Kamera o tomeru na!
Director: Shinichirô Ueda
Intèrprets: Takayuki Hamatsu, Yuzuki Akiyama, Harumi Shuhama, Ayana Gôda, Miki Yoshida, Kazuaki Nagaya, Hiroshi Ichihara, Takuya Fujimura, Yôko Takahashi, Satoshi Iwagô.
Gènere: Comèdia, terror. Japó, 2017. 95 min.
En una nau d’una antiga fàbrica abandonada està tenint lloc el rodatge d’una pel·lícula de zombis de baix pressupost. El director, molt poc satisfet amb la feina de l’actriu principal, intenta explicar-li un cop més què necessita d’ella, però el cansament després de més de 40 preses fa que decideixin prendre’s un descans. És llavors quan l’actor protagonista i l’encarregada de maquillatge miren de calmar la noia, molt alterada, però de sobte comencen a passar coses estranyes.
Un dels fenomens que sol repetir-se cada any al Festival de Sitges és l’aparició d’una pel·lícula, sovint desconeguda, que ho revoluciona tot i apareix en boca de tothom; ja sigui perquè ha tingut l’encert de veure-la, o perquè ha rebut l’entusiasme de qui ho ha fet. A l’edició de 2018, aquesta pel·lícula va ser, sens dubte, One Cut of the Dead. I no és d’estranyar, gens ni mica. El debut del director Shinichirô Ueda és una oda de cap a peus al món del cinema, però no al de les catifes vermelles i els somnis hollywoodians, sinó al que surt endavant gràcies a la passió, el sacrifici i el talent de totes i cadascuna de les persones que en formen part. El cinema més meritós de tots, en definitiva. I, òbviament, havia de ser una pel·lícula de zombis. One Cut of the Dead no només explota amb un enorme sentit de l’humor els tòpics del gènere, sinó que a més és una autèntica caixa de sorpreses que no deixa de captivar fins el seu últim pla.
Un dels reclams amb què es presentava One Cut of the Dead era el seu pla seqüència inicial de més de mitja hora. De fet, el títol ja ho indica de la forma més explícita possible. El més irònic, però, és que aquest és precisament el tram en què tothom es pregunta el perquè del rebombori al voltant del film. Sí, el pla seqüència no és gens senzill d’executar, però tampoc no ofereix res d’extraordinari; i l’acció o els tocs de terror i gore que hi ha són entretinguts sense més. La sensació encara s’accentua més quan tot sembla haver acabat i el metratge total indica que encara queda ben bé una hora de pel·lícula. I és a partir d’aquí quan One Cut of the Dead comença a desplegar el seu veritable geni i deixa que es vagi fent visible una segona capa que conté una de les mirades més divertides i a la vegada homenatjadores cap a tota la maquinària creativa que hi ha darrere la consecució d’una pel·lícula. Una de zombis, concretament.
I és que, quan no tens ni un duro, fer una pel·lícula de zombis és tremendament difícil. O hauríem de dir “mortalment” difícil, com indica de forma còmica del seu títol. No només tota aquella gent que fa cinema de forma precària es sentirà reflectida i reconeguda a One Cut of the Dead, sinó que l’espectador d’aquest tipus de pel·lícules -i en especial de sèrie B, o C, o Z- percebrà una complicitat absoluta. I és que el que fa Shinichirô Ueda amb aquesta deconstrucció és celebrar el fet que els espectadors ho acceptem i ho gaudim com si la història fos real. En qualsevol altre àmbit, es podria produir una pèrdua de la màgia per culpa d’haver-ne desvetllat tots els trucs, però aquí la màgia no desapareix. I és així perquè, si ho pensem, One Cut of the Dead no és el pla seqüència que hem vist a l’inici, ni tampoc el making of que veiem al final: és una pel·lícula en si mateixa que ens està mostrant tot això. És a dir: una tercera capa, que darrere encara té una altra quarta capa. Una superposició de realitats que, en el fons, és el significat bàsic del cinema.
És per tot això que l’elogi a One Cut of the Dead va més enllà del fet de convertir el making of en pel·lícula (cosa que ja han fet moltes altres), sinó que es centra en la seva capacitat de traspassar una i altra vegada la línia entre realitat i ficció, sent una ficció ella mateixa. Però és que a més a més ho fa amb tanta gràcia, tanta autoparòdia i tan enginy, que acaba resultant irresistible. Fins i tot hi ha espai per a moments de nervis i de tensió, encara que sigui per motius que no ens imaginàvem. Al final, compartim amb els personatges un objectiu comú: que la punyetera pel·lícula surti bé. I el millor de tot això és que One Cut of the Dead ens ensenya, en certa manera, a valorar una mica més tot allò que veiem cada cop que seiem a una sala de cinema. Fins al punt que aquella seva mitja hora inicial que d’entrada ni fu ni fa ens acaba semblant un assoliment digne de treure’s el barret. Com ho és, també, aquesta pel·lícula que ho té tot per a convertir-se en una obra de culte.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 – 20 a 11 | M.A.Confidential