M.A.Confidential

I quin és aquest missatge? Mirant de resumir-ho: la importància de creure en allò sobrenatural com una part factible de les nostres vides, sense que ningú ens ho negui o ens ho impedeixi. Glass estableix aquesta idea en diverses capes, començant per la mera afició al superheroïs sorgits del món dels còmics i la seva adopció com a ídols o referents, i acabant per la pròpia creença personal en anar més enllà del que a priori sembla possible. A través dels casos de David Dunn, Mr. Glass i la denominada “horda” de personalitats de Kevin W. Crumb, Shyamalan humanitza allò excepcional a base de fer-nos creure que pot existir, per molt sobrenatural que sembli. D’aquesta manera, Glass fa una enorme reivindicació de la fantasia com una part més d’allò que ens defineix com a humans, i també de la importància d’acceptar-la com a tal, sense pensar de forma estrictament racional en si forma part o no de la realitat.

El principal problema que presenta Glass és que hi ha personatges que verbalitzen en excés totes les vessants d’aquest missatge. Es nota que Shyamalan –potser pel fet de posar la rúbrica a la seva particular trilogia– està especialment preocupat a l’hora de fer-se entendre, i s’acaba reiterant una mica. D’altra banda, el ritme narratiu i l’evolució dramàtica són realment especials, fins al punt que poden desconcertar o tirar enrere un bon nombre d’espectadors. No obstant, comprenent que el film és una gran exposició i representació del discurs de Shyamalan, i també tenint en compte que el final és del tot imprevisible, en cap moment pesen les dues hores llargues de metratge. A més, el director torna a demostrar a Glass la vessant més detallista de la seva direcció; aspectes com el tractament cromàtic de cada personatge, l’ús dels miralls i vidres amb diferents significats o l’apropament més intimista a cadascun dels personatges formen part del segell de la pel·lícula.

D’altra banda, el director no té cap problema en mostrar clarament tots els seus referents a Glass, ja sigui de forma directa quan Mr. Glass esmenta repetidament “el que passaria en un còmic”, o indirecta amb més d’una picada d’ull a històries que tots coneixem. És fàcil pensar en Superman, Batman, els X-Men o fins i tot els Vengadores. No és estrany, doncs, que Shyamalan situï l’enemic en aquell que nega tota possibilitat sobrenatural, que intenta desvirtuar el que veiem per a frenar qualsevol inspiració; com aquells guardians d’El Bosque que no permetien la gent sortir del poble per a mantenir-ne el control. En una època on els superheroïs dominen l’entreteniment mundial, Shyamalan presenta Glass per a reivindicar tots aquests poders com a terrenals i molt més propers del que pensem; perquè les de David, Elijah i Kevin són històries nascudes de desgràcies comuns i els seus superpoders són la forma de superar-les. Si poden ells, potser podem nosaltres, encara que sigui a la nostra manera.