iraq

All posts tagged iraq

EL FRANCOTIRADOR

Posted by Martí on 5 de Març de 2015
Posted in: Cine - 2014. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

American Sniper

American Sniper

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Bradley Cooper, Sienna Miller, Luke Grimes, Jake McDorman, Kyle Gallner, Keir O’Donnell

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2014. 130 min.

6stars

Després de presenciar per la televisió els atacs de l’11-S a les Torres Bessones de Nova York, Chris Kyle decideix allistar-se a l’exèrcit i preparar-se com a Navy Seal. Durant el dur entrenament, les seves dots disparant a distància el porten especialitzar-se com a franctirador. Poc després de casar-se amb Taya, a qui coneix durant la instrucció, Chris Kyle és cridat per viatjar cap a Iraq, on haurà de protegir des de les alçades les operacions dels marines a les perilloses ciutats del país.

Potser no és del tot just exigir sempre obres mestres als grans directors de la història del cine, però el cert és que l’etapa de desencís a la qual ens ha acostumat Clint Eastwood en els últims sis o set anys comença a allargar-se una mica massa. Des de Gran Torino –que casualment (o no?) és la última pel·lícula dirigida per ell on també era protagonista davant la càmera–, les propostes del director californià segueixen atesorant bona part del seu talent darrere la càmera, però deixen la preocupant sensació que no perduraran massa temps a la nostra memòria. Ara, tot i les esperances dipositades perquè apaivagués aquesta tendència, la història s’ha repetit amb El Francotirador. El nou gir de Clint Eastwood cap el gènere bèl·lic –l’últim va ser aquell magnífic duet dedicat a la batalla d’Iwo Jima– funciona a nivell de factura tècnica, però presenta una alarmant falta d’emotivitat.

Continue Reading

GREEN ZONE

Posted by Martí on 14 de Març de 2010
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , . 4 comentaris

Green Zone

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: Matt Damon, Greg Kinnear, Brendan Gleeson, Amy Ryan, Yigal Naor, Khalid Abdalla.

Gènere: Bèl·lic, acció, thriller. USA, 2010. 100 min.


En plena guerra d’Iraq, el subtinent Roy Miller dirigeix un equip de l’exèrcit americà que té la missió de trobar les armes de destrucció massiva que suposadament s’amaguen arreu del país. No obstant, després de la tercera localització consecutiva on acudeixen i no troben res, Miller posa en dubte el treball que fan els serveis d’intel·ligència, ja que els fan arriscar les seves vides per després descobrir que en realitat havia estat per res. Els alts comandaments militars li recriminen aquesta acció, però un agent de la CIA s’acosta per parlar amb ell i ajudar-lo a investigar sobre aquests fets contradictoris.

Cada gènere cinematogràfic requereix una tècnica i una sensibilitat especial darrere la càmera. En el cas del gènere d’acció, Paul Greengrass respondria actualment a la figura de director ideal. Després de sorprendre’ns amb una de les millors pel·lícules d’acció comercial dels últims anys, El Ultimátum de Bourne (2007), el director anglès torna amb un altre producte notable i plenament efectiu, també amb Matt Damon com a protagonista. Sembla que actor i director s’entenen a la perfecció, ja que Green Zone manté en gran mesura la solidesa i brillantor d’aquella tercera part de la trilogia Bourne. A més a més, ens narra una història força valenta, no tan perquè sigui una novetat o ens expliqui quelcom revelador (que no ho és), sinó pel fet de presentar-nos-la com una ficció quan tothom sap que les diferències amb el que realment va passar deuen ser mínimes. No hi ha dubte que a Estats Units deu haver resultat controvertida.

