M.A.Confidential

Tanquem un any que ha anat clarament de menys a més a nivell cinematogràfic. Fins l’estiu, el panorama havia estat força desolador, sobretot degut a la fluixa temporada de premis dels primers mesos, però a partir de llavors la remuntada ha estat espectacular. Tant, que els mesos de tardor ens han portat el gran gruix de pel·lícules que formen el meu particular TOP20 de l’any. De moment, comencem amb la part baixa, que demostra un cop més que el cinema independent ha estat a una gran alçada, amb especial menció a l’animació. Aquesta és, doncs, la primera desena de pel·lícules que mereixen formar part del millor de 2019:

S’ha d’admetre que no ha estat una de les guanyadores de l’Oscar a Millor Pel·lícula més vistoses dels últims anys, però Green Book mereix un reconeixement per la seva capacitat de construir una “feel good movie” sense grans artificis ni sentimentalismes. L’equilibri entre el drama, la denúncia i la comicitat que aconsegueix Peter Farrelly és clau perquè tothom acabés rendit a la peculiar complicitat entre Viggo Mortensen i Mahershala Ali. Hauria pogut caure fàcilment en la frivolitat sobre un tema molt delicat, i el que aconsegueix és un enfocament fresc i inspirador. [crítica / tràiler]

El cinema social francès sempre ha gaudit de bona salut, i la seva escollida per a aspirar a l’Oscar n’és un rotund exemple. Los Miserables s’apropa de forma tremendament realista als suburbis de Paris i recrea els conflictes que van desencadenar els famosos disturbis de l’any 2005. La pel·lícula, que podria formar un bon binomi amb la fantàstica El Odio (1995), retrata la tensió que es viu en aquestes comunes i també el particular paper que hi juga la policia per a mantenir cert ordre. És plena d’imatges tremendament potents, i té un quart d’hora final d’infart. [crítica / tràiler]

2019 ha estat un any notable per al cinema espanyol, que de nou ha estat capaç d’innovar i aportar idees fresques en qualsevol gènere. Fins i tot la ciència-ficció distòpica. A partir d’una premissa relativament senzilla, però molt ben desenvolupada, El Hoyo sap construir una metàfora social que no per òbvia deixa de resultar d’allò més impactant i pertorbadora. La seva missió de supervivència dins d’una presó vertical, en la qual ens veiem molt més identificats del que ens agradaria, serà sens dubte una de les històries que ens quedarà marcades d’aquest any. [crítica / tràiler]

Tot i ser de 2017, fins aquest any no ens ha arribat una de les pel·lícules d’animació més premiades dels últims anys. El Pan de la Guerra ens trasllada al Kabul dels talibans a través dels ulls d’una nena que, a mig camí entre el coratge i la innocència, s’atreveix a desafiar les normes per a preservar la unitat de la seva família. Acolorida, però sense escatimar ni un gram de la duresa de la situació, i jugant també amb cert component fantàstic, la pel·lícula sap aportar aires d’esperança davant d’una història trista, injusta i, malauradament, plena de veritat. [crítica / tràiler]

D’entre totes les sagues, remakes, seqüeles i versions que ens han estat arribant recentment, ha arribat M. Night Shyamalan i ens ha ofert la trilogia de superherois més interessant de totes. Glass tanca de forma atípica (com a pel·lícula), però totalment convençuda, el particular assaig del director sobre la necessitat dels superherois en la societat actual, i també els interessos d’alguns per a negar-ne l’existència. Un film arriscat, imperfecte, però que resumeix perfectament la importància que la cultura, la ficció i tot allò extraordinari formin part de la nostra vida. [crítica / tràiler]

Esgotament, tensió, ràbia, tristesa… el cúmul de sensacions que queden al cos després d’haver vist Utoya. 22 de Julio gairebé és propi de qui ha viscut “in situ” la tragèdia que explica la pel·lícula. Aquest és precisament el seu gran objectiu: introduir-nos de ple a l’angoixant hora i quart de fugida, entre amagatall i amagatall, que van haver de viure els joves que es trobaven a l’illa noruega d’Utoya aquell fatídic dia de 2011. I així ho aconsegueix, fent que el desconcert, el pànic i la por s’apoderin de nosaltres. Tota una experiència. [crítica / tràiler]

Després d’estar focalitzada en el circuit de festivals especialitzats i havent tingut una pírrica estrena a les sales, el més normal és que poca gent hagi sentit parlar de One Cut of the Dead. El cas, però, és que estem davant d’una de les comèdies metacinematogràfiques més enginyoses que s’han pogut veure. Amb quatre duros, una tasca de planificació increïble i un absolut amor per a l’art de fer pel·lícules, aquesta comèdia coreana de zombis encadena rialla darrere rialla de forma astuta i delirant. Tota una perla que cal descobrir. [crítica / tràiler]

L’enorme estat de forma del cinema d’animació queda plasmat, una vegada més, amb pel·lícules com ¿Dónde Está Mi Cuerpo?, capaces d’aprofitar el seu gènere per a trobar narratives originals i plenes de força. En aquest cas, i combinant diversos estils visuals, ens trobem davant d’una història de retrobament personal, de ferides del passat, de mosques, d’iglús, i també una trepidant aventura d’una mà pels carrers d’una ciutat. Com pot lligar tot? Doncs ho fa, i de forma admirable, en aquest sorprenent film que ja ha estat multipremiat a diversos festivals. [crítica / tràiler]

El cinema de Pedro Almodóvar mai ha estat afí a tots els paladars, però quan el director ha decidit explicar la seva història més íntima i personal, pràcticament ha posat tothom d’acord. A Dolor y Gloria, Almodóvar no només exposa la seva vida de forma sincera i humil, sinó que a més a més ho fa firmant una pel·lícula de narrativa brillant, i fins i tot sorprenent i inesperada en més d’un aspecte. A més a més, el director manxec troba el seu alter ego perfecte en la figura d’Antonio Banderas, en la que sens dubte és la seva millor interpretació. [crítica / tràiler]

És complicat veure Eighth Grade i no pensar, en una o més ocasions, “jo també vaig trobar-me així, jo vaig ser com la Kayla”. I és aquest el secret de la pel·lícula: la virtut de mostrar situacions i sentiments de la protagonista plantejades de forma natural, però sovint amenitzades per una cançó concreta, un enquadrament precís o algun altre element que les realça d’una forma molt especial. Tot i trepitjar un terreny molt conegut dins del gènere de drames adolescents, Eighth Grade mostra una sinceritat i delicadesa que la fan molt més valuosa que la majoria. [crítica / tràiler]

Haurien pogut entrar a la llista:
Toy Story 4
Historia de un Matrimonio
Funan
La Carga
Sombra