Teret
Director: Ognjen Glavonic
Intèrprets: Leon Lucev, Pavle Cemerikic, Tamara Krcunovic, Ivan Lucev, Igor Bencina.
Gènere: Drama. Sèrbia, 2018. 95 min.
L’any 1999, en ple bombardeig de l’OTAN sobre Sèrbia, Vlada rep l’encàrrec d’agafar un camió a una zona rural de Kosovo i conduir-lo fins a Belgrad. És la seva última missió d’aquest tipus, amb les quals ha ajudat a mantenir la seva família. Té prohibit fer parades, tractar amb altres persones i, per sobre de tot, obrir el compartiment de càrrega del camió. No obstant, el primer contratemps arriba quan Vlada es troba tallada la carretera principal a Belgrad.
A El Salario del Miedo, una de les grans pel·lícules dels anys 50, dues parelles de conductors afronten una missió gairebé suïcida a canvi d’una gran quantitat de diners: transportar nitroglicerina fins a una central petrolífera a bord de dos camions per un camí ple d’obstacles que els poden fer explotar en qualsevol moment. Més de mig segle més tard, La Carga n’agafa el testimoni en diversos aspectes, tot i que, naturalment, s’emmarca en unes circumstàncies força diferents. Si a la pel·lícula de Henri-Georges Cluzot hi havia una clara crítica a la sobreexplotació que les companyies petrolieres exercien als treballadors de països del tercer món, a La Carga el director serbi Ognjen Glavonić fa un dolorós retrat de la situació del seu país durant la recent guerra de Kosovo. I, a la vegada, va construint subtilment durant el trajecte un drama personal que resulta molt més intens i elaborat del que sembla.
Tal com ho fa el vell motor del camió que condueix Vlada, La Carga avança sense excessiva velocitat, però amb decisió. I per molt que sembli el contrari, no compta precisament amb gaires moments contemplatius o temps morts. Glavonić disposa durant el trajecte trobades puntuals o breus diàlegs que semblen no tenir més recorregut ni rellevància, però que en realitat són d’allò més eloqüents. La sensació transmesa és que cada personatge que apareix té una història darrere, i que molt probablement és una seqüela o dany col·lateral de la guerra. El film només ens deixa intuir o imaginar quina és aquesta història, però al capdavall suposa una suma important per al retrat social que fa La Carga. És el propi director qui manifesta aquesta importància cada cop que s’aparta del punt de vista del protagonista i segueix un d’aquests altres personatges, encara que sigui durant mig minut per a després abandonar-lo.
Més enllà d’aquestes mínimes bifurcacions, és evident que La Carga focalitza gairebé tot el seu dramatisme en un sol protagonista. I és interessant la forma que té de fer-ho, ja que enlloc de presentar-nos mínimament a Vlada per a després anar ampliant la narració, no és fins els últims minuts de pel·lícula que tot l’entorn personal del personatge entra en joc. És a dir, quan ja hem fet tot el viatge amb ell. Així, la pel·lícula aconsegueix donar un sentit especial a tota la informació que de cop s’incorpora al conjunt de la història, ja que ja la tenim contextualitzada amb tot el que hem vist fins llavors. Però també en aquest terreny personal, Ognjen Glavonić fuig de l’efectisme i explica amb gran subtilesa totes les dificultats que rodegen la vida d’aquest pare de família. En aquest sentit, La Carga sempre mescla passat, present i futur com una combinació indivisible, donant a entendre que no és només la generació de Vlada la que pateix la convulsa història d’aquest país.
A banda de totes les càrregues psicològiques a què fa referència el títol del film, hi ha, òbviament, la càrrega literal: la que tenim prohibit veure a la part posterior del camió. És curiós, perquè el que podria començar com a reclam o objectiu principal -descobrir què hi ha dins-, acaba no sent un element clau a La Carga. D’una banda, és fàcil deduir què és el que transporta Vlada, i de l’altra, és tot el que ho rodeja allò veritablement greu; començant per les raons que han portat l’home a acceptar una feina com aquesta, i acabant per tot l’entramat obscur que s’intueix que ho controla tot. Així doncs, és un encert que el director eviti concentrar l’atenció cap a la càrrega i en canvi ens equipari a la mirada del conductor, al qual, per cert, desproveeix de qualsevol mena de personalitat. Al final, és la impressió de país mig zombi, destinat a tirar endavant com pot i sense poder treure’s mai aquest pes de les seves esquenes, el que deixa la veritable empremta de La Carga.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 – 20 a 11 | M.A.Confidential
Retroenllaç: FESTIVAL D’A 2020 – Crònica | M.A.Confidential