Capharnaüm
Director: Nadine Labaki
Intèrprets: Zain Al Rafeea, Yordanos Shiferaw, Boluwatife Treasure Bankole, Kawthar Al Haddad, Fadi Kamel Youssef, Cedra Izam, Nadine Labaki.
Gènere: Drama. 2018. 120 min.
Zain és un nen de 12 anys que malviu en un dels barris més pobres de Beirut. Treballa al carrer venent sucs i també roba el que pot per a portar alguna cosa per menjar a casa seva, on viu amb uns quants germans més. Conscient que el seu futur la porta a llocs força obscurs, Zain també presta especial atenció a la seva germana Sahar; és per això que reacciona ple de ràbia quan s’assabenta que els seus pares la volen casar amb un comerciant de la zona.
El cinema social i amb vocació de denúncia sempre és necessari, especialment si serveix com a altaveu d’aquelles parts de la població mundial que no tenen mitjans per a exposar el seu cas. Però no tot s’hi val; sobretot quan es tracta una qüestió tan sensible com, per exemple, la misèria infantil. Cafarnaúm neix de la respectable premissa de mostrar al món les lamentables condicions en què han de créixer els nens a les zones més pobres de Beirut, però arriba un moment en què s’evidencia que l’objectiu de la directora Nadine Labaki no va més enllà. El film ens fa acompanyar el seu protagonista Zain al llarg d’un recorregut on només s’acumula tragèdia rere tragèdia, en el que sembla una mena d’exercici per a justificar la inusual escena inicial: el nen denunciant els seus pares per haver-lo portat a aquest món. Deixant de banda la part de raó que pugui tenir, Cafarnaúm és tan descarada en les seves intencions que acaba tirant enrere, i molt.
Cafarnaúm és una d’aquelles pel·lícules que et fa recordar com de bé han fet les coses altres títols semblants. Per exemple, una de les principals virtuts que té The Florida Project (millor pel·lícula de 2018 segons un servidor) és la utilització de la mirada encara ingènua de la petita Monee com a eina narrativa per a descriure el veritable drama que rodeja la seva vida. No només es tracta d’una decisió del tot cinematogràfica, sinó que també és una mostra de respecte cap a un personatge que té una vida enormement complicada per davant. A Cafarnaúm, Nadine Labaki fa tot el contrari: utilitza la mirada del petit Zain per a subratllar tota la misèria que l’envolta i li dóna una profunditat adulta que dificulta molt la connexió amb ell. De fet, la pel·lícula fins i tot sembla donar al jove protagonista un aire de superioritat moral, com si fos l’únic que pot jutjar el que passa, com si ell ens obrís els ulls a la realitat (a nosaltres i a la resta de personatges) perquè ha patit més que ningú.
Un dels fets que determina l’essència d’una pel·lícula -i també el talent d’un director- és la decisió de què mostrar o no, tenint en compte l’aportació que pugui tenir a la trama o l’efecte emocional que pot provocar. En el cas de Cafarnaúm, queda clar que Nadine Labaki necessita mostrar-ho tot, i a sobre d’una forma estètica. Per exemple, escenes com la de Zain transportant el petit bebè en una olla són mostrades des de diferents angles sense que això aporti res més que un subratllat de la mateixa imatge. No tenim dret a discutir el realisme de tot el que passa a la pel·lícula, però la sensació és que la directora aprofita la seva posició per a recrear-se en les misèries que capta i es dedica a accentuar-ne l’efecte. A Cafarnaúm no hi ha lloc pels matisos, per les tonalitats o per les lectures pròpies que es podrien esperar d’una directora que ha decidit fer un film sobre això. Són dues hores mono-temàtiques de misèria, pobresa i injustícia; i al capdavall tot acaba anant en contra del missatge que pretén transmetre.
Tornant a The Florida Project, només cal recordar el mode amb què Sean Baker ens explica que la mare de Monee ha estat prostituint-se: amb quatre escenes de la nena banyant-se, sola, al lavabo de l’habitació. Cafarnaúm es troba a les antípodes d’aquesta subtilesa; Nadine Labaki ho hauria explicitat tot, situant Monee en la pitjor de les situacions possibles i buscant l’impacte més directe. I, en realitat, té molta més potència la primera opció. Una altra de les conseqüències de la proposta de la directora libanesa és que, a partir de mitja pel·lícula, ja no hi ha res de nou per a explicar: ja sabem que tots els adults són el diable i que els nens són les grans víctimes, i totes les situacions no fan més que reiterar això. L’únic personatge adult de Cafarnaúm que fa costat a Zain és la seva advocada, la qual està interpretada per -oh, sorpresa- la pròpia directora de la pel·lícula. Per si algú tenia algun dubte de qui són els únics que formen el “bàndol bo” en aquesta història, aquest detall ho acaba de deixar clar.
Dubto molt que Nadine Labaki s’inventi el que passa a Cafarnaúm, i estic segur que els diversos fets que narra tenen lloc de forma més o menys semblant als carrers de Beirut, però una cosa és rodar una promoció per Unicef i l’altra traslladar-ho a una ficció cinematogràfica. A la primera opció, m’espero totes les imatges de cruesa que facin falta per a conscienciar-me, però a la segona espero una història explicada de forma diferent i amb un mínim de contingut adicional. Cafarnaúm no ho té, i per això la seva proposta acaba pervertint el que ensenya. Com a espectador, em queda la sensació que he “admirat” la pobresa d’aquests nens, per tant no queda altra opció que rebutjar-ne els responsables.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: EL PAN DE LA GUERRA | M.A.Confidential