Up
Director: Peter Docter
Veus originals: Ed Asner, Jordan Nagai, Christopher Plummer, Bob Peterson, Delroy Lindo, Jerome Ranft.
Gènere: Animació, aventures. USA, 2009. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Carl Fredricksen viu sol en una casa que ha quedat totalment aïllada per les obres que la rodegen. Tot i que li ofereixen molts diners perquè l’abandoni, ell es resisteix a fer-ho per tots els records que hi té a dins. Un dia, un fet desafortunat el condemna a deixar la casa, però abans de que el treguin, hi enganxa milers de globus i marxa volant a complir un dels seus grans somnis, rumb a Sudamèrica. No obstant, Carl tindrà un acompanyant inesperat a bord, Russell, un nen explorador que li fa perdre la paciència fàcilment.No sé quants cops ho he dit en aquest blog, ni els que ho seguiré dient, però Pixar ha tornat a demostrar que hi ha un abisme entre el seu cinema i el de la resta de productores d’animació. I només faltava la incorporació de la tecnologia 3D per acabar de posar-ho de relleu. Tot i que, globalment, per mi, no és el millor film de Pixar (WALL·E segueix sent insuperable, i també situaria Ratatouille per sobre), Up torna a portar aquell inigualable segell d’aquests genis, que es troba sobretot en l’extrema sensibilitat a l’hora d’explicar les coses. La capacitat de fer que el públic quasi arribi a estimar-se de veritat els personatges és molt difícil d’assolir, i aquí torna a passar. Carl i Russell acaben sent tan propers que al final tots creiem que, a la vida real, segur que coneixem a algú que no se n’allunya gaire.
Tal com passava a WALL·E, els primers minuts del film són d’obra de museu. En aquest cas, només en fan falta deu per deixar-te sense paraules i amb l’ànima compungida. I això que es tracta d’un tipus de seqüència que ja hem vist un munt de cops, però jo no sé si cap altra aconseguia transmetre tant i de forma tan subtil, però intensa; probablement perquè en cap ens havíem sentit tan reflectits com en aquesta. La peli també sap no recrear-se massa i passar de seguida a l’acció, i aquesta ens deixa escenes memorables que destapen un cop més el prodigi d’aquesta gent en animació 3D i la seva inacabable creativitat. Up sap combinar a la perfecció un altíssim nivell de realisme amb la seva essència de film d’animació, aconseguint paisatges que semblen veritables postals, però mantenint una caracterització dels personatges amb els trets exagerats i parodiats.
No és cap novetat parlar d’una excepcional ambientació i uns entorns dissenyats i cuidats fins al més mínim detall, però, a més a més, la incorporació del 3D fa que encara es pugui apreciar més la seva altíssima qualitat. La sensació de profunditat i el so envoltant et submergeixen a la selva juntament amb els protagonistes i moltes parts de la peli es converteixen en experiències realment molt emocionants. En aquest sentit, s’ha d’aplaudir també l’ús equilibrat que es fa del 3D, ja que aplicat de forma excessiva podria acabar cansant. La direcció d’Up ens regala plans espectaculars i ens accelera el pols en les escenes d’acció, amb moments de certa sensació de vertigen i tot. Amb tot, visualment és digne d’admirar i gaudir.
El guió, com ja és habitual en Pixar, parteix d’una idea genuïna i sorprenent. El plantejament de la història és brillant, així com l’evolució de la relació dels dos protagonistes, aparentment tan oposats. A partir d’aquí, Up introdueix elements plens d’enginy i genera situacions carregades d’humor i emoció, introduint-nos en una gran aventura que no voldríem que acabés mai. Cap al final, quan el ritme i el dramatisme comencen a accentuar-se, Up no té res a envejar a qualsevol pel·lícula d’acció, però tampoc pot evitar caure en certs convencionalismes i fins i tot alguna contradicció en relació a algun dels personatges. En tot cas, res denunciable en un film com aquest, i més considerant la gradual “infantilització” que va adquirint a mida que avança.
En efecte, crec que el fet més destacable d’Up dins de l’univers de Pixar és que recupera el públic infantil com a clar destinatari, per tant, es tracta d’un film menys adult que els seus predecessors. Això significa que ens l’hem de prendre i l’hem de gaudir com a tal, cosa inevitable un cop assegut a la butaca (i a poder ser, amb les ulleres 3D posades), però també que el missatge final potser no impacta amb tanta força al públic més “crescudet”. Aquell que, probablement, més s’ha emocionat durant els primers deu minuts. Amb tot, Up és una peli completa, feta a mida per a totes les edats i possiblement considerada una de les millors de l’anys quan aquest acabi. Això sí, jo em segueixo quedant amb aquell ingenu robot que ens va fascinar ara fa just un any.
totalment d’acord !!!! i jo bleda de mi vaig plorar quan el iaio es va adonar que la dona havia completat el diario de aventuras !!!
M'agradaM'agrada
jejeje, la veritat és que és un moment emotiu i inesperat… però a mi em va tocar més el principi. Al acabar la seqüència de la vida dels dos, quan està al funeral, estava tot el cine en silenci absolut (i mira que estava ple de crios).
Tu plora, que en el fons és molt saludable…
M'agradaM'agrada
Sí, definitivamente es verdad aquello de que terminas adorando a los personajes como si realmente fueran seres humanos. Creo también que los 10 primeros minutos son una obra maestra por la manera de cómo narran la historia, pero también con una carga emocional increíble si tomamos en cuenta que son en dibujos animados.
Aunque eso sí, yo me sigo quedando con Ratatouille!! 🙂
M'agradaM'agrada
Es uno de los aspectos que creo que sólo tienen las pelis de Pixar… por eso yo me quedo con Wall·E, porque la forma de transmitir toda esta carga emocional hacia un robot, de modo que lo trates como si fuera humano, fue algo increible. Lo mismo ocurría con la rata de Ratatouille.
Y si te fijas, narran la historia casi sin diálogos, lo cuentan todo a través de las imágenes. Tiene un mérito muy grande.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: INSIDE OUT | M.A.Confidential
Retroenllaç: SOUL | M.A.Confidential