M.A.Confidential

Les Misérables

Director: Ladj Ly

Intèrprets: Damien Bonnard, Alexis Manenti, Djibril Zonga, Jeanne Balibar, Steve Tientcheu, Issa Perica, Al-Hassan Ly, Almamy Kanoute, Nizar Ben Fatma, Raymond Lopez.

Gènere: Drama, thriller.

País: França, 2019. 100 min.

La tensió comença a créixer en un suburbi de París després que els gitanos propietaris d’un circ ambulant acusin els nens del barri d’haver-los robat un cadell de lleó. Davant d’això, la patrulla de policia destinada a la zona, on hi debuta un agent arribat fa poc a la gran ciutat, comença a investigar. No obstant, quan sembla que s’apropen a la resolució, un fet derivat de les males pràctiques d’aquests policies amenaça amb fer-ho esclatar tot.

Una de les pel·lícules que més em va impactar descobrir en el seu dia va ser El Odio (Matthieu Kassovitz, 1995), on un Vincent Cassel passat de voltes ens feia recórrer les afores de París en una nit marcada pels disturbis després d’una agressió policial a un jove. 25 anys després, ha arribat una pel·lícula que hi podria dialogar perfectament. I és que Los Miserables ens fa respirar aquesta atmosfera suburbana com si hi estiguéssim presents, primer retratant-ne la vida amb aquesta espècie de llei “a part” que hi regna, i després evidenciant que, allà, els conflictes no s’obliden o es refreden així com així. El director debutant Ladj Ly sorprèn amb una òpera prima rodada amb un nervi i una veracitat sorprenents, però també des d’un compromís propi de qui coneix i dóna valor a tot aquest món paral·lel que habita les afores de les grans ciutats. Tot i que a vegades reitera un pèl el seu missatge, Los Miserables aconsegueix un potent retrat social que es viu amb una gran intensitat.

El film aposta pel desdoblament del seu punt de vista entre policies i ciutadans, i tot i que sempre resulta molt més interessant el segon, això li permet donar una versió més completa dels fets que ens explica. El recurs del policia nou arribat al districte ens acosta al plantejament de Training Day, no només pel comportament hostil dels seus companys, sinó pel descobriment del barri des d’uns ulls totalment inexperts. En aquesta vessant, Los Miserables no resulta especialment original ni tampoc arriba a desenvolupar massa els personatges en qüestió, però ofereix una visió policial necessària per a entendre com funciona tot allò. Ara bé, és quan entrem de ple a la vida dels habitants del suburbi que la pel·lícula mostra les seves millors virtuts i també transmet les emocions més palpables del que suposa viure en aquells carrers. En aquest sentit, Los Miserables no es centra explícitament en la pobresa o la precarietat, sinó en la sensació de conflicte candent; de metxa molt curta que cal apagar a temps.

És evident que Ladj Ly va veure The Wire abans de rodar la pel·lícula, ja que les aromes a la sèrie de David Simon (salvant les distàncies, òbviament) es poden notar una i altra vegada. Fins i tot s’hi intueix una referència directa en forma de sofà. També hi destaca, sobretot, la construcció dels personatges infantils, que combinen els trets propis de la seva edat amb la picardia extra de tot aquell que creix des de petit en uns carrers com els de Los Miserables. Això, sumat a figures com la d’aquest “alcalde” que manté l’equilibri dins del caos del barri, contribueix a donar un carisma molt especial a la història. Ladj Ly en cap moment busca embellir el que passa en aquest suburbi, ni tampoc representar-lo com un camp de batalla, però el que deixa ben clar Los Miserables és que les coses hi funcionen d’una altra manera, sobretot a l’hora de resoldre conflictes; per molt que la policia hi estigui involucrada. De fet, la policia ja sap que, allà, no pot actuar com està acostumada.

La pel·lícula manté un bon ritme, amb un nivell de tensió que a partir de cert punt es fa notori i ja no desapareix, però en destaquen especialment dos trams: el principi i el final. I és que Los Miserables arranca amb bona part dels protagonistes infantils festejant el Mundial guanyat per França el passat 2018; unes escenes que semblen no encaixar amb tota la resta del film, però amb les quals Ladj Ly recorda als francesos (i als parisencs en concret) tot el que tenen en comú amb aquesta gent. I després hi ha els minuts finals, on surt tota la fúria que fins llavors estava endormiscada. Aquí, la pel·lícula aconsegueix transmetre’ns veritable angoixa, caos i fins i tot pànic. Un cúmul de sensacions que encara fan més memorable l’experiència que ens deixa Los Miserables, no tant per la complexitat del que acaba explicant, sinó per l’atreviment de fer-ho d’aquesta manera.