M.A.Confidential

The Men Who Stare at Goats

Director: Grant Heslov

Intèrprets: George Clooney, Ewan McGregor, Jeff Bridges, Kevin Spacey, Stephen Lang, Waleed Zuaiter.

Gènere: Comèdia, bèl·lic. USA, 2009. 90 min.

Arriba un moment en què tot actor consagrat es pot permetre el luxe de prendre’s un petit capritx i alliberar-se, gaudir d’un petit plaer culpable, treballar per a divertir-se, fins i tot desmadrar-se una mica. Dubto que la mentalitat de George Clooney, Jeff Bridges, Kevin Spacey i Ewan McGregor, en acceptar els seus papers per aquesta pel·lícula s’allunyés gaire del que he dit. I és que Los Hombres Que Miraban Fijamente a las Cabras és un film on el més evident és que els actors es deurien divertir una barbaritat mentre el rodaven, qui sap si més inclús que els espectadors que ara l’anem a veure. Tot i partir d’una idea tan excèntrica com hilarant i ser construït amb certa gràcia i bon ritme, no deixa de ser una peli que viu dels seus gags individuals i del poc sentit del ridícul dels seus protagonistes, ja que narrativament acaba caient pel seu propi pes.

Com sempre dic, hi ha pel·lícules que requereixen certa predisposició per part de l’espectador en el sentit d’asseure’s disposat a esperar qualsevol cosa i deixar-se la capacitat d’anàlisi crítica a casa. Bàsicament, perquè, si no, no gaudirà del que va a veure. Los Hombres que Miraban Fijamente a las Cabras és d’aquells productes desintoxicants, idonis pel dia en què tens el riure fluix o no et ve de gust pensar gaire. També s’ha de dir que, d’aquest tipus, n’he comentat de força millors al blog. Això sí, crec que no es pot negar que el film és força conscient del que és, una absurditat, amb la qual cosa no intenta buscar humor intel·ligent o altres recursos que no li pertoquen i t’ofereix el que pots esperar d’ell en tot moment. Les situacions còmiques es van succeint, combinant humor visual i narratiu (sobretot el primer), amb una efectivitat que, globalment, em sembla que no arriba al nivell desitjat pels seus creadors.

El paper de George Clooney i Jeff Bridges són els que sustenten pràcticament tot el film. Clooney ja va demostrar a Quemar Después de Leer que funciona perfectament en una comèdia absurda, i aquí ho repeteix, tot i que en menor mesura. Per cert, un detall curiós és que en aquests papers sempre va amb bigoti o barba, o a vegades amb un pentinat horrible (com és el cas), com si ens el volguessin diferenciar del Clooney seriós. Pel que fa a Bridges, és inevitable  que el seu paper en aquest film no ens faci recordar a El Gran Lebowski (sense ànim de comparar els dos films, faltaria més). El mateix dia en què s’estrena el film que probablement li doni l’Oscar per un paper extremadament dramàtic, demostra que aquest tipus de personatges també li van com anell al dit. El tercer en discòrdia seria Kevin Spacey, menys afortunat que els altres dos en la seva actuació, però també amb un personatge clarament menys atractiu. Ewan McGregor està simplement correcte.

Si us hi heu fixat, els dos films citats a l’anterior paràgraf comparteixin els mateixos responsables. No és cap casualitat, ja que, si a algun estil cinematogràfic ens pot recordar Los Hombres que Miraban Fiajamente a las Cabras, aquest és el dels germans Coen. L’humor absurd, els personatges excèntrics i anats de l’olla i també forces recursos narratius i de muntatge són heretats dels dos germans per part de Grant Heslov, el guionista de Buenas Noches, y Buena Suerte (dirigida per Clooney), que pràcticament debuta com a director. No obstant, estem parlant de dos nivells de qualitat molt diferents, ja que, si els Coen haguessin dirigit aquest film, el resultat segurament hauria estat molt més consistent i l’humor menys “facilón” i amb tocs més subtils. I és que el film arriba als minuts finals havent exprimit tot el que podia les seves possibilitats i deixa un desenllaç més que discret.

Los Hombres que Miraban Fijamente a las Cabras no fa mal a ningú, tot i que segurament serà dilapidada pels qui es posin d’esquena al seu tipus d’humor absurd, surrealista i “freaky”. Si se li segueix el joc, es passa una hora i mitja molt entretinguda i amb alguns moments realment divertits propiciats per uns quants actors enormes que han decidit posar-se a fer el pallasso una estona. No cal buscar-hi gran cosa més.