Després de repassar les primeres 10 pel·lícules que formen part del millor de 2018, arriba el moment el TOP10 cinematogràfic de l’any. Tal com va succeir l’any passat, el cinema nord-americà ha imposat la seva presència, sobretot per la gran qualitat de diversos títols independents, així com algunes de les pel·lícules més populars que s’han estrenat durant els últims anys. No cal dir que, a qualsevol persona que es pregunti quines pel·lícules hauria d’haver vist aquest any, aquesta desena serien les prioritàries. La veritat és que l’ordre és, aquest cop més que mai, més que subjectiu, ja que en realitat totes elles ocuparien posicions molt igualades. En tot cas, aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2018 a M.A.Confidential:
Lucky
All posts tagged Lucky
Lucky
Director: John Carroll Lynch
Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr., Beth Grant, James Darren, Barry Shabaka Henley, Yvonne Huff, David Lynch, Ron Livingston.
Gènere: Drama. USA, 2017. 85 min.
“Lucky” és un home de 90 anys que viu sol en un poble mig perdut en un desert d’Estats Units. Tot i fumar un paquet de tabac al dia i beure més del que seria recomanable, manté una bona salut que li permet seguir una estricta rutina diària des que es lleva fins que se’n va a dormir, incloent llargues caminades. Un dia, un petit accident fa que comenci a canviar la seva mentalitat.
Diuen que Kurt Cobain va gravar el mític concert “MTV Unplugged” de Nirvana conscient que les seves ganes de viure estaven a punt d’apagar-se definitivament, i que la seva veu i el seu posat reflectien aquest comiat prematur. En el cas de Harry Dean Stanton i Lucky, es podria parlar d’una situació força similar. L’actor, que va morir alguns mesos després d’acabar el rodatge, converteix la pel·lícula en una espècie de testament cinematogràfic a través d’un personatge fet a mida per a poder expressar els seus sentiments. És així com Lucky planteja un recorregut breu i pausat en què, sense necessitat de seguir cap trama concreta ni desenvolupar cap tema en particular, repassa l’experiència vital d’un home que veu com el seu epíleg és cada cop més a prop. No només hi ha una extrema cura en cada escena i diàleg per part del director John Carroll Lynch, sinó que Stanton s’hi deixa la pell; i el conjunt transmet una absoluta humanitat i sinceritat.