M.A.Confidential

The Ghost Writer

Director: Roman Polanski

Intèrprets: Ewan McGregor, Pierce Brosnan, Olivia Williams, Kim Cattrall, Tom Wilkinson, Jon Bernthal.

Gènere: Drama, intriga, thriller. Alemanya, 2010. 125 min.

Les tèrboles circumstàncies que envolten la seva vida privada (que ja és més pública que privada) han tacat lamentablement el seu nom, però com aquí parlem de cinema i, en cas de fer algun judici, només el farem en aquest aspecte, ens limitarem a dir que Roman Polanski és un cineasta brillant. Així ho van corroborar al recent Festival de Berlín, on va rebre l’Os de Plata a millor director, i així queda evidenciat al seu últim film, El Escritor. No és una pel·lícula excel·lent perquè l’argument no li permet, però és aquí precisament on es nota la mà de Polanski i la seva capacitat de convertir el que hagués pogut ser un telefilm en potència en un thriller d’intriga molt intens i efectiu. Amb això vull dir que l’argument no és el súmmum de l’originalitat, ja que presenta molts elements ja vistos, però que el seu tractament per part del director li dóna un salt qualitatiu molt important, resultant en una peli molt sòlida.

Si a Shutter Island parlava d’un marcat estil “hitchcockià” per part de Martin Scorsese en molts fragments del film, a El Escritor aquesta influència del mestre del cinema d’intriga és encara més evident. Polanski envolta els seus personatges d’un entorn trampós i incòmode, i ho transmet també a l’espectador. La casa del primer ministre a la petita illa d’Estats Units, aparentment paradisíaca i relaxant, es converteix en opressiva, gairebé claustrofòbica. A més, Polanski hi afegeix una meteorologia que encara accentua més aquesta sensació d’inquietud. Arriba un moment en què ni el protagonista ni l’espectador es fien de ningú, ni tan sols dels criats de la casa, ja que tot és motiu de desconfiança. Amb això, Polanski aconsegueix mantenir un nivell de tensió constant al llarg de tot el film i et manté clavat a la butaca fins el final. El ritme narratiu rarament decau, tot i alguns alts i baixos de l’argument, per això l’efectivitat és pràcticament completa.

La trama, basada en una novel·la de Thomas Harris (autor d’Hannibal, per més referències) és un pèl irregular per culpa d’alguns episodis en concret, sobretot quan el contingut més polític entra en escena. La qüestió principal és que hi ha temes que es tracten de forma una mica precipitada, sense aprofundir-hi gaire i quedant-se a mitges, quan resulten claus per la resolució de l’argument. Em vaig quedar amb ganes de saber més coses sobre el rerefons del personatge de l’ex primer ministre. D’altra banda, el gir final, tot i funcionar com a tal i no ser previsible, el vaig trobar massa fruït de la casualitat. No obstant, s’ha de dir que El Escritor aconsegueix sorprendre fins l’últim moment, i que també té la virtut de no voler tancar-ho tot, permetent que la intriga que ha envoltat el film quedi present. Un altre punt que s’anota l’amic Polanski.

Les interpretacions són, en certa forma, també sorprenents, ja que dos actors que tampoc són extraordinaris com Ewan McGregor i Pierce Brosnan estan a un nivell realment alt. El primer, en un paper marcat per la sol·litud i indefensió del seu personatge (de qui mai sabem el nom, per cert, en un bon detall jugant amb la seva condició d’escriptor “fantasma”); el segon, com a polític amb moltes coses a amagar (i clarament inspirat en cert ex primer ministre britànic de l’actualitat). Fa poc, Brosnan deia que sempre li quedaria l’etiqueta de James Bond, però amb papers com aquest crec que se la pot treure de sobre. L’altre gran personatge de El Escritor és la banda sonora, la qual, com he dit abans, podria firmar el mateix Hitchcock. La sensació d’inquietud i tensió que Polanski provoca a través la música és increïble. En cada escena, la presència o no de la banda sonora té un sentit molt clar i estudiat, i en ocasions, sembla realment que els violins marquin les pulsacions del protagonista.

El Escritor representa el renaixement cinematogràfic de Roman Polanski, fet més significatiu encara si considerem la seva actual situació personal. No s’acosta a l’excel·lència de El Pianista (millor pel·lícula de la passada dècada segons aquest blog) o la seva altra gran obra, Chinatown, però crec que es farà un lloc entre les seves pel·lícules més destacades. La seva gran capacitat per exprimir al màxim una trama que, de per si, no és excepcional i el seu minuciós treball de tots els elements cinematogràfics i també darrere la càmera, fan de El Escritor un film notable i, sens dubte, molt recomanable pels qui busquin bones dosis d’intriga. Ara mateix, és impossible saber quan tindrem una altra dosi cinèfila de Polanski, però, mentre no arribi, la trobarem a faltar.