Revenge
Directora: Coralie Fargeat
Veus originals: Matilda Anna Ingrid Lutz, Kevin Janssens, Vincent Colombe, Guillaume Bouchède.
Gènere: Thriller. França, 2017. 105 min.
Richard és un multimilionari que de tant en tant es troba amb dos amics seus per a sortir de cacera. Aquest cop, ha decidit portar la seva amant Jen, una jove aspirant a actriu, per a passar amb ella un parell de dies a la luxosa casa que té al mig del desert. No obstant, els seus amics Stan i Dimitri arriben un dia abans, cosa que els fa coincidir durant una nit en què comparteixen alcohol i drogues. L’endemà, aprofitant que Richard ha de marxar, Stan arracona Jen i la viola davant la indiferència de Dimitri.
Resulta força trist afirmar-ho, però estem en un moment en què el subgènere anomenat “rape-revenge” –és a dir, la venjança després d’una violació– té una especial rellevància més enllà de la pantalla. I la veritat és que Revenge n’és un cas que cal distingir, no només pel seu marcat exercici d’estil, sinó per bona part de les circumstàncies que rodegen el fet que desencadena tota l’acció. La francesa Coralie Fargeat, que es va emportar els premis a millor direcció i millor òpera prima al Festival de Sitges 2017, planteja una història sense massa complexitat a nivell d’estructura narrativa, però que ho confia tot a una estètica i una brutalitat que acaben dominant el conjunt. En aquest sentit, Revenge sovint requereix fer la vista llarga –potser un pèl massa– amb la credibilitat dels fets, però a nivell global es converteix en un film de gènere atractiu i coherent amb els seus excessos.
El missatge que Coralie Fargeat vol transmetre a través de Revenge no s’explica tant des de la reivindicació feminista. Seria massa suau quedar-nos en aquests termes. Aquí el que hi ha és la ràbia i la venjança més visceral després de patir una violació. Busca el càstig més sever per als qui creuen actuar amb impunitat. I el cert és que la successió dels fets aconsegueixen que compartim aquesta visió, tot i entendre que aquest extremisme violent també forma part de la intenció estètica de la pel·lícula. De fet, a partir de cert moment la protagonista ja no és només una dona, sinó un animal ferit, supervivent i depredador, que capgira aquesta cacera que havien organitzat els tres homes i els converteix a ells en preses. No és d’estranyar, doncs, que Revenge no escatimi contundència visual i física quan les víctimes són les que són i vénen de fer el que han fet.
Precisament, el tractament que Coralie Fargeat fa dels personatges masculins és un dels apunts més interessants de Revenge. Sobretot, perquè també apel·la clarament a l’espectador masculí. Tant en la presentació del personatge de Jen -la referència a Lolita és evident- com en la seva actitud durant la festa nocturna amb Richard i els seus dos amics, la càmera sembla buscar i accentuar la sexualització de la noia i per uns moments ens equipara als homes que la miren. Però el que la directora vol posar de manifest és el que passa l’endemà: la interpretació inequívoca d’aquesta actitud com una provocació o un indici d’atracció física, i la incapacitat d’admetre un no com a resposta. És aquí on Revenge ens desafia a afirmar coses com “ella s’ho ha buscat” o “era inevitable”; tot el que ve després és, en el fons, la resposta de la directora als que realment han pensat alguna cosa així.
La pel·lícula no només assenyala el violador, sinó dos perfils perfectament identificables: el qui mira cap una altra banda i el qui vol solucionar el problema per la via ràpida. A més d’assenyalar-los clarament, Revenge també s’esforça en ridiculitzar-los i exposar la seva fragilitat i covardia. En aquesta línia, Coralie Fargeat no renuncia a alguna que altra dosi d’humor en el transcurs de la sanguinària cacera de Jen, aprofitant sobretot l’exageració en què cau l’acció en més d’un moment. Això també propicia que no ens prenguem els fets al peu de la lletra, ja que, sent rigorosos, la pel·lícula ens hauria de justificar com és possible que una persona sobrevisqui a tot el que sobreviu la seva protagonista. No obstant, crec que seria un error entendre Revenge com una història que pretén parlar des d’un punt de vista completament realista.
La pel·lícula destaca sobretot per la forma amb què la directora ens fa arribar el seu discurs, i òbviament per la personalitat de la seva direcció. Els colors saturats del desert (molt a l’estil Mad Max) i la intensitat amb què Coralie Fargeat roda cada situació fan que sigui molt difícil apartar la mirada de la pantalla. També és cert, això sí, que Revenge allarga una mica massa alguns trams de pel·lícula, i ho fa sense que això aporti gran cosa. Això, sumat a la presència d’algunes dreceres convenients per a l’argument, deixa la sensació que la història queda un pèl curta en relació al metratge del film. En tot cas, Revenge té prou arguments i prou atreviment per a qualificar-la com una carta de presentació més que atractiva per part d’aquesta nova directora francesa. Caldrà estar atents als seus propers projectes.
Martí
M.A.Confidential 