Green Book
Director: Peter Farrelly
Intèrprets: Viggo Mortensen, Mahershala Ali, Iqbal Theba, Linda Cardellini, Ricky Muse, David Kallaway, Montrel Miller.
Gènere: Comèdia, drama. 2018. 130 min.
Frank Vallelonga, més conegut com a “Tony Lip”, es guanya la vida com a membre de seguretat d’un club nocturn de Nova York als anys 60. Quan el local tanca per reformes, Tony ha de buscar-se una nova feina, i és llavors quan li arriba l’oferta per a fer de xofer del prestigiós pianista afroamericà Don Shirley. La seva missió és acompanyar Don per la gira que farà pel centre i sud d’Estats Units, on la discriminació racial és especialment accentuada.
El plantejament d’una història ambientada als Estats Units dels anys 60 amb el racisme com a teló de fons sembla conduir obligatòriament al drama, a la lluita, a la condemna i a la reivindicació. Green Book demostra que no ha de ser així per definició; que es pot abordar aquesta problemàtica des d’una cara més amable, sense que això signifiqui frivolitzar amb la qüestió de fons. Peter Farrelly, que aquí se separa excepcionalment del seu germà Bobby (responsables d’icones dels 90 com Dos Tontos Muy Tontos o Algo Pasa con Mary), sap trobar el to idoni per a arrencar-nos diversos somriures al llarg d’un trajecte que funciona de forma eficaç tot i trepitjar terrenys més que coneguts. Green Book és una pel·lícula benèvola, ja que mesura molt bé el grau de conflicte per a no arribar a sobresaltar o incomodar realment l’espectador, però no resulta ingènua en les seves pretensions. I el que fa té més mèrit del que sembla.
Green Book funciona a pesar de moltes coses que haurien pogut propiciar el contrari. Per començar, la pel·lícula genera una sensació propera a “aquesta història ja l’he vist” que es manté pràcticament durant tot el seu recorregut, i que en general s’acaba corroborant. No obstant, el film aconsegueix inculcar-nos que la seva capacitat d’impacte no és el més important, sinó la cura i l’equilibri amb què tracta cada situació. De la mateixa manera, l’evolució de la relació entre la parella protagonista resulta força típica i previsible, però és impossible resistir-se a les enormes interpretacions de Viggo Mortensen i Mahershala Ali. A Green Book, Peter Farrelly no busca sorprendre’ns amb cops d’efecte, ni colpir-nos amb grans pics dramàtics, sinó la construcció progressiva d’un relat d’amistat i concòrdia a base de quilòmetres de carretera i d’adversitats afrontades conjuntament.
Es pot acusar Green Book de ser massa reconfortant i buscar així l’aprovació del gran públic? Possiblement. Però si bé és veritat que no es pot entendre com una mostra realment representativa de la injustícia i la lluita que tenien lloc en aquella època (tampoc crec que busqui mai aquest paradigma), s’endinsa en qüestions prou rellevants. Per exemple, destaca el sentit de pertinença que turmenta el personatge de Don, un afroamericà refinat i adinerat que gaudeix de gran prestigi entre les classes altes blanques, però que se sent en terra de ningú: discriminat pel seu color de pell i rebutjat per la seva comunitat pel fet de tocar música clássica –o “de blancs”–. Aquestes circumstàncies marquen la seva relació amb Tony, italoamericà de classe baixa i contagiat pel racisme que impera a la societat, però també manifesten la curiosa relació entre lluita de classe i lluita de raça que planteja Green Book.
Les contradiccions que afloren en algunes escenes (la mateixa gent que l’aplaudeix amb tots els honors després li nega l’ús del lavabo o no el deixa compartir el mateix menjador) van mostrant el funcionament de les coses en aquella època. És en aquests moments d’injustícia on qualsevol altra pel·lícula hauria introduït la protesta i la confrontació, però Green Book –a través dels seus protagonistes– sembla acabar defugint polèmiques i fins i tot mostrar certa resignació. En més d’una ocasió és difícil entendre aquesta reacció, però queda clar que el film aposta per un altre tipus de missatge. Al cap i a la fi, el que la parella protagonista aprèn de forma recíproca és a entendre la lluita personal de l’altre. Des de la possibilitat de menjar pollastre amb les mans o d’escriure cartes amb contingut, fins a la importància de la família com a suport vital o de la improvisació com a font d’alliberació creativa… Green Book va més enllà del racisme com a excusa.
Tot i que la història no evita certa sensació de falta de conflicte i de poca preocupació vers els obstacles amb què es van trobant els protagonistes, Peter Farrelly aconsegueix que aquesta road movie no decaigui en cap moment. La relació entre Tony i Don està tractada amb un encant especial des del mateix inici, combinant les situacions còmiques amb les desavinences de manera que els dos personatges van connectant a la vegada que ho fem nosaltres amb ells. Green Book busca el somriure, sí, però ho fa en un terreny que no hi convida massa; d’aquí el seu component especial. Se la podria acusar d’ingènua, o de passar per alt el veritable patiment de la població afroamericana, però potser llavors li estaríem demanant ser un altre tipus de pel·lícula. I ja n’hi ha moltes altres. El que queda clar és que Green Book escull un enfocament concret i el materialitza de forma eficaç. I no ens fa sentir malament per haver somrigut tant durant el seu trajecte.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 – 20 a 11 | M.A.Confidential