Eighth Grade
Director: Bo Burnham
Intèrprets: Elsie Fisher, Josh Hamilton, Luke Prael, Emily Robinson, Jake Ryan, Frank Deal, Daniel Zolghadri, Marguerite Stimpson.
Gènere: Drama. USA, 2018. 90 min.
Kayla és una adolescent de 13 anys que encara els seus últims dies com a estudiant de vuitè grau, l’últim abans de fer el salt a l’institut. Tot i que segueix les modes de la seva edat i fins i tot grava vídeos a un canal propi de Youtube, Kayla no gaudeix de massa popularitat i sovint es sent desubicada o apartada de la resta. El seu pare, conscient de la situació, mira d’ajudar-la, però no acaba de trobar la manera de connectar-hi.
Tot i que és evident que les experiències a nivell personal que retraten són equiparables a les que hem tingut tots, les pel·lícules d’institut nord-americanes sempre han tingut un caire una mica distant. La gran litúrgia que acompanya cada canvi d’etapa educativa a Estats Units, establint uns punts i a part tan marcats en la vida dels estudiants, és un aspecte que no tots hem viscut de la mateixa manera. En el cas d’Eighth Grade, però, aquesta distància gairebé desapareix. Bo Burnham ens planteja una història que, a priori, ja hem vist desenes de vegades, però la cuida, la vesteix i l’enfoca de tal manera que assoleix una autenticitat molt especial. I el millor és que ho fa sense evitar clixés, situacions recurrents o conflictes habituals. És la direcció de Burnham, el muntatge, l’ús de la música… però sobretot la capacitat de mirar netament a la seva protagonista, allò que converteix Eighth Grade en un film molt més humà i emotiu que la gran majoria.
El secret de la pel·lícula és tan simple com complicat a la vegada: tots som la Kayla. O ho hem estat, en algun moment de la nostra vida. I el que aconsegueix Bo Burnham és plasmar-ho amb tota la naturalitat, però a la vegada utilitzant tot el valor afegit que li ofereix la seva posició de director. Des de la primera escena, que encapsula l’inici d’un dia rutinari per a la protagonista, Eighth Grade té molt clar què vol comunicar en cada moment i com vol fer-ho. En són un exemple els canvis de comportament de Kayla: quan està sola es mostra més decidida, atrevida, capaç de gravar vídeos amb gràcia i de donar consells realment interessants i madurs tenint en compte la seva edat, però quan es troba rodejada de gent tot és timidesa, mirades al terra, inseguretat i complex d’inferioritat; o fins i tot antipatia envers el seu pare. Eighth Grade retrata molt bé aquest contrast de la imatge que projecta la protagonista i la sensació que és molt més conscient que tota la resta de com funciona tot plegat, i com es veu empesa a seguir la corrent.
El gran mèrit de la pel·lícula és que, a través de totes aquestes situacions, ens apropa emocionalment a Kayla de forma instantània. I no perquè ens faci llàstima -Burnham mai ens la mostra com una perdedora o una víctima-, sinó per la gran empatia que genera cap a les seves sensacions i reaccions en cada moment. Eighth Grade no busca la “venjança” contra les noies que la miren per sobre l’espatlla i es riuen d’ella, ni tampoc és la típica història de superació personal contra les adversitats; és més aviat una evolució de dins cap a fora, un alliberament del personatge que en el fons simbolitza aquest canvi tan rellevant a la seva vida com és l’entrada a l’institut. I el millor és que, durant el trajecte, Kayla passa per diverses situacions -en positiu i en negatiu- que la fan aprendre i evolucionar, però mai deixa de ser ella mateixa. És així com Eighth Grade fuig del parany de resultar ingènua o idealista; mai no escatima dificultats per a la protagonista, però tampoc les exagera. La pel·lícula sempre toca de peus a terra.
Una de les altres claus de la història és la relació de Kayla amb el seu pare, el qual, per cert, de ben segur que despertarà un sentit identificació en molts pares d’adolescents. El desenvolupament d’aquesta trama, culminat amb un brillant diàleg al tram final (gairebé a l’alçada del que Elio té amb el seu pare a Call Me by Your Name), també afegeix un gran valor a Eighth Grade. I després hi ha l’ús de la música, que juga un paper crucial a l’hora de transmetre els sentiments de Kayla en cada ocasió, i que a més a més sorpren per la presència de cançons que a priori semblen desfassades -com “Orinoco Flow” d’Enya-, però que funcionen a la perfecció. Amb això, el film demostra cert risc i personalitat dins de la seva clara aposta per la veracitat del que ens està explicant, i fins i tot serveix per a connectar generacions anteriors a la història de Kayla. I és que, per molt que la vida adolescent actual hagi canviat substancialment, les pors, les inseguretats i les barreres a superar acaben sent les mateixes. I poques pel·lícules ho saben universalitzar tan bé com Eighth Grade.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 – 20 a 11 | M.A.Confidential