M.A.Confidential

Star Wars: The Rise of Skywalker

Director: J.J. Abrams

Intèrprets: Daisy Ridley, Adam Driver, John Boyega, Oscar Isaac, Kelly Marie Tran, Joonas Suotamo, Domhnall Gleeson, Ian McDiarmid, Carrie Fisher, Anthony Daniels, Keri Russell, Billie Lourd, Lupita Nyong’o, Billy Dee Williams, Naomi Ackie, Richard E. Grant, Dominic Monaghan.

Gènere: Ciència-ficció, aventures, fantàstic.

País: USA, 2019. 145 min.

Després d’aconseguir escapar dels atacs de Kylo Ren i la Primera Orde, els rebels Rey, Finn, Poe i companyia han de trobar ara una nova font d’informació, obtinguda per un espia, que els conduiria a un planeta on el costat fosc està creixent. Però Kylo Ren no s’atura en la seva missió d’aturar Rey, i ara ho fa amb el recolzament d’un exponent del costat fosc que vol la noia morta el més aviat possible. Mentrestant, Rey segueix submergida en els dubtes sobre el seu passat.

“This will begin to make things right” va ser la primera frase que vam escoltar a la nova trilogia de Star Wars, fa quatre anys. Llavors, el Despertar de la Fuerza es va presentar amb aquesta rotunda declaració de “començar a fer bé les coses”, alimentant les expectatives i de pas recordant els desafortunats Episodis I, II i III. I el cert és que el resultat va ser esperançador. Més tard, Los Últimos Jedi ens va sorprendre amb decisions que redirigien la saga cap a uns nous camins més que interessants; era el que calia per a evitar que els referents del passat s’apoderessin de la nova entrega. Però ara ha arribat J.J. Abrams i ha decidit que no, que hem de mirar enrere, caminar a cop segur i assegurar-nos que tothom queda content. El Ascenso de Skywalker recela per complet de qualsevol nova visió i s’entesta en ignorar o revertir gran part de les propostes de la seva antecessora, oferint així una història erràtica, mediocre i bàsicament focalitzada en buscar l’emoció. Una pel·lícula efectiva com a entreteniment i potent a nivell visual, però molt poc convincent a l’hora de tancar un trilogia que, en teoria, havia de modernitzar l’esperit de la saga.

El Ascenso de Skywalker s’embarca des del primer minut en la missió de fer-nos creure que la seva història és la bona, i ho fa omplint la pel·lícula d’allò que podríem definir com a “resulta que”. Resulta que cert personatge malvat ja havia estat controlant el costat fosc en tot moment (?), resulta que alguns personatges ja coneixien aquest fet i també les implicacions que suposava per a la protagonista (?), i resulta que aquest era en realitat el gran focus de tota la saga (?), entre altres. És evident que la generació de nous misteris, les revelacions que ho capgiren tot i les ajudes narratives aquí i allà són un clàssic de tot Star Wars, però aquí ens trobem amb una pel·lícula que hauria de donar moltes més explicacions de les que dóna. Tot sembla pensat perquè l’espectador ho entomi a ulls clucs i gaudeixi de l’espectacle. Així s’explica, per exemple, l’atropellament amb què avancen els fets a l’inici d’El Ascenso de Skywalker; el film necessita que passin coses, una darrere l’altra, sense parar-nos a pensar massa.

Aquesta impaciència no només repercuteix en la precipitació del film a nivell de muntatge, sinó que rebaixa l’impacte de diversos moments i també perjudica l’evolució dels personatges. A El Ascenso de Skywalker gairebé no hi ha temps per a reaccionar emocionalment si mor algú (inclús genera algun moment que frega el ridícul) o es desvela algun fet important, però tampoc assistim a cap moment de mínima reflexió per part dels personatges. Per exemple, tots els dilemes i les lluites internes de Rey que tan ben plasmades quedaven a Los Últimos Jedi, aquí desapareixen; i mira que, de raons, en té unes quantes. D’altra banda, el film tampoc té temps per a desenvolupar amb cara i ulls la resta de personatges: ni els que ja coneixem, els quals queden força estancats, ni tampoc els nous, que molts cops apareixen com a comodins i ja està. Fins i tot la seva figura més potent (i probablement la millor de tota la trilogia), Kylo Ren, no té a El Ascenso de Skywalker un final digne respecte tot que havia representat fins ara.

Més enllà de tot això, a la pel·lícula no se li pot negar la capacitat d’entretenir durant pràcticament tota l’estona. L’aroma a Star Wars sempre té aquest no-sé-què que reforça tots els moments d’acció, i J.J. Abrams ho sap explotar en bona part dels escenaris en què aquesta té lloc. També John Williams ha fet un esforç especial a l’hora de vestir musicalment cada seqüència. Visualment, El Ascenso de Skywalker segueix força els cànons de tota la saga, que sempre regalen imatges espectaculars, tot i que Abrams tampoc mira d’aportar-hi una gran personalitat, com sí que va intentar Rian Johnson a Los Últimos Jedi. Amb tot, el film ofereix la diversió que es pot esperar de qualsevol títol d’una saga com aquesta. Ara bé, davant d’un esdeveniment com aquest, d’un final de trajecte després de quatre anys, la sensació és que El Ascenso de Skywalker hauria d’haver pres més riscos i llençar-se cap a un final veritablement impactant i no tan preocupat per a complaure el seu públic. Una decisió que, per exemple, sí que es va prendre a l’altra gran saga que acabava aquest any, Vengadores: Endgame.

En resum, J.J. Abrams ha volgut tornar a aplicar el “this will begin to make things right” a El Ascenso de Skywalker, però al final el que ha aconseguit és el contrari: un retrocés en l’evolució que semblava haver adoptat la trilogia. I és en aquesta lectura, en clau de trilogia sencera, on és més evident el perjudici. Què ens ha acabat aportant el conjunt d’aquestes tres pel·lícules? Un emotiu retorn a una de les sagues de la nostra infància? Sens dubte. Moments espectaculars, bones batalles espacials i emocionants combats a làser? Per descomptat. Nous protagonistes amb carisma que mereixen ser recordats? En part, sí. Ara bé, quan busquem una interpretació global del motiu de ser de la trilogia, la resposta ha quedat ancorada en la nostàlgia i la forma de gestionar-la. Els nous personatges, nous escenaris, nous conflictes i possibles nous conceptes de la “força” mai no han assolit una entitat pròpia suficient (no els han permès fer-ho) per a deixar enrere els seus antepassats. Sempre hi ha hagut una crossa de la nostàlgia en què recolzar-se. Si havia de ser així, d’acord, però per als qui esperàvem un pas endavant més ferm, és difícil evitar el regust de decepció.