Utøya 22. juli
Director: Erik Poppe
Intèrprets: Andrea Berntzen, Aleksander Holmen, Brede Fristad, Ada Eide, Sorosh Sadat, Elli Rhiannon Müller Osbourne, Solveig Koløen Birkeland, Magnus Moen.
Gènere: Thriller, drama. Noruega, 2018. 90 min.
El 22 de juliol de 2011 al migdia, Oslo pateix un atemptat terrorista al seu districte governamental en forma de cotxe bomba. Poques hores més tard, un grup de joves que participen en un campament d’estiu del Partit Laborista noruec a la petita illa d’Utoya, al nord-oest de la capital, reben la notícia. Entre ells hi ha Kaja, que ha anat al campament juntament amb la seva germana i que tranquil·litza la seva mare després que aquesta la truqués. No obstant, mentre Kaja i la resta es preparen per les activitats del vespre, comencen a sentir trets i crits.
“Mai no ho entendràs”. Tot i que queda teòricament camuflada com a part de la conversa per telèfon que té amb la seva mare, la frase inicial amb què ens rep la protagonista Kaja, mirant a càmera i apel·lant-nos directament, és completament reveladora del que estem a punt de presenciar. Utoya. 22 de Julio aborda un dels episodis més greus de la història europea recent sense la disposició de donar explicacions, assenyalar motius o furgar en les conseqüències, sinó amb un únic objectiu: viure en primera persona el terror d’aquell fet. I ho aconsegueix, i de quina manera. El director Eric Poppe ens introdueix en un autèntic exercici de supervivència en què ens sentim com un més dels joves que van patir l’atac, és a dir, sense escapatòria i amb l’únic propòsit de no ser trobats per l’autor del tiroteig. L’aposta formal que escull Utoya. 22 de Julio resulta clau per a aconseguir aquest efecte: un únic pla seqüència que emula, en tot moment, el punt de vista dels protagonistes.
La voluntat de la pel·lícula de ser fidel als successos reals és tal que fins i tot s’hi ajusta a nivell temporal. “La matança d’Utoya va durar 72 minuts”, ens indica un dels cartell finals, i realment són 72 els minuts que Utoya. 22 de Julio ens fa viure immersos en aquesta tensió a vegades difícil de suportar, accentuada per l’absència absoluta de talls o pauses en el muntatge. Després d’una breu contextualització inicial, que el director aprofita per a presentar mínimament alguns dels personatges que tindran més pes, ja no hi ha descans. A partir d’aquí, el film combina l’altíssim realisme de la seva posada en escena amb una gegantina tasca de planificació. No només ho és a nivell de moviments i escenaris, sinó també de guió, ja que Utoya. 22 de Julio es veu obligada a omplir escenes i minuts amb alguns conflictes concrets; ja sigui de forma continuada, com el de la recerca de la germana de Kaja, o merament puntual, en aquest cas amb una clara funció dramàtica. Només en aquest aspecte se li podria retreure una mínima mancança de realisme.
En tot cas, és evident que Utoya. 22 de Julio no és una pel·lícula marcada per un argument específic, sinó que és la fugida de la seva protagonista la que va marcant el rumb. De fet, durant bona part no tenim massa clar quin és el rumb, ja que la desorientació té un rol molt important. Erik Poppe mou la càmera amb total llibertat a través de l’illa, sempre amb Kaja com a referència, però a la vegada el que fa és limitar-nos completament el camp de visió. De fet, tenim una perspectiva molt més acotada de la que tenen els propis personatges, i en moltes ocasions els moviments bruscos de la càmera encara ho accentuen més. En aquest sentit, el fora de camp està treballadíssim, sobretot a l’hora de situar l’amenaça dels trets. Poden sonar més lluny, més a prop, darrere, davant… però mai tenim una idea definida d’on és el terrorista. Aquesta sensació constant que estan passant un munt de coses que ens posen en perill, però que ni veiem ni controlem, dóna a Utoya. 22 de Julio la capacitat de transmetre una angoixa que gairebé acaba sent esgotadora.
Aquesta decisió de no personalitzar l’assassí, i tenint en compte que tothom ja va veure la seva cara i ha escoltat el seu nom, reforça la idea d’Erik Poppe de no limitar el significat d’Utoya. 22 de Julio a aquest succés en concret. És, en el fons, una pel·lícula sobre el terror i el sense-sentit que pot arribar a generar una ideologia ultra com és, en aquest cas, la d’Anders Breivik. De fet, el director ho evidencia amb els missatges que apareixen al final del film, on fa una clara referència a l’auge global de l’extrema dreta arreu del món. És la única indicació explícita que fa Utoya. 22 de Julio, la qual deixa que al capdavall siguin els fets els que parlin per si sols, i representin la indefensió amb què ens podem trobar davant un perill d’aquest tipus. En aquest cas, un que va acabar amb la vida de quasi 80 nois i noies que simplement gaudien d’una acampada en ple estiu. Tal com ens avisava Kaja al principi, realment és impossible d’entendre.
Martí