A United 93 (2006), Greengrass ja deixava en evidència les autoritats americanes en la seva gestió durant els atacs de l’11-S, i a Green Zone torna a enviar una fletxa enverinada als responsables de la invasió i guerra a Iraq, perpetrades, precisament, amb aquells atemptats com a fet inductor. No obstant, el transfons polític de Greengrass no és tendenciós, ja que construeix una situació i una atmosfera tan convincents que l’espectador ho associa ràpidament amb les condicions reals que molt probablement es van viure durant aquella etapa. El director no t’imposa les seves idees, deixa que tu facis l’associació o no dels fets ficticis del film amb la realitat i, el més important, prioritza l’objectiu de fer un bon thriller d’acció abans que fer política. I ho aconsegueix, perquè el resultat funciona a la perfecció i ofereix un ritme trepidant i grans dosis d’acció i suspens sense necessitat d’excessos ni adornaments.

Paul Greengrass presenta una direcció molt fidel al seu estil. La càmera no para de moure’s en les escenes d’acció i descansa, però tampoc molt, en la resta; sempre es comporta en sintonia amb l’atmosfera que es respira a cada escena i gairebé diria que amb les pulsacions del protagonista. Això i un ritme de la narració que va per feina fan que el film es visqui amb una intensitat molt alta i amb una gran implicació. A més a més, la trama que hi ha darrere està força ben explicada, dintre de la seva major o menor credibilitat, i no deixa que l’espectador es perdi. Un altre encert és el de deixar qualsevol posicionament a part, ja que a Green Zone és difícil definir els bons i els dolents de la pel·lícula. Com ja he dit, Greengrass evita el discurs partidista descarat i es centra en presentar una trama on, qui vulgui, es pot sentir al·ludit.

Les actuacions, sense destacar de forma extraordinària, es caracteritzen per mantenir totes un bon nivell. Matt Damon pràcticament disfressa Jason Bourne de militar, ja que el paper és molt semblant, però demostra un cop més que funciona a la perfecció per aquest tipus de papers i que li cal molt poc per complir el seu objectiu. Els secundaris, com Greg Kinnear, Brendan Gleeson i Amy Ryan, estan molt correctes, igual que la part iraquiana. D’altra banda, cal fer menció al gran desplegament de mitjans per ambientar el Bagdad ocupat, aconseguint un entorn amb un enorme realisme i veracitat. Això sí, últimament no entenc la moda de situar de nit totes les seqüències finals o més importants, ja que els plans són molt més difusos i l’acció en general és més difícil de percebre (a En Tierra Hostil també és així). En fi, un petit retret sense més importància.

Tot i que els no amants del cinema d’acció poden acabar una mica empatxats, Green Zone és un valor segur d’entreteniment de qualitat, amb el valor afegit d’aquest missatge que porta adjuntat. A un servidor la peli li ha passat volant i no s’hagués queixat en cas d’haver-hi afegir un quart d’hora més. Paul Greengrass segueix a un nivell molt alt en el seu terreny i no decep les expectatives, al contrari, quasi les supera explicant uns fets que són molt més rellevants del que pot semblar. Diuen que la pel·lícula arriba tard en el temps i que es queda curta en el seu missatge, però jo li veig tota la vigència del món i crec que no hagués canviat ni arreglat res en cas d’estrenar-se fa sis o set anys. En el fons, el que ens mostra ja fa temps que havia quedat en evidència.

EN TIERRA HOSTIL

Posted by Martí on 6 de febrer de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , . 1 comentari

The Hurt Locker

Directora: Kathryn Bigelow

Intèrprets: Jeremy Renner, Anthony Mackie, Brian Greaghty, Guy Pierce, Ralph Fiennes, Evangeline Lilly.

Gènere: Bèl·lic, acció, drama. USA, 2008. 125 min.


En plena guerra d’Iraq, l’exèrcit americà compta amb un cos especialitzat en la desactivació de bombes i artefactes camuflats en carrers, cotxes o cases. Les operacions s’acostumen a fer amb un robot amb control remot, que comprova l’artefacte i el desactiva, però quan falla, ha de ser un dels especialistes qui ho ha de fer manualment, jugant-se la vida. Tota precaució requerida en aquestes operacions desapareix quan el temerari sergent James s’incorpora a aquest cos especialitzat.

