Després de repassar les primeres 10 pel·lícules que formen part del millor de 2018, arriba el moment el TOP10 cinematogràfic de l’any. Tal com va succeir l’any passat, el cinema nord-americà ha imposat la seva presència, sobretot per la gran qualitat de diversos títols independents, així com algunes de les pel·lícules més populars que s’han estrenat durant els últims anys. No cal dir que, a qualsevol persona que es pregunti quines pel·lícules hauria d’haver vist aquest any, aquesta desena serien les prioritàries. La veritat és que l’ordre és, aquest cop més que mai, més que subjectiu, ja que en realitat totes elles ocuparien posicions molt igualades. En tot cas, aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2018 a M.A.Confidential:
Phantom Thread
All posts tagged Phantom Thread
Phantom Thread
Director: Paul Thomas Anderson
Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Vicky Krieps, Lesley Manville, Richard Graham, Bern Collaco, Jane Perry.
Gènere: Drama. USA, 2017. 130 min.
Reynolds Woodcock és el modista més prestigiós de Londres a principis dels anys 50. Entre ell i el seu equip, confeccionen vestits per a personalitats de tota mena, des de membres de reialeses europees fins a les famílies més riques d’Anglaterra; tot, supervisat per Cyril, la implacable germana de Reynolds. Un dia, després d’acomiadar la seva assistent, el modista marxa al camp per a esbargir-se, i allà coneix una jove cambrera que el deixa fascinat.
Quan ens trobem a l’equador d’El Hilo Invisible, tot sembla indicar que Paul Thomas Anderson ha decidit trencar amb el seu segell impactant i controvertit (Magnolia, Pozos de Ambición, Puro Vicio…) per a decantar-se, per una vegada, per un estil molt més pulcre i refinat. Acabada la pel·lícula, però, constatem que en realitat el director segueix sent el mateix a l’hora de retratar obsessions malaltisses i personatges neuròtics. Lluny de les estridències i sacsejades mentals que han definit bona part del seu cinema, Anderson va construint amb extrema precisió una història cada vegada més perturbadora, centrada en un protagonista que torna a resultar tan estrany -odiós, fins i tot- com fascinant. Tot i que el seu ritme i la seva durada requereixen paciència i atenció, El Hilo Invisible adopta un magnetisme molt especial que ja no ens deixa anar fins l’últim minut de pel·lícula.