The Breadwinner
Directora: Nora Twomey
Veus originals: Saara Chaudry, Soma Chhaya, Noorin Gulamgaus, Laara Sadiq, Ali Badshah, Shaista Latif.
Gènere: Animació, drama. Irlanda, 2017. 90 min.
Amb només 11 anys, Parvana acompanya el seu pare al mercat de Kabul per a mirar de vendre alguna cosa i així tenir més diners per a comprar menjar per a tota la família. A casa, hi ha la seva mare convalescent, una germana gran i un germà força més petit. Un dia, però, tenen una absurda discussió amb un guàrdia talibà que acaba amb el pare detingut i traslladat a una presó a les afores de la ciutat. Davant la situació crítica per a la família, Parvana haurà de prendre més responsabilitats, però la seva condició de dona no li posa les coses gens fàcils.
Explicar des del punt de vista infantil el que suposa la vida sota la guerra, la pobresa o la repressió no és un repte gens fàcil per a una pel·lícula. Només cal veure’n dos casos paradigmàtics força recents: The Florida Project, capaç de transmetre’ns el filtre innocent de la petita Monnee enmig d’una realitat descoratjadora, i Cafarnaúm, una manipulació emocional que utilitza el nen protagonista per a subratllar-ho tot de forma descarada. Per sort, El Pan de la Guerra és molt més a prop del primer cas, i a més a més hi afegeix tota la llibertat creativa que ofereix el món de l’animació. Ambientada a la capital afganesa, Kabul, la pel·lícula acompanya una nena d’11 anys, Parvana, que veu com la seva ja complicada vida familiar queda seriosament amenaçada quan el seu pare és injustament empresonat pels talibans. Una història que és abordada sense cap intenció de suavitzar les escenes més tràgiques o impactants, però a la vegada amb un aire aventurer que li dóna un equilibri molt ben trobat.
A pesar de la duresa del seu relat i del perillós recorregut que emprèn la jove protagonista Parvana, El Pan de la Guerra no busca en cap moment realçar l’hostilitat de l’entorn. Els plans generals de Kabul són lluminosos i estètics, i els carrers, plens de color. Serveixi això com a mostra que la directora, la irlandesa Nora Twomey, evita crear una atmosfera incòmoda que ja hauria condicionat la tonalitat de tota la història. El mateix queda plasmat a la resta d’elements de la pel·lícula. Tot i la seva edat, Parvana és una protagonista prou conscient de què passa al seu voltant i com funcionen les coses, però en cap cas trobem un particular focus en el seu patiment, sinó que sempre manté un punt d’optimisme i una actitud valenta. El Pan de la Guerra no vol que la compadim, ni tampoc situar-la en una condició d’heroïna, sinó que la considerem com algú com nosaltres, però a qui li ha tocat esforçar-se el triple per a guanyar-se el pa (tal com la defineix el títol del propi film).
L’altra característica que acaba d’elevar El Pan de la Guerra és l’ús de la fantasia en forma de llegenda, la qual, a base de ser explicada una i altra vegada, fa un servei doble als més petits: com a evasió d’allò que han de viure fora de casa i com a inspiració per a lluitar contra aquestes adversitats. Òbviament, també té una clara lectura metafòrica respecte a la realitat. I resulta meritori comprovar com, en aquests fragments, la pel·lícula aconsegueix que també nosaltres com a espectadors ens evadim momentàniament i fins i tot somriguem amb els tocs d’humor que s’atreveix a incloure. En certa manera, la directora destaca aquí la importància de totes aquestes històries i llegendes com a llegat cultural i a la vegada com a motor de la imaginació; dos aspectes que precisament els talibans volen esborrar per a poder imposar les seves creences. És amb aquesta subtilesa que El Pan de la Guerra aconsegueix transmetre el seu potent missatge.
Podria haver estat una pel·lícula més dura o més reivindicativa i seguiria sent realista? Absolutament. Ningú dubta que la vida sota el domini dels talibans es podria representar mitjançant un relat de terror. Però El Pan de la Guerra escull aquesta altra fórmula, i la part més positiva és que la converteix en apta –i molt didàctica– per a un públic relativament jove. De fet, bona part de la trama és una aventura, una fugida de casa per a assolir, de totes totes, un objectiu molt clar. I tot això no la priva de resultar veritablement madura per a l’espectador adult. El Pan de la Guerra és emotiva en les escenes de recolzament familiar, però també implacable a l’hora de retratar els talibans i les seves imposicions, i crua quan n’ha de mostrar les conseqüències. Podria semblar-ho pel seu estil d’animació, però al capdavall no fa cap concessió. No és casualitat que, entre 2017 i 2018, fos una de les pel·lícules d’animació més premiades a nivell mundial, amb una nominació a l’Oscar inclosa que hauria d’haver guanyat.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 – 20 a 11 | M.A.Confidential
Retroenllaç: LAS GOLONDRINAS DE KABUL | M.A.Confidential
Retroenllaç: WOLFWALKERS | M.A.Confidential