A Single Man

Director: Tom Ford

Intèrprets: Colin Firth, Julianne Moore, Nicholas Hoult, Matthew Goode, Jon Kortajarena.

Gènere: Drama. USA, 2009. 100 min.

Sens dubte, una de les petites joies de l’any. El debut cinematogràfic del dissenyador Tom Ford, tant a la direcció com al guió, sembla firmada per algun veterà del gremi, ja que mostra una immensa qualitat darrere la càmera i un brillant treball de posada en escena. Ford aconsegueix que una història curta, senzilla i sense excessives particularitats es gaudeixi de principi a fi gràcies al treball refinat que hi ha darrere de cada pla, cada diàleg i cada mirada. A vegades, fins i tot acostant-se al límit d’arribar a carregar una mica, però, en tot cas, evidenciant que cada enquadrament, cada entrada de la banda sonora i cada canvi de tonalitat de la imatge té un sentit determinat i un gran pes alhora de transmetre el que vol el director. Afegim una ambientació “seixantera” tan subtil com ben aconseguida i un protagonista estel·lar, i tenim un exemple més que no fa falta complicar-se gaire la vida per construir un bon film.

Un Hombre Soltero comença amb una genial presentació del protagonista, un muntatge narratiu que ens permet saber de seguida com se sent per dins i quines són les seves intencions. A partir d’aquí, pocs són els plans on no apareix George i les seves generoses ulleres de pasta. La pel·lícula està molt ben compassada, aturant-se en les escenes més importants i significatives i allargant els diàlegs que ho requerien (un aspecte que em van agradar especialment de la peli), i fent el·lipsis temporals en els impassos que no aportarien res. Llàstima d’una escena que trenca aquesta precisió i es converteix en un autèntic pedaç sense cap mena de sentit, concretament aquella en què apareix Jon Kortajarena, cosa que porta a pensar que “l’amiguisme” va jugar una mala passada a Tom Ford. El fragment, completament prescindible, fa riure i tot de la seva desentonació amb la resta de la peli. No obstant, sempre es pot atribuir a un error de principiant (l’únic en tota la peli, que ja té mèrit).

Colin Firth és l’ànima indiscutible de Un Hombre Soltero. Amb un encant clàssic al més pur estil Cary Grant, però amb un posat quasi sempre depressiu i melancòlic, molts cops amb la mirada perduda, l’actor britànic ofereix la millor actuació que li he vist, sobretot gràcies a la proximitat i la immensa empatia que transmet el seu personatge. Sense necessitat de canviar gaire l’expressió de la seva cara, aconsegueix comunicar un munt de coses, fet gens fàcil amb un paper com aquest. Merescudíssima nominació a l’Oscar per a ell. Pel que fa a Julianne Moore, té una aparició curta, però molt intensa i contrastada amb Firth, i aconsegueix una actuació molt sofisticada, però també efectiva. Finalment, Matthew Goode i Nicholas Hoult compleixen molt bé el seu contrapunt jove amb el protagonista, a banda que il·lustren perfectament un perfil molt concret de la societat americana d’aquells anys.

I és que Tom Ford no situa Un Hombre Soltero als anys 60 i a Los Ángeles perquè sí. En aquell temps, un homosexual era vist com poc menys que el diable al país del “Tío Sam” i la capital californiana va esdevenir el centre de la rebel·lió de les generacions joves contra la mentalitat conservadora que els envoltava. Tot i no ser el centre de la història, Ford ens acosta a aquest ambient de desinhibició sexual, en què els joves busquen allò que estigui més mal vist perquè odien el camí que els fan portar (el mateix que trobem, per exemple, a la gran novel·la “Menos que Cero” de Bret Easton Ellis). També s’insisteix amb la crisi dels míssils de Cuba, fet que va apareixent de forma reiterativa, massa i tot, als diferents televisors que apareixen al film. Globalment, l’ambientació dels anys 60 presenta una gran veracitat.

Finalment, és imprescindible destacar el treball que Tom Ford fa del color de la pel·lícula. Cada escena té una tonalitat concreta, adequada pel que ens està explicant i generalment sempre lligada directament a l’estat d’ànim del protagonista. Fins i tot, a la meitat d’alguna escena, el contrast i la intensitat de color canvien per complet quan algun fet fa variar per complet els sentiments de George. Probablement, aquesta és la faceta de dissenyador que més ha explotat (i amb gran resultat) Tom Ford darrere la càmera. Gràcies a això, Un Hombre Soltero s’afegeix a les recomanacions especials del blog, amb la intenció que, si més no, la gent sàpiga que a la cartellera hi ha una gran pel·lícula que probablement no hi durarà gaire.