Tanquem un any que ha anat clarament de menys a més a nivell cinematogràfic. Fins l’estiu, el panorama havia estat força desolador, sobretot degut a la fluixa temporada de premis dels primers mesos, però a partir de llavors la remuntada ha estat espectacular. Tant, que els mesos de tardor ens han portat el gran gruix de pel·lícules que formen el meu particular TOP20 de l’any. De moment, comencem amb la part baixa, que demostra un cop més que el cinema independent ha estat a una gran alçada, amb especial menció a l’animació. Aquesta és, doncs, la primera desena de pel·lícules que mereixen formar part del millor de 2019:
Continue ReadingGlass
All posts tagged Glass
L’estrena de Vengadores: Endgame no només ha suposat un brillant i apoteòsic tancament (parcial) a un viatge de deu anys i 22 pel·lícules per l’univers de Marvel, sinó que ha deixat una profunda sensació de punt i a part dins del gènere de superherois. No només hem assistit a un fenomen mundial que costarà moltíssim de repetir, sinó que a partir d’ara ens haurem d’acostumar a no conviure –o si més no, fer-ho d’una forma diferent– amb algunes de les grans icones que ens han acompanyat durant aquesta dècada.
I és que dins d’aquesta concepció, la d’icona en la qual reflectir-nos i guiar-nos, no es pot negar que Marvel ha sublimat el concepte del superheroi. Ha sabut traslladar a l’espectador de cinema la mirada d’admiració del lector de còmics cap a aquella figura única, sovint considerada com la gran esperança de salvació per a la societat on viu. No en va, els grans paradigmes en són els dos grans pilars de la saga que acabem de concloure: Iron-Man i el Capità Amèrica. I no només han estat salvadors. Més enllà dels seus respectius superpoders, els dos han representat mirades i mentalitats enfrontades, fins i tot des d’una òptica política, que es poden traslladar fàcilment al món on vivim. El mateix ha passat amb els conflictes personals de la majoria de personatges; un aspecte que precisament té un pes molt rellevant a Vengadores: Endgame.
Glass
Director: M. Night Shyamalan
Intèrprets: James McAvoy, Bruce Willis, Samuel L. Jackson, Sarah Paulson, Anya Taylor-Joy, Spencer Treat Clark, Shayna Ryan.
Gènere: Drama, ciència-ficció, thriller. 2019. 130 min.
Poques setmanes després dels fets de “Múltiple”, Kevin Wendell Crumb i les seves diferents personalitats segresten quatre animadores universitàries per a entregar-les a La Bèstia. Mentrestant, David Dunn, que porta anys fent de justicier per la ciutat, ho investiga amb l’ajuda del seu fill per a trobar l’amagatall de Kevin i aturar-lo. No obstant, l’enfrontament acaba amb els dos detinguts i confinats en un centre psiquiàtric on hi ha un vell amic de Dunn.
És possible que M. Night Shyamalan sigui un dels directors més incompresos dels últims anys, però el pas del temps ha constatat que també és un dels que té les idees més clares en referència a allò que vol explicar. Fa 19 anys, El Protegido ja va oferir una mirada insòlita sobre els superheroïs i la seva naturalesa, però poc ens pensàvem que en realitat era l’inici d’una gran tesi en tres parts sobre el paper d’aquests a la nostra societat. Una tesi que Múltiple va revifar amb una imatge final que ens va deixar amb la boca oberta, i que Glass ha tancat de forma totalment coherent, però també força arriscada. Shyamalan planteja una pel·lícula peculiar, gairebé anàrquica, en què els diàlegs i els detalls visuals adopten pràcticament tot el protagonisme en detriment del ritme narratiu, la intriga i l’acció. Una decisió que comporta pros i contres, però que sens dubte fa de Glass un producte molt particular i carregat de lectures de diversa profunditat. Continue Reading