El cinema bèl·lic em genera un magnetisme especial, sobretot el que retrata els conflictes actuals i aconsegueix fer-ho d’una forma singular i rigorosa. Crec que és un dels gèneres on l’elevada probabilitat de caure en la repetició, en la imatge ja vista, propicia que la visió del director i el missatge que s’amaga darrere prenguin més valor que mai. Recordo que tres pel·lícules vistes en els últims anys, com Redacted, La Batalla de Hadiza i Jarhead destacaven per aquests elements, però també per la seva significativa càrrega política. Amb En Tierra Hostil trobem un cas completament diferent. Dir que està basada en fets reals no significa un gran element distintiu (totes ho solen estar), però el seu plantejament, estructura i intencionalitat resulten força insòlits.

En Tierra Hostil ens situa en un context que no pot ser més actual i candent, la guerra d’Iraq, per tant ens presenta uns fets que no només han passat fa molt poc temps, sinó que possiblement segueixen passant, encara que amb uns altres protagonistes. El retrat que fa Kathryn Bigelow de la situació al país no pretén condemnar, ni justificar, sinó acostar-se a la realitat del grup d’especialistes que més vegades es juga el coll, dia rere dia. El resultat són dues hores carregades d’emoció, adrenalina i tensió, sempre prioritzant allò més sensorial i oblidant-se de discursos polítics de cap tipus. No obstant, la visió de Bigelow no és superficial, ja que s’endinsa en la mentalitat del tipus de persones que són capaces de dedicar-se a una missió tan perillosa com aquesta. I és aquí on el personatge del sargent James es converteix en el seu perfecte aliat.

Jeremy Renner, que acaba de ser nominat (un pèl exageradament) a l’Oscar per aquest paper, encarna un home que sembla no donar cap valor a la vida, per qui el concepte “precaució” és completament desconegut. En resum, la persona idònia per dedicar-se a desactivar bombes, que es dedica completament a fer la seva feina i no entendria la seva existència sense allò. El sergent James no es pregunta el sentit del que fa, no es preocupa del rerefons o de qui en té la culpa, simplement actua. És l’anti-heroi perfecte per l’anti-exemple de pel·lícula bèl·lica que és En Tierra Hostil, i l’aliat perfecte de Bigelow en les seves intencions. Tot i ser un film rodat des del punt de vista de l’exèrcit americà, no trobem discursos patriotes i tampoc es demonitza el bàndol contrari. És el dia a dia d’aquests artificiers l’únic que centra l’acció.

La trama pràcticament no existeix com a tal. Tot i aparèixer un compte enrere de dies restants per tornar a casa d’aquest cos d’especialistes, el film es dedica a enllaçar diferents missions seves sense massa cohesió, simplement per il·lustrar en què consisteix la seva feina. És aquí on Bigelow fa gala d’una direcció brillant, tan minuciosa com els moviments del seu protagonista i amb un sentit del suspens que t’atrapa per complet i no et deixa respirar fins que no ha passat el perill. Aquesta estructura, que no s’escapa de caure una mica en la repetició, no sempre resulta equilibrada, ja que l’atractiu que presenta cada una de les escenes fluctua bastant. D’altra banda, tot i guardar-se un bon plat fort pel final, diria que el film comença amb una intensitat bestial que després li juga en contra en veure’s obligada a baixar el ritme en la part central.

No obstant, m’agrada molt com Bigelow tanca En Tierra Hostil, fent el retrat perfecte del protagonista en un diàleg “domèstic” que, tot i no percebre-ho en un primer moment, és tan brutal com revelador. És llavors quan entenem tot el que acabem de veure, quan comprovem que hi ha persones fetes per dedicar-se a allò que millor saben fer, i que no saben viure d’una altra manera. Bigelow remata així una pel·lícula valenta, polèmica per la més que probable, i injusta, acusació de no mullar-se o de banalitzar sobre un conflicte tan seriós. Aquest és l’objectiu d’altres pelis, no de En Tierra Hostil. Un producte notable i molt reconegut, amb diversos premis aconseguits i un curiós duel entre Kathryn Bigelow i James Cameron (ex-parella) als Oscars que tothom dóna per servit.