M.A.Confidential

El Hoyo

Director: Galder Gaztelu-Urrutia

Intèrprets: Ivan Massagué, Zorion Egileor, Antonia San Juan, Algis Arlauskas, Alexandra Masangkay, Eric Goode, Emilio Buale, Miriam Martín.

Gènere: Ciència-ficció, thriller.

País: Espanya, 2019. 95 min.

En un futur distòpic, un jove desperta en una sala completament tancada i amb un gran forat al centre. A l’altra banda de la sala, l’acompanya un home misteriós. De cop, baixa pel forat una plataforma plena de menjar que ja ha estat pràcticament devorat pels habitants de les sales superiors a la seva. Ells són a la 48, i són incapaços de comptar quantes més n’hi ha encara més per sota. Durant un mes, hauran de conviure i subsistir d’aquesta manera.

La tornada a l’escola en clau cinematogràfica ha tingut El Hoyo com una de les grans i inesperades protagonistes, si més no dins de la indústria espanyola. Apareguda del no-res, aquesta producció basca es va emportar ni més ni menys que el premi del públic a la secció Midnight Madness del Festival de Toronto, i poques setmanes després va ser l’aclamada triomfadora del 52è Festival de Sitges. El seu secret: plantejar una premissa senzilla però perfectament definida, i ser capaç de desenvolupar-la amb la suficient cura per a mantenir-s’hi fidel i coherent fins l’últim instant. Tot això, construint a la vegada un (gens subtil) missatge que apel·la l’espectador una i altra vegada per a introduir-lo cada cop més a l’univers pervers i claustrofòbic on té lloc l’acció. Gràcies a això, a l’encert amb què va fent créixer la història, i a la potència de la seva posada en escena, El Hoyo es mostra tremendament efectiva i impactant en tot moment.

La primera sorpresa que ofereix la pel·lícula és l’inici tan descaradament explicatiu que té. De fet, els primers diàlegs de El Hoyo semblen massa concebuts per a assegurar-se que l’espectador entén el punt de partida i també la metàfora social que hi ha darrere. I segurament no calia. Però tot comença sent tan obvi (sic), que la sensació és que potser el propi film ja ho volia d’aquesta manera. Aquesta tendència a fer explícit allò que passa es repeteix en menor o major mesura en el transcurs de la història, però no arriba a molestar; i inclús es pot comprendre. En realitat, El Hoyo sap trobar sempre algun camí o drecera per a anar complementant el seu retrat sobre l’avarícia, la injustícia, i la incapacitat de veure més enllà del que hi ha davant nostre. Cada nova situació o cada acció dels personatges és fàcilment identificable per a després ser traslladada al món on vivim. És aquí on es pot entendre que el film necessiti tenir la certesa que tots sapiguem de què ens està parlant en cada moment.

Potser aquesta necessitat de fer-se entendre es pot atribuir al fet que sigui una opera prima, però en cap cas es pot afirmar que el director debutant Galder Gaztelu-Urrutia abordi El Hoyo des d’una posició conservadora. És més, plantejar una història des d’aquesta limitació d’espai (amb prou feines surt de les quatre parets que formen els diferents pisos) també requereix una bona posada en escena per a evitar monotonies. I també perquè la història tingui corda durant l’hora i mitja de metratge. I així és. A pesar de certs estereotips en algun personatge, tots fan alguna aportació per a dinamitzar l’acció, o per a plantejar-nos una nova qüestió en què pensar. D’altra banda, Gaztelu-Urrutia gestiona el ritme amb encert, tirant d’el·lipsis quan hi ha el risc d’estancament, però parant un moment quan l’escena ho demana. També és diversa quant a gèneres: a El Hoyo hi ha tensió (permanent), hi ha drama, hi ha terror, hi ha èpica, i fins i tot tocs d’humor o de bogeria que encaixen prou bé.

Així doncs, Galder Gaztelu-Urrutia aconsegueix crear una pel·lícula que atrapa gràcies als seus mecanismes, i que a la vegada ens remou la consciència amb la seva clara capa metafòrica. No són pocs els moments de El Hoyo en què, d’entrada, ens atrevim a valorar el que fan els personatges, però després ens preguntem si nosaltres seríem capaços de prendre decisions diferents en una situació límit com la que se’ns presenta. I la resposta, sent sincers, no sempre resulta tan convençuda com voldríem. Bàsicament, perquè el món funciona d’aquesta manera, i com a privilegiats que som, ens és ben igual tota la gent que hi ha als pisos inferiors als nostres. Potser perquè als qui tenim per sobre, també els som igual nosaltres. “Obvi”. Però El Hoyo no es queda només en aquest concepte tan bàsic, i tot i que no es mostra igual de sòlida en totes les seves fases, sap evolucionar fins a apuntalar una proposta prou valenta. Una que comença amb un bon tiberi a taula, però que ens acaba fent tallar la digestió.