Dolor y Gloria
Director: Pedro Almodóvar
Intèrprets: Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serrano, Nora Navas, Asier Flores, César Vicente, Raúl Arévalo, Cecilia Roth, Pedro Casablanc.
Gènere: Drama. 2019. 105 min.
30 anys després de rodar la seva última pel·lícula, el director de cinema Salvador Mallo rep la proposta de presentar una sessió-col·loqui del títol més important de la seva filmografia. Amb aquest pretext, Salvador decideix recuperar la relació amb un dels actors de la pel·lícula, amb qui no es parla des del rodatge de la mateixa. Però la mirada enrere va més enllà, ja que el director es troba amb diverses situacions que li fan recordar la seva infantesa.
Tot i que no fa justícia a la riquesa de tota la seva filmografia, és recurrent associar el nom de Pedro Almodóvar a un tipus de cinema més aviat excèntric, farcit de personatges pintorescos, folklòrics, estridents i gairebé sempre plens de fantasmes interiors. Per això, i també pel tipus d’icona en què es va convertir el propi director durant els anys 80 i 90, era fàcil esperar que la seva pel·lícula més purament autobiogràfica seria una exaltació de tots aquests trets. Res més lluny de la realitat: Dolor y Gloria no és només una de les pel·lícules més humanes i madures d’Almodóvar, sinó també la que s’expressa de forma més franca i oberta des d’un bon principi. El director té molt clar de què vol parlar i de quina manera, evitant tant el melodrama com l’autocomplaença, i converteix Dolor y Gloria en una mena d’autoteràpia en què podem comprendre amb facilitat el protagonista, encara que no sempre ens impliquem emocionalment amb ell.
Almodóvar dota la pel·lícula d’una narrativa molt cuidada. La trama en present té un recorregut més aviat escàs, ja que en realitat són situacions o detalls concrets els que alimenten cada record de Salvador o propicien els encontres amb un personatge rellevant. Dolor y Gloria és més un compendi de tots aquests elements clau en la vida del personatge que no pas un biopic cronològic a l’ús, però Almodóvar sap anar-los exposant perquè el film en si tingui un sentit. La fórmula provoca algun petit salt de cohesió en els primers compassos, però de seguida s’estabilitza per anar completant de forma no línial el retrat personal de Salvador. De fet, es posa de manifest que la història no té un inici i un final concrets; només cal veure les imatges amb què Almodóvar obre i tanca Dolor y Gloria, ja que la primera podria representar més aviat un tancament (físic) i la segona suposa la obertura d’una nova dimensió narrativa per a tot el conjunt.
El director demostra un cop més que és un narrador brillant, sobretot per la quantitat de significats i de càrrega emocional que és capaç de concentrar en una sola escena. Al llarg de Dolor y Gloria, Salvador té una relació intermitent amb la resta de personatges, però és que cada diàleg que manté amb ells ja és tan representatiu i ajuda tant a definir-lo que no fa falta gran cosa més. Per exemple, els cinc minuts de retrobament amb la seva exparella Marcelo o les dues breus converses amb la seva mare ja pràcticament compten com a subtrames. El nexe que Almodóvar va establint amb el passat és l’altre principal punt fort de Dolor y Gloria; sempre a base, un cop més, d’escenes breus que ja són suficients per a explicar aquells aspectes que van marcar la vida del protagonista. En totes elles, destaca la senzillesa amb què Almodóvar planteja l’acció, generalment sense sortir d’espais interiors i focalitzant la seva direcció en la interacció entre els dos personatges que hi apareixen.
Al llarg de tota aquesta exposició física i psicològica a la qual Almodóvar es sotmet a Dolor y Gloria, no només hi ha espai per a revelacions o confessions, sinó que el director també ens parla d’ell com a artista. “No escribo nada si luego no lo puedo rodar” és segurament la frase que millor ho resumeix. De fet, des d’aquesta doble posició que té com a director i com a protagonista (més enllà de la caracterització d’Antonio Banderas, és evident que el nom de Salvador Mallo conté un anagrama d’“Almodóvar”), juga amb el grau de veracitat de la història: és la seva vida, però també és ell fent-ne una pel·lícula. Tot i que el realisme impera al llarg de tot el recorregut, aquestes capes narratives i metalingüístiques mantenen una relació canviant al llarg de Dolor y Gloria, fins al punt que se’n pota arribar a afegir alguna altra d’inesperada. Només cal recordar la frase que he citat recentment.
A tot això, no és agosarat afirmar que Dolor y Gloria és una de les pel·lícules més accessibles -sinó la que més- de Pedro Almodóvar. I aquest fet explica també la que segurament és la seva principal mancança: vivim la història de Salvador amb interès i complicitat, però des d’una posició que sempre es manté relativament externa, sense arribar a les entranyes de tot aquest dolor que teòricament ha dominat la vida del personatge. Existeix, és evident, però no arriba a traspassar la pantalla perquè el puguem sentir. És possible que el bagatge o la proximitat de cadascú amb el propi Almodóvar determini aquest factor, cosa que posa de manifest que el film és molt més important per a ell que no pas memorable per a nosaltres. Tot i que no ens deixa gaire cicatriu emocional, sí que comprenem la que li deixa al personatge. Això no evita, però, que Dolor y Gloria sigui una de les pel·lícules més sòlides del director manxec.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 – 20 a 11 | M.A.Confidential