M.A.Confidential

La pel·lícula aconsegueix una sensació agredolça molt meritòria, i a la vegada molt fotuda. The Florida Project no es dedica simplement a assenyalar la situació precària de la comunitat que habita el motel i posar-ho en contrast amb els privilegis dels turistes que acudeixen a la zona, com si aquests s’haguessin de sentir culpables. El que fa Sean Baker és posar els peus a terra davant els castells màgics i princeses que pretenen ser la solució a tot, sense necessitat de pintar-ho tot de negre. Aliens a les veritables dificultats dels adults, Moonee i companyia es rodegen dels colors llampants de les parets dels seus motels i dels enormes i cridaners dissenys dels comerços de la zona. Espiar un ramat de vaques també pot ser com una visita al zoo, i entrar en uns apartaments abandonats i mig derruïts pot servir a mode de casa del terror. Tot i ser una cruel ironia, The Florida Project aconsegueix que, momentàniament, ens fem nostra aquesta capa imaginativa que els nens apliquen al seu dia a dia.

És quan aflora el protagonisme adult que la pel·lícula es torna més seriosa. I el to no desencaixa, perquè en cap moment se’ns ha volgut ocultar el veritable dramatisme que hi ha darrere la vida dels nens protagonistes; això no és una pel·lícula de Disney. I aquí, Sean Baker afronta la problemàtica de cara, conscient que el filtre infantil desapareix i les coses tenen la gravetat que tenen. De fet, tot i que els nens són el centre de The Florida Project, no es poden deixar de banda dues figures clau: la mare de Moonee, marcada per un rerefons desconegut però deduïble, i el fantàstic personatge de Willem Dafoe, que en el fons és qui té la consciència més clara i sensata de tot el que succeeix al seu voltant. El contrast amb l’evolució de la petita Moonee, que “s’infantilitza” de cop quan no comprèn ni controla què està passant, encara deixa més clar que The Florida Project no havia estat frivolitzant amb la realitat social que retratava. Per molt Magic Castle que s’anomeni el motel, no estem, ni molt menys, davant un conte de fades.

La pel·lícula rubrica aquest missatge amb una seqüència final estel·lar, sobretot perquè acaba sent el resum més irònic i cruel per a la petita protagonista. Sean Baker no es queda amb una intenció concreta, sinó que dota The Florida Project de capes diferents, i fins i tot de contradiccions, cosa que en el fons casa amb l’enorme realisme que desprèn el film de principi a fi. Per això és d’aquelles pel·lícules que poden deixar una sensació diferent a cada espectador, però mai la de sentir-se empesos a una reacció unànime. El que indubtablement aconsegueix The Florida Project és plasmar, a través del cinema, aquesta necessitat de fer volar la imaginació i buscar un altre enfocament de la realitat, per molt desgraciada que aquesta sigui. I la petita Moonee n’acaba sent un exemple, encara que el seu destí ens deixi compungits. Si per a un nen deu ser difícil marxar de Disney World i “despertar del seu somni”, és molt pitjor adonar-se que en realitat aquest somni era un malson, i que a més a més és real.