M.A.Confidential

The Road

Director: John Hillcoat

Intèrprets: Viggo Mortensen, Kodi Smith-McPhee, Charlize Theron, Robert Duvall, Guy Pierce.

Gènere: Drama, road-movie. USA, 2009. 110 min.

Cormac McCarthy s’està convertint en una de les icones de la cultura contemporània. Si ja ho era en el món literari, les afortunades adaptacions cinematogràfiques de les seves obres han fet que el seu nom s’hagi popularitzat encara més. Amb La Carretera, va rebre el premi Pulitzer, ni més ni menys. Si aquest fet podia afegir certa pressió al responsable de portar aquesta magnífica història a la gran pantalla, el resultat evidencia que no ha estat així. El director australià John Hillcoat ha fet el millor que podia fer: preservar amb enorme fidelitat el contingut i el cru missatge de la novel·la. D’aquesta forma, el lector es troba pràcticament amb totes les imatges i sensacions que havien circulat per la seva imaginació i surt de la sala amb ganes de fer un homenatge a Hillcoat. I és que el temut tòpic “el llibre és molt millor” queda reduït a la mínima expressió.

Un dels aspectes pels quals s’ha de felicitar el rigor del director en l’adaptació és aquesta falta de context de la història. Possiblement, és un aspecte que descol·locarà l’espectador que no hagi llegit la novel·la, però un cop vista la peli, s’adonarà que, a La Carretera, el desencadenant de tot plegat no és el focus d’atenció. I no ho és perquè segurament es convertiria en un condicionant no desitjat respecte el que l’autor vol explicar. McCarthy col·loca els dos protagonistes, pare i fill (ni tan sols tenen nom), en una situació extrema, en un exercici de supervivència que els posa a prova, no tant a nivell físic, sinó a nivell psicològic. Molts dels diàlegs de La Carretera tenen més força que qualsevol imatge, i en aquest sentit és el nen qui juga un paper més important. I Hillcoat ho ha sabut traslladar a la perfecció.

Les sensacionals interpretacions de Viggo Mortensen i Kodi Smith-McPhee (on són les nominacions?), i també dels pocs secundaris amb qui es creuen, com Robert Duvall, transmeten un cúmul de sensacions a flor de pell. Moltes d’elles se’t fiquen a dins i ja no t’abandonen fins al final. La Carretera és un drama amb molta cruesa, que t’inculca el patiment dels protagonistes sense necessitat d’excessos. I és que el ritme, pausat, però incessant, fa que acompanyem pare i fill en una fugida lenta, però constant, sense persecucions ni corredisses. Tot i això, Hillcoat sap incloure amb gran habilitat els moments de suspens i manté la tensió que provoca el fet que qualsevol cosa amb què es puguin trobar els protagonistes pot ser un perill mortal. Un excés de prudència, o de por, que precisament el nen retreu al pare en més d’una ocasió.

En el fons, la relació pare i fill, la seva reacció davant de cada situació, el seu punt de vista de les coses, és el veritable pal de paller de La Carretera. Diuen que és en situacions extremes quan aflora la veritable condició del ser humà, quan és capaç de fer coses que, dins de la normalitat, ni tan sols es plantejaria. Això és el que escriu McCarthy i mostra Hillcoat. I això és el que converteix La Carretera en un film molt dur, però també sòlid i extraordinari. Un servidor, que ja coneixia la història, va tornar a esgarrifar-se i emocionar-se. També hi tenen bona part de culpa dos dels elements que el film aporta a la novel·la. El primer és la impressionant fotografia, a càrrec del basc Javier Aguirresarobe, que retrata a la perfecció el món gris, apagat i desolador que McCarthy descriu a les seves pàgines; el segon, la banda sonora, composada pel gran Nick Cave, que alimenta de forma subtil i brillant les imatges, apareixent en la mesura perfecta i en els moments idonis.

No és una pel·lícula fàcil per a l’espectador (fins i tot algun va marxar de la sala, per mi, de forma exagerada), no és recomanable veure-la amb un estat d’ànim delicat, però La Carretera és una obra que ha sabut heretar la brillantor i profunditat de la novel·la de forma gairebé intacta. Tot i el controvertit final (dels dos casos), et deixa realment tocat, reflexiu, pensant en què faries si et posessis a la pell dels protagonistes, en un món on la diferència entre el que està bé i el que està malament ja sembla no tenir cap validesa. I les causes d’haver arribat a aquest panorama no cal explicar-les, perquè, siguin les que siguin, és evident que els culpables haurem estat nosaltres. Sempre ho dic, les bones pel·lícules són les que et marquen, les que continuen un cop acabades, i La Carretera ho és. Grandíssima oblidada dels Oscars i Globus d’Or, espero que, almenys, blogs com aquest serveixin per difondre que estem davant d’una de les imprescindibles.