Der Hauptmann
Director: Robert Schwentke
Intèrprets: Max Hubacher, Milan Peschel, Frederick Lau, Bernd Hölscher, Waldemar Kobus, Alexander Fehling, Samuel Finzi.
Gènere: Bèl·lic. drama. Alemanya, 2017. 115 min.
A mitjans de 1945, un jove soldat de l’exèrcit nazi que acaba de desertar és perseguit per diversos oficials. Després d’aconseguir amagar-se en un bosc, el soldat troba un cotxe amb una maleta que conté un uniforme de capità nazi. D’entrada, se’l posa per a combatre el fred, però quan apareix un altre soldat que el pren per un capità de veritat, decideix actuar com a tal i posar-lo a les seves ordres.
La idea de concebre una pel·lícula ambientada a la 2ª Guerra Mundial íntegrament des del punt de vista de l’exèrcit alemany és, per si mateixa, força delicada. No obstant, el que proposa el director Robert Schwentke a El Capitán no són aportacions des del punt de vista bèl·lic o noves evidències de l’horror que el bàndol nazi va infligir als seus adversaris. El que ens trobem és més aviat un estudi psicològic sobre certs comportaments humans enmig d’unes circumstàncies com aquestes. La pel·lícula està plantejada des d’una combinació molt particular i també arriscada: passa de la ridiculització dels seus personatges i situacions a les mostres més crues de barbàrie humana gairebé com si res. Això fa que El Capitán sigui un pèl desconcertant pel que fa a les seves intencions, però a la vegada la converteix en una obra força interessant d’interpretar.
L’evolució de la història és força punyetera, sobretot per la relació que ens porta a establir amb el seu protagonista. D’entrada, Willi Herold se’ns presenta com un soldat desertor que simplement busca sobreviure i que fa servir allò que té al seu abast per a aconseguir-ho, sense cap més intenció. Un cop inicia la seva suplantació d’identitat, El Capitán ens en fa còmplices, ja que som els únics que coneixem el seu engany i és impossible evitar cert nerviosisme cada vegada que aquest corre perill de ser descobert. Però arriba un moment en què els fets s’agreugen i s’evidencia que l’actitud del fals capità ja s’escapa de la simple actuació (gràcies també a una meritòria interpretació de l’actor Max Hubacher), cosa que esborra qualsevol complicitat que haguéssim pogut tenir amb ell. Fins i tot pensem que tant de bo que aquells instants en què patíem per si era desemmascarat haguessin acabat d’una altra manera.
Tot el tram final de la història encara alimenta més la interpretació de les veritables intencions de Robert Schwentke, que en el fons reprodueix el punt de bogeria que s’ha apoderat del seu protagonista. Globalment, El Capitán no ho posa fàcil per a entendre les raons que porten Willi Herold a convertir-se en el que acaba sent, ja que en cap moment ens permet conèixer el rerefons del personatge. És aquí on el director exposa el perill que pot suposar tenir a segons quina persona en una posició de poder, i la sensació és que aquell soldat mort de fred que es posa l’abric de capità ja portava dins seu una llavor de maldat. En tot cas, també se n’extreu que no cal una justificació concreta per a explicar-ho. El Capitán és farcida de situacions en què volem creure que el temorós desertor de l’inici mai es comportaria així -o que, si ho fa, és perquè no té altre remei-, però la realitat ens va colpejant una i altra vegada.
A banda d’aquest inquietant estudi de la mentalitat del seu protagonista, El Capitán alimenta la seva perversitat quan intensifica el seu to ambigu davant certes situacions al llarg de la història. I és que Robert Schwentke és capaç de combinar imatges d’una enorme duresa amb moments clarament concebuts des de la burla i la paròdia. Per exemple, l’escena d’una doble trucada des dels alts comandaments d’un camp de concentració per veure qui té més influència sembla treta d’una sàtira de Billy Wilder, però al cap de poc podem assistir a una brutal execució de soldats desertors rodada amb una fredor impressionant. Tot plegat desemboca en un tram final en què El Capitán sembla adoptar els mateixos deliris que acaben afectant al seu protagonista, i que encara contribueix més a les incertes sensacions que deixa la pel·lícula en un primer moment.
Per bé que no tot funciona amb la mateixa efectivitat -hi ha escenes que s’allarguen una mica, com també ho fa aquest últim tram que contrasta clarament amb la resta del conjunt-, no hi ha dubte que El Capitán ofereix visions inusuals dins del seu gènere. El seu enfocament gairebé absurd sobre l’ascens d’un veritable tirà a partir d’un origen totalment arbitrari no només es pot interpretar com un reflex del propi Adolf Hitler, sinó també de la proliferació de líders d’extrema dreta a nivell global en l’actualitat. A més, el rigorós blanc i negre amb què roda Robert Schwentke reforça la potència documental del film, que, per molt que sembli mentida, es basa en fets reals. Tot això fa d’El Capitán una pel·lícula realment atractiva i també controvertida, sobretot perquè és molt complicat oblidar-se d’ella en els dies següents d’haver-la vist.
Martí
M.A.Confidential 