té l’honor d’estar entre les deu nominades a millor pel·lícula i també apareix a la categoria de millor guió adaptat en la persona de Nick Hornby (autor de Alta Fidelidad) i a la de millor actriu protagonista amb Carey Mulligan. Doncs vistes nou de les deu nominades, no tinc cap dubte que aquesta està entre les cinc millors, que té millor guió adaptat que les altres quatre i que Mulligan s’ha convertit en la meva gran actriu favorita. No és una grandíssima pel·lícula, però sí d’aquelles que flueixen gairebé sense entrebancs.

An Education posseeix la humilitat pròpia dels films que es sustenten bàsicament per la història que expliquen, i que no necessiten girs bruscos ni imatges espectaculars per seguir el seu curs. No hi ha floritures ni intencionalitats, ni tan sols la banda sonora s’atreveix a agafar excessiu protagonisme. Tot és molt terrenal i auster, però també molt àgil i accessible per l’espectador. Això, sumat a la seva curta durada, fa que sigui d’aquelles pel·lícules que passen quasi sense adonar-te’n, però no sense fer-te pensar i també acompanyar la protagonista en els seus dubtes i punts de vista vitals. El retrat de la tradicionalista Anglaterra d’inicis dels anys 60, és a dir, just quan les generacions que trencarien amb aquest tradicionalisme estaven a punt de sorgir, és revelador i il·lustratiu, tant a nivell familiar com escolar, però tampoc de forma excessivament censurable. No obstant, aquesta voluntat de rebel·lar-se contra tot això és la que marca la trama.

Qui es rebel·la és Carey Mulligan, el gran motor de An Education. Aquesta actriu londinenca de 25 anys, totalment desconeguda per un servidor, se’ns posa a la butxaca des del primer moment i ens deixa mig embadalits durant tot el film. La seva cara angelical i somriure irresistible, sumats al caràcter que li dóna el personatge de Jenny, entre rebel i ingenu, són la raó principal del magnetisme que desprèn la pel·lícula. Des d’avui, sóc el seu valedor número 1 per l’Oscar a millor actriu. Al seu costat, un Peter Sarsgaard acostumat a papers secundaris que compleix a la perfecció, però sempre a l’ombra de Mulligan. Menció a part mereixen Alfred Molina i Emma Thompson, dos teloners de luxe que destil·len experiència, sobretot Thompson en les seves breus aparicions com a directora de l’institut de Jenny (a mig camí de Meryl Streep a La Duda).

El film juga força amb la comparació entre classes mitges i classes altes de la societat d’aquells temps, propiciant certes atmosferes que m’ha recordat, relativament i salvant les distàncies, a les de Match Point de Woody Allen. En tot moment, l’ambientació als anys 60 és tan senzilla com efectiva, ja que es redueix a poc més que el vestuari, els cotxes i algunes peces d’art. La banda sonora, força subtil, però molt bonica, també posa el seu gra de sorra, encara que de vegades ni ens n’adonem. La trama avança molt ràpid i sense pausa, tal com aquests instants de la vida de la protagonista. An Education centra el seu missatge en les lliçons que ella rep de tot el que li passa, en una edat en què els dubtes i els impulsos acostumen a ser els qui marquen la direcció.

Tot i que el film presenta uns minuts finals una mica precipitats i que trenquen el ritme portat fins aleshores, i que potser ens adonem que no era tan atrevit com es algú podia esperar, An Education es converteix en un d’aquells productes que, tot i ser aptes per a absolutament tots els tipus d’espectadors, i amb altes probabilitats d’agradar a tothom, deixen una empremta especial. Per sobre de tot, em quedo amb aquesta certesa refermada que, a vegades, no es necessita més que una bona història i habilitat per explicar-la per fer una pel·lícula de cinema més que digna.